Noves Xarxes (gener 2010)

Rajoles trencades de records

Ulls luminescents i salvatges

Les fulles de te diuen sempre la veritat.

Noves xarxes ens capturen

Filles del destí de l’humà

Mica en mica ens engoleixen

Com a peixos d’ultramar.

Qui riu, riu, i qui no, plora

De saber-se tan a prop de la veritat

Tot són dades, l’individu s’acaba

malgrat pensar en una altra llibertat.

El món és món i l’home és home

Això no es pot transformar

Veurem canvis i proeses

Però cada cop estarem més lligats.

Només som com formigues

Dins d’una eternitat

Quant de temps haurà de passar?

Quant de temps haurà de passar?