(Tota
aquesta història és verídica, com també els noms de tots els
personatges. Amb K encara hi estic, és l'amor de la meva vida. El Mitti,
Bernat Mititieri, ens va deixar al cap de poc temps, com molts altres
estimats amics de joventut, quan només tenia 25 anys. A la Valéry li
vaig perdre la pista després de la mort d'en Bernat. Amb el Leo Mariño continuem sent amics, ara és un artista amb cinc fills petits. La Pili ja fa anys
que viu a Argèlia a causa de la feina, i continua sent la meva
millor amiga. I Bowie ens acaba de deixar aquest nefast gener de 2016.)
INTRO
A David Bowie el
vaig conèixer als 14 anys a través d’un programa de ràdio que sentia cada matí
a l’autobús de l'Insti. Acabava de treure el “Diamond Dogs” i el tema “Rebel Rebel”
sonava sense parar per totes les emissores fins a la nàusea.. No m’agradava. El trobava poc seriós. He de dir que no tenia ni idea d’anglès, només em fixava en
la música, cosa que encara acostumo a fer; segurament si hagués comprés el text
m’hauria agradat, però aquell tema em feia pensar en el de la Jeanette, potser
perquè també era afartament punxat a les emissores comercials i també el sentia cada matí. Per això no m'agradaven.
En aquell moment jo
ja tenia gustos molt heterogenis. Per als companys de l’Acadèmia era una friki
perquè no m’agradava res del que ells escoltaven. A mi m’agradava el pop de Beatles, que arrossegava
des de petita, el folk de Neil Young o d’America, la psicodèlia dels Doors, T.
Rex o Pink Floïd, el funck d’Sly & The Family Stone o d’Isaac Hayes… I
també el blues de John Mayal, el rock de Rory Gallagher o el jazz-rock de la
Mahavishnu Orquestra - grups que havia descobert gràcies a ma germana a través
de programes com al “Mil por Mil” de Ràdio Badalona-, o un programa de ràdio Luxemburg que feien de set a vuit de la tarda. Ah! i la cançó “Mediterráneo” de Serrat,
que també havia sortit aquell 74 i de la qual m’encantava el ritme de guitarra.
Preferències molt diverses, on aquell personatge de colors anomenat Bowie no hi
tenia cabuda. Recordo que pensava que havia de ser com una mena de Diablos o
Brincos d’Anglaterra, grups d’aquí que també sonaven sense parar i que no
m’interessaven gens per massa Pop. Que equivocada que estava!
Per sort me’n vaig
adonar al cap de tres anys, quan va sortir el “Low”. K. se’l va comprar perquè Bowie
havia treballat amb Brian Eno, un dels nostres grans ídols, i només per això no
podíem deixar d’escoltar-lo. Ho vem fer allà mateix, a la saleta que hi havia
al fons de la tenda de Gay&Co del carrer Hospital, una mica per sobre,
juntament amb el “Mr Gone” de Wheather Report -que jo havia descobert a través
del “Blanco y Negro”, una revista que col·leccionava la meva tia àvia-, i el
“Never Mind the Bolloks” de Sex Pistos, que just acabava de sortir a Espanya. I
se’ls va comprar tots tres. I aquella mateixa tarda, en arribar a Martorell,
vem anar a casa d’un amic a escoltar-los un darrera l’altre, com fèiem sempre,
amb els llums apagats després d’haver compartit un peta. Tots tres em van encantar, per originals i per ser tan diferents entre ells. I me n'hi vaig fer fan.
La impressió que em
va causar el “Low” i sobretot el tema “Warzawa”
va ser brutal. No havia notat res semblant des del “Future Days” de CAN, un parell d’anys abans, o el “Time” de PINK FLOYD, quan just acabava
de sortir “The Dark of the Moon”. Això vol dir impacte mortal. Mort i
renaixement lluminós. Un xut d’energia tan poderós i extrem que va reconvertir-me.
Sobretot la cara B de l'Lp. He de dir que quan va sortir el format CD vaig veure que, en general, jo
coneixia més les cares B dels discos, llavors vaig pensar que potser si que era una mica friki; però en aquell cas,
tot l’Lp em semblava meravellós i l’escoltava de dalt a baix.
I aquell mateix
any, com si d’un regal màgic es tractés, va treure "Heroes”, on també hi havia el Fripp, una altra de les nostres "vaques sagrades". Allò ja era massa! Quin disc més fabulós! Recordo que tothom va
destacar-ne la cançó que dava títol al disc, però a mi, com al “Low”, primer em
va enganxar més la cara B. Que Bowie fes aquells experiments significava que
entrava a la meva vida pel llistó més alt. I me n’hi vaig enamorar per sempre
més.
A partir d’aquell
moment vaig aprofundir en tota la discografia anterior d’aquest nou mag de la
meva vida. Discos com l’”Station to Station”, l’”Aladdine Side”, el “Diamond Dogs”, el
“Ziggy Stardust”… sonaven sense parar a la meva habitació, amb cadascun tenia
el meu moment. Tots els vaig escoltar centenars de cops, fins a tenir-ne les
venes plenes.
I al següent any va
sortir el “Lodger”, i wow!, va passar a ser el meu disc preferit. Durant
setmanes no va sonar res més al meu tocata ni al cotxe de K. Bowie em sorprenia
cada cop més i més. Els temes del “Lodger” són brutals, i en aquell moment encara
més. Una celebrada de disc!
I després va venir l’“Scary
Monsters”, i ja vem haver de “pujar per les parets”… Varen ser uns Golden Years
fantàstics!
****
El primer cop que
vaig veure David Bowie va ser a l’Hippodrome
d’Auteuil de París, el 8 i 9 de juny de 1983. Hi vaig anar perquè en aquell moment
pensava que Bowie no vindria mai al nostre país, feia cinc anys que no havia
fet cap gira ni cap disc, i jo ja pensava que no el podria veure mai en directe.
Es tractava del
“Serious Moonlight Tour”, on presentava el LET’S DANCE, un disc que em va xocar
molt i, en un principi, fins i tot em va decebre una mica, -estava massa ben acostumada a
aquells darrers experiments fantàstics de la meva quatrilogia preferida-.
Malgrat tot, però, era Bowie, i el vaig escoltar i escoltar fins a treure’n
alguns temes que també van passar a formar part de la nostra vida.
Així doncs, quan K.
i jo vem assabentar-nos que faria gira europea, junt amb dos amics més, el
Mitti i la Valéry, amb qui teníem un grup de versions de Bowie,
on també hi havia Leo Mariño a la guitarra -ens dèiem DB-, vem decidir d’anar-hi, malgrat fos
a 1000km de casa.
I així va ser com vem
decidir anar a París, on podíem aprofitar l'apartament que la Valéry tenia a la zona universitària. I de seguida vem
programar la sortida. Ells dos volien marxar una setmana abans, per comprar les
entrades i perquè la Valéry veiés la seva família, i jo
m’hi vaig apuntar per aprofitar-ho i passar uns dies a París. K. vindria en tren dos dies abans
del concert, ja que no podia deixar la feina tota la setmana.
Arribat el dia, vem
marxar amb l’escarabat blanc de la Valéry, contents fins a l’infinit, fent petes i escoltant
el “Led’s Dance” a tot volum en el
cassette del cotxe, carretera amunt cap a França. I tot va anar bé fins que vem
arribar a la Junquera. Resulta que jo, despistada com era, no portava el DNI -la
veritat és que no el duia gairebé mai a sobre- i, és clar, no em van deixar
passar. En un no-res, tot el subidon que portava em va caure als peus. Horror! m’havia de quedar allà i tornar a
casa a buscar el DNI. Era una gran putada pels meus ànims. I per postres no tenia diners d’aquí, tan sols unes monedes. Quin desànim!
Finalment, la Valéry va canviar-me uns quants francs per mil pessetes. I així em vaig quedar sola i abandonada allà dalt, amb unes quantes monedes, un bitllet de 1000 a la mà -no portava ni bossa- i amb els ànims per sota terra. Afortunadament em van deixar al poble. Allà vaig buscar l’estació de bus per tornar a Barcelona, però com que havia de ser un viatge accidentat, resulta que el bitllet que m’acabaven de donar era fals! La baixada va ser suprema, jo pensava que ja havia tocat fons en haver de tornar cap a casa, però la humiliació, vergonya i ràbia que vaig sentir en aquell moment va fer que descendís en turbo cap aquell pou sense fons. Allò ja em va destrossar del tot.
Finalment, la Valéry va canviar-me uns quants francs per mil pessetes. I així em vaig quedar sola i abandonada allà dalt, amb unes quantes monedes, un bitllet de 1000 a la mà -no portava ni bossa- i amb els ànims per sota terra. Afortunadament em van deixar al poble. Allà vaig buscar l’estació de bus per tornar a Barcelona, però com que havia de ser un viatge accidentat, resulta que el bitllet que m’acabaven de donar era fals! La baixada va ser suprema, jo pensava que ja havia tocat fons en haver de tornar cap a casa, però la humiliació, vergonya i ràbia que vaig sentir en aquell moment va fer que descendís en turbo cap aquell pou sense fons. Allò ja em va destrossar del tot.
Amb la barreja de sentiments a flor de pell vaig intentar canviar el bitllet en dues o tres botigues, però segurament la meva cara d'extremunció em delatava i tothom es va adonar que era fals. El pitjor de tot és que jo també l'havia notat estrany quan la Valéry me l'havia passat, però amb tot el mal rotllo que duia no li ho havia comentat. Ara em cagava en mi i en ella, pensant però que a ella també l'hi havien colat i no se n'havia adonat.
Finalment, en veure que era impossible canviar-lo, vaig buscar una cabina de telèfon i vaig intentar localitzar K. amb les monedes que tenia, però vaig trucar mil cops i no hi havia manera de trobar-lo. Finalment vaig poder contactar amb la Pili, la meva millor amiga, li vaig explicar el problema i ella es va encarregar de localitzar K. per avisar-lo. Amb tot, però, vaig estar set o vuit hores perduda en un petit parc de la Junquera esperant que em vinguessin a salvar, amb unes monedes suades a la mà, que vaig embolicar amb el bitllet fals per no saber on fotre-les. Una espera llarga, trista, dolorosa, amb ràbia cap a mi per ser tan despistada, ràbia cap al Mitti i la Valéry per donar-me un bitllet falç, ràbia cap a K. per no trobar-lo, ràbia cap als vells verds que no paraven de mirar-me i d’insinuar-se, creient segurament que jo era una meuca, sinó que hi feia una noia sola en aquell parc tantes hores i mig despullada? He de dir que era un juny d’aquells de 30º o més i que jo m’havia posat còmoda i fresca per al llarg viatge fins a París (en aquella època encara no hi havia aire acondicionat als cotxes). Definitivament, tot sortia malament. Per sort, al cap de dues hores més d'espera, van arribar la Pili i el K. i em van treure d'aquell infern mental. I a la fi vaig reconfortar-me pensant que el proper viatge seria amb K.
Finalment, en veure que era impossible canviar-lo, vaig buscar una cabina de telèfon i vaig intentar localitzar K. amb les monedes que tenia, però vaig trucar mil cops i no hi havia manera de trobar-lo. Finalment vaig poder contactar amb la Pili, la meva millor amiga, li vaig explicar el problema i ella es va encarregar de localitzar K. per avisar-lo. Amb tot, però, vaig estar set o vuit hores perduda en un petit parc de la Junquera esperant que em vinguessin a salvar, amb unes monedes suades a la mà, que vaig embolicar amb el bitllet fals per no saber on fotre-les. Una espera llarga, trista, dolorosa, amb ràbia cap a mi per ser tan despistada, ràbia cap al Mitti i la Valéry per donar-me un bitllet falç, ràbia cap a K. per no trobar-lo, ràbia cap als vells verds que no paraven de mirar-me i d’insinuar-se, creient segurament que jo era una meuca, sinó que hi feia una noia sola en aquell parc tantes hores i mig despullada? He de dir que era un juny d’aquells de 30º o més i que jo m’havia posat còmoda i fresca per al llarg viatge fins a París (en aquella època encara no hi havia aire acondicionat als cotxes). Definitivament, tot sortia malament. Per sort, al cap de dues hores més d'espera, van arribar la Pili i el K. i em van treure d'aquell infern mental. I a la fi vaig reconfortar-me pensant que el proper viatge seria amb K.
El segon intent,
però, no sé si va resultar més penós. Vem fer el viatge el dia 6 amb un
objectiu: “Arrencar-li un botó a Bowie”, cosa que després vem decidir no fer perquè l’estimem
massa. El tren sortia de l’Estació de França a les 8,48 pm, però per continuar amb la meva mala sort el vem perdre. Aleshores vem decidir esperar el següent, ja que a partir d’aquell moment ja no hi havia tren
directe fins al cap de vuit hores. Això va fer que haguéssim d’anar agafant trens en diferents estacions i per tant
passant-hi hores d’espera entre l’un i altre. A les 12,40am arribàvem a Narvona i
allà altre cop esperar. Fèiem el viatge amb uns guiris que havien sofert la
mateixa mala sort que nosaltres. Tots vem asseure’ns a l’andana damunt dels
vehicles transportadors d’equipatge per esperar. Els guiris van intentar dormir,
i nosaltres, que teníem música al Phillips, vem escriure i dibuixar al diari d’a
bord, que sempre fèiem i encara fem, quan sortim de viatge. A la 1,55am va arribar
el tren que ens portava fins a Caussade, on vem arribar a les 6,15am, quan
començava a sortir el sol. Feia gairebé dotze hores que havíem sortit de
Barcelona i tot just estàvem sobre Toulouse. Havíem passat tota la nit desperts
i ens tocava esperar un altre tren en aquella freda estació. A les 12,07pm
escrivim: “Estem farts d’anar en tren”. Per rematar-ho, l’últim trajecte fins a
París ha estat totalment accidentat. Primer hem patit pana, després hem vist un descarrilament i hem hagut d'estar dins del tren parats durant dues hores sense que ningú ens informés...". Tot plegat va fer que portéssim un
retard total de l'hora prevista, la qual cosa va provocar que a cada estació ens hi haguéssim d’estar una llarga estona. I encara quedava molt trajecte!
Finalment, i després
de més de vint-i-quatre hores de viatge, vem arribar a París. Des de l’estació
d’Austerlitz vem trucar el Mitti i la Valéry perquè ens vinguessin a buscar, i
junts vem anar cap a l’apartament de la Valéry, molt als afores de la ville.
Allà encara m’havia de passar un altre entrebanc, quan rentant quantre gots se
me’n va trencar un d’aquells de cubata, amb tanta mala sort que un bon tros de
vidre se’m va quedar fondament clavat a la mà. Em va agafar una bona “pájara”…
No podien sorgir més pegues. Semblava que veure Bowie s’havia convertit en
missió impossible! Afortunadament la sensació va durar poc, ja que algú va
trucar dient que acabàvem d’aconseguir entrades també per al segon dia de
concert. Quin subidon!!
******
I va arribar el dia
X, finalment veuríem Bowie! Era
increïble! Tots quatre estàvem super neguitosos. Ens vem llevar d’hora per
preparar-nos bé (bocates, aigua, roba maca…), i cap al migdia ja érem al
velòdrom. Faltaven cinc hores perquè obrissin les portes, però allà ja hi havia
un munt de gent esperant. Vem fer rotllana com tothom, asseguts a terra, amb el
cor a mil pel que ens esperava. Molts portaven flors i regals per al duc, d’altres anaven pintats amb el llamp,
d’altres cantaven sense parar les seves cançons… Tothom feia el que podia per
distreure’s durant aquelles llargues i caloroses hores. Recordo que al costat
nostre hi havia un grupet de gent d’on sobresortia un noi amb un ram de roses
roges que estava eufòric per veure el seu ídol, era tan exagerat tot ell, que
ens va fer molta gràcia i ens vem passar les hores mirant-lo, mentre fèiem
petes i menjàvem els bocates que havíem portat per dinar.
A les 5pm en punt
van obrir les portes, i tota aquella munió de gent vem entrar exorbitants per
trobar un lloc a primera fila. El Velòdrom era gegantí, amb un gran escenari al
fons. Tots vem córrer en aquella direcció, i tal com vem arribar vem quedar
aixafats contra la gran tanca de separació -que a mi m’arribava al coll- pels
milers de persones que venien al darrera. Però estàvem situats pel mig, una
mica a la dreta, des d’on el podríem veure molt bé. Ja teníem primera fila!
El que no sabíem era el que hauríem de
patir abans que comencés el concert. La calor era insuportable, i no teníem ni
un centímetre per moure’ns. Suposo que la il·lusió per veure Bowie ens mantenia
allà davant, de cap altra manera es pot entendre, allò era una salvatjada, la
gent es desmaiava sense parar. Des del primer moment, tios amb mànegues es
dedicaven a ruixar-nos perquè no defallíssim, també passaven botelletes d’aigua
sense parar, però allà hi havia 80.000 persones i a tot estirar ens en podíem
beneficiar els de les primeres files. Com també de l’aire que passava per sota
d’aquell escenari gegantí i que a mi em va ajudar a sobreviure. Mai no havia
patit res semblant, ni ho havia vist. A cada minut que passava hi havia un
desmaiat més. N’hi havia que venien del darrera del tot, la gent se’ls anava
passant amb els braços enlaire fins arribar a la tanca, on serveis de sanitat
els recollien i se’ls enduien cap sota de l'escenari. Arribaven de totes bandes com un
degotall. Però nosaltres ens ho havíem currat massa per deixar aquell lloc
“privilegiat”, i allí estàvem, passant desmaiats cap a sota l’escenari i
patint mentre esperàvem el gran moment. I a uns metres de distancia, el noi extravagant
amb el ram de roses, ja bastant pansides després de nou hores de subjectar-les,
també aguantava.
D’aquest noi recordo que quan ja portàvem
més d’una hora de concert, va sentir per fi la seva cançó preferida, i amb un
esforç per alçar-se entre la munió, va llançar el ram, ja totalment pansit, amb
tanta mala sort que va coincidir amb el moment just que Bowie es girava
d’esquena, i les roses van caure al fossat, als peus d’un càmera, que les va
trepitjar sense pietat la resta del concert. Pobre noi! Com vem riure!
I a la fi va
començar el grup de suport. Mai no vaig entendre perquè havien triat els DEXYS
MIDNIGHT RUNNERS, una banda de deu o dotze músics de pop-folk, a qui jo no
coneixia, i que se’m van fer molt “plastes”, hauria preferit que no hi
haguessin hagut teloners. Res a dir.
I després d’un
altre petit descans (una hora ja semblava poca cosa després de tot el dia) el gran
moment va arribar! Les primeres notes de la intro ens van fer desaparèixer tots
els mals. Bowie va sortir enmig d’una gran banda, vestit de blau cel i amb el
cabell ben ros, cantant “Star” amb
una marxa brutal. Encara ara se m’accelera el cor quan hi penso o sempre que
escolto la cançó. Quin inici! Power per la vena! I encara més quan van començar
el segon tema amb “Look Back in Anger”,
un dels meus preferits. Pensava que no faria res del LODGER i que gairebé només escoltaríem el LED’S DANCE, però Bowie feia cinc anys que no treia disc ni tocava
en directe, i ens va regalar un dels millors repertoris que jo hagués pogut triar.
Aquest va ser el set list:
1. Star
3. "Heroes"
5. Golden
Years
6. Fashion
7. Let's
Dance
10.
Sorrow
12.
China
Girl
14.
Rebel
Rebel
17.
Cracked
Actor
18.
Ashes
to Ashes
19.
Space
Oddity
20.
Young
Americans
21.
Fame
22.
TVC15
23.
Stay
BiS
24.
The
Jean Genie
25.
Modern
Love
Un set list de luxe, amb una banda de luxe.
El meu estimat Alomar i Earl Slick a les guitarres, Carmine Rojas al baix, i
Tony Thompson, de Chic -la banda de Nile Rodgers, coproductor del “LED’S DANCE”-,
a la bateria, tots vestits com d’hindús, envoltats d’una secció de vents i
synthes, i les veus dels germans Simms, amb uns vestits de ratlles de matalàs i
barret que em van fer pensar en Mr Dawes de Mery
Poppins. Molta gent damunt d’un immens escenari. Del show d’imatge i llums
no recordo gran cosa, tan sols les grans columnes de tul i les grans llunes que
flotaven per sobre. Jo només tenia ulls per a Bowie, o per l’Alomar –de qui
també em vaig enamorar aquell dia-, o pel baixista, a qui teníem davant.
Els temes se succeïen a cada qual millor.
És indescriptible el que notava cada cop que començava una nova cançó; ni un
moment de relax, totes m’encantaven, i les versions que en feien eren
fantàstiques. No em volia perdre res de res. Tot plegat no podia ser millor, i
si no hagués estat per l’esclafament, masegades i trepitjades constants, i
aquella calor insuportable, hauria estat el concert de la meva vida.
Però allò era un patir sense parar, el
“subidon” de cada tema s’emboirava al cap d’una estona a causa del mal que et
provocava la penya. Recordo amb ràbia un moment de “China Girl”, que jo esperava amb molta il·lusió; era el moment en
què diu: “I feel a-tragic / like I'm Marlon Brando”. M’encantava
com Bowie deia aquesta frase al disc, i volia sentir-la mentre li veia la cara.
Però al costat hi tenia una noia afro que em passava un pam i tenia el mal gust
de clavar-me el seu maleït colze a les costelles, tant fort en aquell precís
instant que em vaig perdre la frase, i gairebé la vida. Vaig odiar la noia,
vaig odiar Bowie i vaig odiar les 80.000 persones que tenia darrera meu
esclafant-me… Per sort el següent tema fou “Scary
Monsters” i tothom es va posar a botar, jo la primera!
I es van anar succeint “temazo” rera
“temazo”, només cal mirar la llista, descriure-ho és impossible, sensacions de
sentiments extasiats, per dir-ho d’alguna manera, un goig a la ment i al cos
només comparable amb l’orgasme. No sé què donaria per tornar a notar tot allò,
però sense l’esclafada, és clar. Ara, el recordar-ho, em causa una enyorança infinita,
d’aquelles que fan mal per irrepetibles, i penso que és millor no recrear-m’hi
més.
I ja finalment va arribar el moment menys
esperat, Bowie i la banda s'acomiadaven després d’haver interpretat un magnífic “Stay”, amb aquell ritme de baix/batera
que sempre m’ha agradat tant, i se’ns quedava el cor trencat mentre cridàvem i
aplaudíem demanant un bis amb totes les forces que ens restaven al cos.
Però el cert és que ja no podíem més. K. va
decidir sortir i va demanar a uns sanitaris que el traguessin d’allà. Nosaltres
vem aguantar, i vem quedar per
trobar-nos tots un cop acabés el concert.
Al cap d’uns moments va tornar a aparèixer tota
la banda i la cridòria va ser brutal. Bowie va fer la intro de “Jean Genie”,
amb la seva veu que enamora i la guitarra de l’Alomar al fons, en pla americà
–vaig pensar-, fins que un super ritme de batera va donar pas al tema, tot molt
funky, amb reprise inclòs. Una vacil·lada total de versió que em va encantar. I
van tornar a desaparèixer. I tota la multitud vem tornar a cridar, xiular,
aplaudir i picar de peus una estona més donant tot el que ens quedava d’energia,
fins que vem aconseguir que tornessin a sortir.
I llavors van entrar amb “Modern Love”. No ho oblidaré mai. Amb un
so de mil dimonis van engegar el tema i les 80.000 persones van enlairar-se de
cop. Tot es va moure i va haver un darrer intent d’allau dels del darrera per
arribar a l’escenari. Bowie ens feia adéu amb la mà cada cop que deia “But I never wave bye-bye”, i a mi se
m’encongia el cor perquè notava que aquell era el darrer tema. L’estava
flipant, però també m’estaven matant. Tothom ho veia clar, allò s’acabava, i
feien els possibles per estar una mica més a la vora del seu ídol.
Llavors vaig decidir marxar (jo podia
tornar-lo a veure l’endemà i no calia exposar-me més), i com K. vaig demanar a
un dels sanitaris que em tragués d'allà. Però no sé què va ser pitjor. L’home va
venir de seguida i em va agafar per treure’m, però la pressió contra meu era
tanta, que va haver de cridar un altre tio perquè l’ajudés. Mentrestant el
Mitti també m’empenyia des de dins, i l’altre gent que tenia al voltant, però
jo estava ben clavada. A la fi, i amb un gran esforç, em van poder arrancar,
així, literalment, com a una pastanaga, però sense haver regat el tros. El meu
cos va anar fregant dolorosament contra aquella enorme tanca fins a poder
sortir, amb la mala sort afegida que em van quedar les botes a dins. I ja era en braços del sanitari quan m’adono
que se m’enduia sense les sabates, i de cop vaig fer un bot i vaig córrer cap
al Mitti per dir-li que les busqués. Però allò era pitjor que una llauna de
sardines desbordada. El poc espai feia que el meu amic no es pogués ajupir ni
un mil·límetre, i li va costar moltíssim poder arribar al terra i trobar les
dues botes sota la munió de peus. Mentrestant jo aprofitava per mirar Bowie
encara de més a prop, retinguda per un braç pel sanitari, no fos cas que també
m’escapés per pujar a l’escenari...
Un cop amb les botes a les mans, l’home de
bata blanca em va conduir a una ambulància, n’era ple sota l’escenari, talment
un pàrking, i allà em van preguntar com estava. En veure que no necessitava
ajuda, em van donar uns terrossos de sucre i em van acompanyar a l’exterior.
Recordo que mentre caminava cap on havia quedat amb K., amb el cos adolorit i menjant
aquells sucrets, sonava el solo final de saxo de “Modern Love”, i mentre anava girant el cap per retenir-ne les
darreres imatges vaig topar amb ell i vem poder veure els últims instants del
concert junts.
*****
El segon dia tot va anar com una seda, si
pensem amb el que hi havia hagut. Realment em feia mal tot, tenia molt cruiximent,
i encara no sabia que l’endemà tindria el cos morat, gairebé negre, des del
coll fins a la punta dels dits dels peus. Però la il·lusió de repetir el concert ho
curava tot. Ens vem preparar de dalt a baix amb roba super lleugera i una mini
bossa per la pasta, tabac i tot això. La Valéry també havia preparat unes
barres de gel durant la nit, que vem embolicar en una tovallola i un plàstic i
vem posar dins d’uns necessers. I també vem
decidir sortir un parell d’hores més tard, ja que el dia anterior havíem
vist que no s’havia començat a omplir fins passades les tres.
Cap a les tres del migdia, doncs, vem
arribar a 'l'hipòdrom. Hi havia més o menys la mateixa quantitat de gent que el
dia anterior, i vem tornar a seure en rotllana per esperar. També aquell dia feia molta
calor, però ens refrescàvem amb les tovalloletes mullades i era molt més
suportable. Quina bona idea, la de la Valéry!
A les 5pm en punt van obrir les portes, i
com el dia anterior, tots vem entrar com espiritats cap al davant, estàvem disposats
a sofrir altre cop tota la masegada, Bowie s’ho valia! Però la gran sorpresa
va ser que hi havia una barrera de tios de seguretat que no deixaven accedir a
la tanca. Estaven a uns 20 o 30 metres de l’escenari, i tal com anàvem arribant
ens feien seure a terra. Quina altra gran idea! Segurament els milers de
desmaiats del dia anterior la devien haver provocat.
Així doncs, vem seure fent rotllana altre
cop les hores restants, xerrant i fumant petes per passar el temps. Aquest cop
ens va anar bé que jo dominés el francès. Teníem una penya al costat que tota
l’estona es delien pels nostres porros, i en un moment que K. i jo vem quedar-nos
sols, mentre el Mitti i la Valéry anaven al bar, vaig sentir com es proposaven
donar-nos el pal del hashish. Ells creien que no parlàvem francès, perquè amb
la Valéry ho féiem en català, i discutien sense ocultar-se de com un d’ells ens
prendria la capseta mentre l’altre ens distreia. Ho van tenir clar! La capseta
es va quedar ben guardada en tot moment i la seva mala intenció va fer que no
els donéssim ni una calada de peta quan al cap d’una estona ens la van demanar.
Per cabrons!
I quan faltaven 5 minuts pels teloners, els
homes de seguretat van desfer la barrera, i nosaltres altre cop vem llançar-nos
a la carrera aquells pocs metres que ens separaven de la tanca. Aquest cop ens vem
posar al mig tirant a l’esquerre, volíem veure l’Slick de més a prop. Però
també com el dia abans, tal com vem arribar hi vem quedar ben esclafats.
Malgrat tot en uns instants començaven els Dexys
Midnight Runners i ens tornarien a dar la tabarra una horeta més. Al menys ens
movíem i tot ja estava en marxa. Els Dexys van continuar sense agradar-me gens, segurament per les ànsies de Bowie que tenia.
I ja finalment, altre cop el subidon. Començava
el show principal, i a partir d’aleshores ja tot seria una glòria divina. Les
fabuloses versions d’aquells magnífics temes interpretats per la super banda, amb
Bowie allà al davant, era un somni complert doblement. Potser no hi havia tanta
gent, o segurament les nostres previsions i les de l'Organització van fer que aquell segon concert
el poguéssim gaudir del tot.
Vem aguantar a primera fila fins al final,
i vem tornar a plorar quan Bowie ens deia “bye
bye” amb la mà. Llavors encara no sabíem que el podríem tornar a veure
molts cops. Però aquesta ja és una altra història…
Gènial guapíssima!!!! quina aventura!!!
ResponderEliminarUauh! Estic amb la Montse: com mola, Bet!!
ResponderEliminarI jo tinc el privilegi d'haver vist el Bowie amb el K i tu. Ens gravava en vídeo i el vam gaudir tranquil·lament a tres metres de l'escenari durant tot el concert. Uauh.