VIATGE DINS VIATGE

No hi havia gaires edificis animats per aquell lloc. Ho mirava de reüll a través del vidre per amagar la tensió que em creaven totes aquelles cares, que s’havien girat per observar-me. El mal era que no tenia cap propòsit ferm d’enfrontar-m’hi.

Tenia la impressió que un munt de pals es creuaven davant meu, encenent tota l’estona aquell paisatge en constant transformació, que m’escopia a la cara fins que esclatava de riure. Valia la pena enfrontar-m’hi?

En realitat, eren normalment gent cremada per les nefastes actituds dels altíssims. Jo els hauria ensenyat l’autèntic menyspreu dels altíssims! Hagués estat força millor, però un rastre de lluentor era sempre més intel·ligent. En el fons sabia que no era gaire important. Però tot i així, l’eterna filera de pals no parava mai, com una d’aquelles converses interminables i cridaneres de vagó de tren.

No em feia la impressió d’estar adormit. Em semblava estar fullejant un llibre de paraules vacil·lants, francament desolador, que m’embriagaven el cervell. Tenia gràcia!

La son em penjava de les parpelles. Estava estirat panxa enlaire amb les cames encreuades, amb aquell receptacle ovoide al meu costat, en un dels racons més atapeïts del vagó. Divagava…

Van succeir-se una colla de pals més fins que instintivament em vaig tranquil·litzar. Gairebé no entenia què havia passat. Tots els altres viatgers havien posat els ulls en blanc, com si fossin al límit de les seves forces. Va ser just abans d’entrar en un dels túnels. I quan vam deixar el túnel enrere, tots m’estaven mirant. Jo sofria un mareig interminable i em sentia totalment desanimat. Tenia un nus a la gola que no sabia desfer.

Al cap d’una estona vem començar a travessar una petita ciutat no gaire atractiva. Els altres, que s’havien escampat per tot arreu, ara parlaven i cridaven com venedors de mercat. Hi havia molt moviment. Tothom es preparava per baixar.

El xiulet em va desvetllar d’aquella visió. Estàvem entrant a l’andana i els altaveus anunciaven l’estació. No vaig entendre el nom. Em vaig aixecar i em vaig posar la gorra. Al cap d’un moment me la vaig treure. Estava molt nerviós. No sabia què havia de fer. No recordava on anava ni si aquella era la meva destinació. Continuava marejat.

De cop, em vaig veure en terra, palplantat al bell mig de l’andana d’una estació de mala mort que desconeixia. Al meu voltant, el ritme dels altres em va semblar frenètic. Vaig deixar de banda aquella sensació de desconeixement que m’estava provocant una pertorbació que no em mereixia, i em vaig centrar. A més, no tenia cap altra alternativa.

Vaig mirar més enllà i vaig començar a allunyar-me d’aquell lloc. Bufava un aire fresquet que feia voleiar els pètals dels cirerers del camí. Aviat el meu cap en va quedar ple, com quan de jove tornava del carnestoltes amb un barret de confeti, que  espolsava bé abans d’entrar a casa.

Una mica més amunt, assegut en una soca, hi havia un home que fregia peixos. Ho vaig suposar per l’oloreta que el vent em portava. Em vaig posar a caminar més de pressa. Quan ja hi arribava em va semblar sentir una veu recitant una mena de lletania, o potser un sermó. Vaig avançar fins a quedar-me a uns tres metres de l’home, i sense dir res, em vaig ajeure al seu davant a fumar-me un cigarret. L’home va escopir un renec i es va posar a criticar “les solemnes beneiteries del altíssims”. Jo me l’escoltava atentament. No tenia res més a fer. L’única cosa que em preocupava en aquell moment era entendre el que deia aquell home. Però per molt que m’hi esforçava, tampoc no el copsava. L’home feia cares rares i jo ja em començava a emprenyar amb tanta xerrameca. A més, l’empedrat ja se’m clavava a l’esquena.

Em vaig aixecar d’una revolada i em vaig quedar de puntetes. Mica en mica la visió i l’enteniment se’m van anar aclarint. 

Davant meu, un revisor del tren em mirava de fit a fit, demanant-me, inquisidor, el meu bitllet.