Shhh...

Un nou estel s’ha apagat, l’estel silenciós ha marxat envoltat del seu Art. Els estels brillen en tots els seus aspectes, i el Tres n’és  un de resplendent.

S’ha trencat un altre fil, el que m’unia a ell d’una manera silenciosa, gairebé desapercebuda, però molt forta d’ànima. Hi ha lligams que no es poden explicar, són aquests filets que tendim i en els que de tant en tant algú s’hi enganxa, i ja és per sempre més. I no calen explicacions,  és pura química dins d’un món físic.

Fa dos dies que estic molt trista. La notícia de la mort del nostre amic va estar un xoc per a tothom.  Perquè ell de la seva malaltia en va fer una obra de silenci. Diagnosticada al juliol amb tres mesos de vida per davant, en lloc de deprimir-se se la va prendre com a una nova etapa de la vida, la volia viure com una nova experiència, notar-la, aprendre’n, sense cap por i amb tota la tranquil·litat i el bon humor que sempre l’acompanyaven, com ens ha ben explicat la seva companya Lorna amb el cor trencat, però amb tots els ànims que el Tres va transmetre als qui van poder acompanyar-lo en aquests darrers noranta dies.

En una immensa sala plena de gom a gom, familiars, amics, estimats, i gairebé tota la cultura artística de Barcelona, hem assistit al darrer concert d’aquest geni, amb ell ja dins la caixa del silenci, sota el mantell de bombolles blanques.

Tot el que ha dit la Lorna m’ha reconfortat. Dintre meu sabia que tot havia d’haver anat tal com ella ens explicava, però necessitava sentir-ho amb paraules del Tres.  Tot l’acomiadament ha estat vivificant. Podria dir que ens ha pujat al cel en aquests moments terribles de dolor terrenal. 

LOVE TRES! Descansa en Pau. Et tindré sempre a la memòria.