Finestres
que no donen a res
s’obren davant meu
suaument i buides.
L’espasa
del record
talla
el vent i no l’ensuma
perquè
el delit de ser viu
no em
deixa créixer.
La
fulla brilla
en la
claror de la lluna,
traspassant
les hores
del
temps oblidat.
I
mentre el nen juga
amb la
sorra mullada
ve
l’onada
i es
desfà en el més enllà.
Estranys
ocells
ratllen
el vent
amb un
vol fonedís i negre.
Mentre
un fil de boira
eclipsa
la blancor esfèrica
d’aquell
ull brillant
dins una nit espessa.
Tot passa davant meu,
i
davant meu no hi ha res,
Tan
sols unes finestres
que no
donen a res.
No hay comentarios:
Publicar un comentario