MONTAGOOD és un
festival internacional d’electrònica-hard, amb dj’s de hardteck, schranz, drum'n'bass, electro, dubstep... L’any 2000 o 2001
vaig començar a anar de Rave. Les vaig descobrir perquè en van muntar una a la
nau de la fàbrica abandonada del costat de casa. Era una matinada de dissabte
quan vaig sentir un batec a la llunyania. Em va fer curiositat, i vaig veure
que hi havia llum a la nau. Com que era hivern, em vaig tapar molt i vaig anar
cap allà, creient que tota aquella lluminària es tractava de la gravació d’un
vídeo o alguna pel·lícula. Però com més m’hi acostava em venien més sons, i
quan hi vaig arribar vaig veure que era una Rave. I la màgia va fer que just en
aquell moment els dj’s punxessin alguna cosa amb un ritme de CAN. Vaig flipar!
Estava escoltant la meva banda preferida, era com una benvinguda! I allà em vaig quedar
tota la nit i el dia següent. La Rave l’havien muntat penya de Tarragona, el dj
que havia punxat CAN era el Guillem. Em vaig enamorar de tot allò, música,
festa i penya, i em vaig enganxar a les Raves cada cap de setmana (quan no teníem bolo) durant tres o
quatre anys. De seguida ens vem fer col·legues del col·lectiu NST (No Solo
Techno), una gent molt artística i amb molt bon gust musical, que tenien dj’s
de molts estils. Ells, de vegades, ens fitxaven amb LILITH per obrir la Rave.
Després, els dj’s més canyeros d'NST van fer ENGA, i els dos col·lectius muntaven
sempre junts. Els dj’s d’ENGA que no van deixar de punxar es van fer coneguts
amb els anys, com el NA FENTT, el JOC i l’SPY, etc. Aquests dos darrers havien
destacat amb l’schranzz, i justament punxaven al MONTAGOOD festival, i ens hi
van convidar (per això no tinc l’entrada). El 2007 ja no anàvem de Raves, només
puntualment, però quan els nostres amics dj’s tocaven en llocs importants els
anàvem a veure, i sempre ho passàvem molt bé.
domingo, 30 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 207 – III MONTAGOOD INTERNACIONAL FESTIVAL, Alcarràs, Lleida, 02.06.07
sábado, 29 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 206 - PRIMAVERA SOUND, Parc del Fòrum, Barcelona, 31.05.07
La primera vegada que anava al PRIMAVERA SOUND era ja la setena edició del Festival. Hi vaig anar amb el Jordi C. i la mateixa gent que havia anat al SUMMERCASE, i en aquella ocasió venia també una penya que sabia com colar-s’hi. Així, aquell grup de vuit o deu, ens vem ficar per les entranyes del Fòrum, fent un llarg recorregut pels soterranis, fins arribar a una porta que donava dins el festival. Davant de la porta, però uns metres enllà, hi havia el guarda de seguretat, llavors obrint una mica la porta i per una petita escletxa vem esperar que es posés d’esquena, i quan ho va fer vem sortir tots disparats cap a fora. I ja hi érem! Per això no tinc l’entrada. El que més recordo és el concert de MELVINS, a qui tenia ganes de veure. També la proposta de noise de FENNESZ i PATTON, amb un altre dels seus experiments inclassificable, molt dur d’escoltar, però interessant. Vem veure també SMASHING PUMPKINS, WHITE STRIPES, i molts altres que no recordo, i vem acabar ballant amb JUSTICE.
Quaderns de Bitàcola nº 205 - NECROPHAGIST, MISERY INDEX, ORIGIN, BURNING SKIES, Mephisto, Barcelona, 25.02.07
Aquell fa ser un festival on es barrejaven bandes de death metal i hardcore metal, crec que no en coneixia cap, però REUX Magazine em van demanar de fer-ne la crónica, i aquí la teniu:
Esto es quizá la gira de metal extremo más dura que nos visitará este año: NECROPHAGIST (Alemania), MISERY INDEX (USA), ORIGIN (USA) y BURNING SKIES (UK), un buen lote de Metal, Death y un Grind demoledor de cuatro bandas de lo más actual. NECROPHAGIST es una banda de brutal death alemana que, aunque tiene ya trece años de historia, no se ha dado a conocer hasta ahora. Esto es secillamente porque en su primer disco, “Onset of Putrefaction” (99) hacían un metal demasiado complicado para poder venderlo. Ese disco es una obra maestra de gran calidad técnica, con cambios de tiempo y melodías no habituales en este género de música. Los temas están abarrotados de solos interpretados con gran maestría por MUHAMMED SUICMEZ, cantante, guitarra y líder de la banda, no en vano uno de los mejores guitarristas de Death Metal actuales, además de su productor. Este hombre, de origen turco, es una máquina creativa. Este primer trabajo, “Onset of Putrefaction”, lo grabó entero el solo, programando las baterías e interpretando todos los instrumentos. Los ritmos són matemática pura y dura, juegos de tiempos, compases y demás se unen para crear temas más dignos de un disco de guitarrista virtuoso (que realmente es lo que era en ese momento), que no de una banda de brutal death. Pero la verdad es que es un placer poder escuchar este tipo de música sin caer en los tópicos del “burrismo” o, dicho de otra forma, de las típicas bandas de death que ya no aportan nada nuevo. Lo único que me ha podido recordar es a MESHUGGAH, simplemente porque también juegan mucho con los ritmos, los tiempos, los riffs de guitarra a contra… y también por el tipo de solos, a veces tan sinfónicos o clásicos, aunque sean bandas diferentes y estos últimos tengan a uno de los mejores baterías en su género. En su segundo trabajo, “Epitaph” (2004), ya tiene una banda estable, pero continuan investigando en los ritmos y en la composición de los temas. Son dos trabajos para mentes capaces de digerir la técnica de este increible artista, MUHAMMED SUICMEZ, un nombre para recordar. MISERY INDEX (2001) es un grupo de Baltimore, Maryland que han trabajado mucho desde su creación. Por él han pasado distintos personajes, pero la banda actual está formada por: JASON NETHERTON (voc, bass), SPARKY VOYLES (guit), ADAM JARVIS (bat) y MARK “LO SNEEK” KLOEPPEL (guit; voc). MISERY INDEX combina muy bien la música metal con una pose de lo más punk de guerrilla. En sus temas tanto podemos escuchar elementos grind dentro de ritmos harcore, como melodías death mezcladas con ritmos trashers de lo más 80/90’s (NAPALM DEATH, ENTOMBED, MORBID ANGEL...). Su puesta en escena goza de una gran energía, se creen guerrilleros y propagan su ideología. Voces interpretadas con gran pasión resaltan los textos ácidos y de crítica social que a ellos tanto agradan. Ritmos feroces a doble bombo, riffs salvajes y contundentes y una energía fuera de sí destacan en todos sus temas. Pero la noche la empezaron los ingleses BURNING SKIES, que descargaron un death-core muy agresivo, i no estuvieron mal. A ellos les siguieron, ORIGIN, una banda de death metal americana con un sonido poderoso, y una bajista que se montava unos ritmos muy raros. Una gran death noche!
viernes, 28 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 204 - NINE INCH NILES, Razzmatazz, Barcelona, 19.02.07
El meu segon concert de NIN va ser sublim i també
salvatge. Ja tothom els volia veure i van haver de fer dos dies seguits a
Razzmatazz. Va ser altre cop bestial! I en vaig fer una extensa crònica per a REUX Magazine:
Como es habitual en Barcelona, a partir de unas horas determinadas el
tránsito se pone feo. Y así es como nos
vimos una vez más atrapados en el atasco de entrada a la ciudad. Por suerte no
perdimos mucho tiempo y a las 20’30h entrábamos en RAZZMATAZZ. Mi sorpresa fue
grande cuando vi que la sala no estaba llena, en ese momento había la mitad del
aforo y, aunque era temprano, pensaba que ya estaría a tope, pues una banda
como NINE INCH NILE es como una
golosina en un patio de escuela. Imagino que el hecho de que tocaban dos días
suponía una afluencia de personal más repartida. Aproveché para infiltrarme en
las primeras filas, pues POPO, el
grupo telonero, ya estaban descargando su original setlist. He de confesar que, aunque había oído hablar de ellos,
nunca antes los había escuchado, ni tenía gran idea de lo que hacían. Y si digo
la verdad, estos cuatro personajes me sorprendieron mucho. Primero porque no
imaginaba un grupo de esas características teloneando a NIN, aunque luego lo comprendí. Y segundo, por su sonido tan
peculiar, su puesta en escena tan original, su look y sus pintas indús, que
nunca me habría imaginado de un grupo de Pennsylvania (Philadelphia), y como
no, por su música. Diría que lo que hacían era una mezcla de punk de la vieja
escuela BIAFRA, mezclado con partes
de trance más envolventes, ritmos tribales y melodías orientales y, si me
apuras, incluso pinceladas de hip-hop. Una buena mezcla que daba un resultado
muy original, personal y, en el fondo, atractivo. El show POPO de fue divertido. El grupo, compuesto por guitarra, bajo,
teclados y una batería que constaba solamente de tres piezas (bombo, caja,
goliat), sabía mezclar muy bien las partes atmosféricas con los temas más cañeros,
pasando de un estado a otro de la manera más natural. Actualmente, a parte de
la gira con NIN por Europa, están
promocionando su nuevo CD “I-tune”. En fin, a mi me gustaron y
parece que también a la gente ahí reunida. Y después de la obligada espera para
el cambio de escenario, momentos en los que se acabó de llenar el aforo, y
puntualmente, la música introductoria de NINE
INCH NILE empezó a sonar. Una larga y crescente “Pilgrimage” que derivó en una fulminante “Mr. Self Destruction” fueron las elegidas para abrir este set, con toda la sala sacando su rabia
al escuchar una versión de lo más punk y gamberro de la noche. Un buen
aperitivo para lo que vendría después. La banda, la misma que en su anterior
visita, JEORDIE WHITE al bajo, AARON NORTH a la guitarra, ALESSANDRO CORTINI a
los teclados y JOSH FREESE a la batería, dirigidos siempre por el genial TRENT
REZNOR, ofrecieron un show impecable. Su sonido perfecto, su interpretación y
la elección de los temas fueron esplendidos. El setlist constó de un repaso de toda su discografía. Empezaron con
temas más antiguos, de los tres primeros discos, y así escuchamos “Last”, ”Terrible Lie”, una versión dura de la
que todos coreamos el estribillo cual himno heavy metal de los de antaño, y ”March of the Pigs” otro tema que
interpretaron muy punk, perteneciente a su tercer trabajo “The
Downward Spiral” (1994). Siguieron con una linda y emocionante
versión de “Something I can never have” de
su primer CD, introducida por el solo de piano y voz de REZNOR y cantada por
toda la sala. Luego una apoteósica “The Line Begins to Blur “
seguida por la que fue el icono sado-maso de los 90, “Closer”, también coreada a lo heavy metal con flashes de luz
cegándonos de satisfacción. Tengo que decir que a estas alturas todos estábamos
en plena sacudida visceral. Los temas se sucedían implacables y nosotros sólo
podíamos seguir vibrando de emoción. Una intro muy industrial dio paso a una
emotiva “Burn”, con esos graves que
te llegan al alma, interpretados de forma maestra por J. WHITE, más conocido
como TWIGGY ex MARYLIN MANSON. Luego una desgarradora “Help Me I Am In Hell”, pura rabia desbordada por un AARON como
loco, yendo de un lado al otro del escenario sin dejar de tocar esos riffs tan
frenéticos, que desembocó en la larga introducción de “Eraser”, tema muy industrial perteneciente a su tercer trabajo,
con estribillo contundente, de los que no puedes dejar de cantar. Repetiría en
cada tema que el público arrancaba en todos los coros, incluso muchos de los
temas fueron cantados enteros por toda la sala al unísono con la banda. TRENT
estaba eufórico, nos daba lo mejor de sí y en algún momento nos hizo saber lo
bien que lo estaba pasando. Supongo que ese fue el motivo por lo que más tarde
nos vimos obsequiados por una primicia del próximo CD de NINE INCH
NILE, “Year Zero”, una versión punk de estructura simple
llamada “Survivalism” que nada tenía
que ver con lo anterior, como idea; aunque siguiendo con su método de usar
sonidos procesados y miles de arreglos tal como es habitual en toda su obra. Ya
contó REZNOR en alguna parte que este nuevo disco estaba absolutamente creado
en “libertad”, no para satisfacer a discográficas ni fans, sino como parte de
lo que él es ahora. Y tal como aseguró es su mejor obra. Tendremos que
escucharla con atención. Y llegó el momento de la pausa. REZNOR, solo con su
teclado, nos deleitó con cuatro temas del maravilloso “The Fragile” (99): “
jueves, 27 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 203 – MOONCHILD, Apolo, Barcelona, 29.11.06
El concert de MOONCHILD va ser una bestiada! John ZORN dirigia una banda formada per MIKE PATTON, TREVOR DUNN i JOEY BARON, un projecte molt experimental i avantguardista amb improvisació lliure, dirigida per ZORN, on mesclaven de tot, rock, jazz, hardcore, però sobretot predominava el noise. El PATTON es va dedicar a xisclar i a fer sons guturals sobre aquelles bases tan inquietants. Veig que també en vaig fer la crònica per a REUX Magazine.
Gran noche la del mièrcoles 29. La sala Apolo de Barcelona presentó uno de los mejores conciertos de este ya casi finalizado año. Se trata de un nuevo proyecto del polifacético JOHN ZORN, músico entre los músicos, director de los más grandes experimentos, a todos los niveles y en todos los estilos. Sólo hay que dar un pequeño vistazo a su carrera para comprobar que Mr. ZORN puede jugar con todo, desde lo más freejazz vanguardista con ELECTRIC MASADA o algunos de sus Filmworks, hasta lo más rockero y brutal con NAKED CITY o PAINKILLER, pasando incluso por la música étnica con MASADA, donde repasa a su manera música kezmer fusionándola con jazz, o por los infinitos directos de LA ORQUESTA DEL CAOS, donde reúne músicos en cada ciudad que visita para dirigirlos en un concierto único e irrepetible. Lo cierto és que ZORN es uno de los grandes investigadores de la música contemporánea, y de nuevo hemos tenido el placer de escucharlo. MOONCHILD es el nombre que da título a este nuevo proyecto, una nueva versión de su siempre interesante labor, en este caso totalmente harcore, a manos de gente tan querida y también tan experimental como MIKE PATTON, voz, (FAITH NO MORE, FANTÔMAS, MR. BUNGLE, TOMAHAWK…), TREVOR DUNN, bajo, (FANTÔMAS, MELVINS…) y JOEY BARON, bateria, (NAKED CITY, MASADA, y músico acompañante de gente con estilos tan variados como Chet Baker, Dizzy Gillespie, Laurie Anderson, David Bowie, Ellery Eskelin o John Medeski, entre otros.), y donde ZORN se limita a dirigir su proyecto desde la mesa de mezclas, dando a cada músico un guión a seguir bajo su interpretación improvisada. El concierto de Barcelona fue algo mágico. La sala Apolo estaba abarrotada de gente deseosa de escuchar algo nuevo y diferente por parte de estos cuatro grandes músicos. En el escenario una gran bateria dominaba la acción, y tres atriles (uno para cada músico) flanqueaban su posición. Pasaban los minutos y el público se impacientaba, empezando a silbar y gritar. Al fin, un cuarto de hora más tarde, salieron los tres músicos, BARON, DUNN y el tan esperado PATTON, que se llevó la más grande ovación, al tiempo que presentaba la banda. Sin más dilación, estos supergenios empezaron a descargar los ritmos más brutales al tiempo que PATTON se retorcía por el escenario cual poseso. Ritmos incontrolados de bajo y batería, combinando compases imposibles de descifrar con los más desgarradores sonidos de voz que MIKE podía interpretar. Composiciones harcorianas con ritmos y riffs salvajes y esquizofrénicos se mezclaban con momentos ambientales, donde el volumen quedaba a casi cero y provocaba el silencio en toda la sala. Momentos de éxtasis que se convertían en puro speed cuando retomaban de nuevo la parte más harcore del tema. Y así hasta once fabulosos temazos. Todos notábamos estar presentes en algo más que un concierto de rock. La pura improvisación, sólo regida por las pautas de JOHN ZORN, nos llevaba a un mundo underground, en toda regla. Aquí no hay normas, ni tiempos, ni compases a seguir… cada uno camina entre la intuición y la batuta de ZORN, y el milagro se crea. Imposible de descifrar, hay que verlo para creerlo. Porqué tampoco escuchando el disco se puede percibir la magia del directo. Lo que nos ofrecieron fue música en expresión pura, desde el primer momento hasta el final. Sin concesiones. Una experiencia tremenda que culminó con la aparición de JOHN ZORN al finalizar el concierto para saludar. La ovación fue tan tremenda que no tuvieron más remedio que regalarnos un bis, y ahora sí, con ZORN dirigiendo el cotarro cual frenetic man y obsequiándonos con la versión más apoteósica de toda la noche. Brutal. Sin palabras. Y a pesar de los grandes chirridos que descargó el público para una nueva aparición, sólo conseguimos que salieran a saludar una vez más, momento que ZORN aprovechó para volver a presentar a la banda y abrazarse efusivamente a PATTON. Sé que la gente quería más, que muchos se quedaron con ganas, sobre todo porque el final con ZORN fue apoteósico, y porque lo habíamos estado esperando durante toda la actuación. Pero lo cierto es que esa gente acababa de darlo todo, incluso el alma… era imposible que pudiesen continuar con ese ritmo. Yo por mi parte tengo muy claro que “lo bueno, si breve…”, así que me marché hipersatisfecha con lo que había recibido, y también muy agradecida a los músicos que miran más allá.
miércoles, 26 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 202 – NOMEANSNO, KGB, Barcelona, 25.11.06
El
tercer cop que vaig veure NOMEANSNO venien a celebrar el seu 25è aniversari, i
presentaven l’àlbum ‘ALL ROADS LEAD TO
AUSFAHRT’, d’aquell mateix any. Com sempre havien fet un treball musical
increïble. Al concert en van tocar uns quants temes, però també en van fer dels discos anteriors. Ho vem passar
més que genial, com sempre, amb ells era impossible avorrir-se. Tenien temes
molt interessants musicalment i lletres molt divertides. Sempre n’he estat molt fan, són
un trio perfecte! Al final del bolo vem poder saludar-los, i ROB WRIGTH em va
signar un autògraf.
martes, 25 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 200 i 201 - XIV FESTIVAL BAM (BARCELONA ACCIÓ MUSICAL), Antiga Fàbrica DAMM, Eixample-Barcelona, 24.9.06 + Parc del Fòrum, Barcelona, 25.9.06
ASIAN DUB FUNDATION venien dins del festival BAM en
la seva XIV edició, en un escenari situat davant de l’antiga fàbrica Damm de l’Eixample.
No els havia vist mai en directe, i com que era gratuït hi vaig anar. Feien una
barreja de dub, rap, d'n'b... Va ser un
concert molt divertit, no vem parar de ballar. Ells portaven una gran banda de
bons músics, i van fer un molt bon concert. Tothom s’ho va passar bé. I també
amb SKA CUBANO, una altra gran banda
anglesa, que feia una barreja d’ska amb músiques tradicionals cubanes. Molt
divertits també, però no tant originals. I el dia següent vem anar al Fòrum on
hi havia una oferta més pop, MCLAN, EL CANTO DEL LOCO i PEREZA (a aquests darrers els havia vist en un Festimad). I també amb entrada gratuïta. Per això no hi ha entrades.
lunes, 24 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 199 – BRUJERIA + HORA ZULU, Razzmatazz 2, Barcelona, 23.9.06
Per al concert de BRUJERIA, els de REUX Magazine em van tornar a donar el reportatge. Allò va ser un concert bestial, la sala estava a petar, BRUJERIA sonaven brutals, i m’ho vaig passar molt bé. El guitarra ‘EL EMBRUJADO’ em va tirar la pua. No tinc l'entrada perquè anava amb acreditació. I aquesta n’és la crònica, i les fotos sós de l'Ant:
Tras pocos meses después de su visita
al Viña Rock, BRUJERIA vuelve por
estas tierras para presentar de nuevo su brutal show. BRUJERIA es uno de los grupos malditos donde los haya. Y si no lo
son más, es porque no han llegado a niveles comerciales más altos, pues si así
fuera, ya se encargarían rápido de acallarlos, como así sucede en muchos de sus
conciertos del nuevo continente. Sus textos mordaces, violentos hasta la
exasperación, pregonando malos vicios con un lenguaje casi aberrante,
transportándonos a una vida oscura y extrema, hacen que su presencia sea un
peligro para los "políticamente correctos". Por suerte, en España aún
podemos gozar de algunas libertades (cada vez menos) que otros países ya no
contemplan. Y así, BRUJERIA pasa por
nuestro país sin ser noticia de prensa diaria, pero arrasando en público en
todos sus conciertos. Y así es como nos encontramos el sábado, 23, en la sala
Razzmatazz 2 de Barcelona. Las entradas agotadas, y un montón de gente en la
calle, a pesar de la lluvia, sin poder entrar. La cola para las acreditaciones
hace que algunos nos perdamos la mitad del grupo telonero, en esta ocasión HORA ZULU. Con la sala ya casi al
pleno, HORA ZULU descargaban
rabiosos su repertorio. Estos cinco sevillanos han sabido dar una nueva visión
del rock metálico, acoplando juegos de contundentes ritmos, por parte de JAVI
CORDOVILLA y ALBERTO PINTO, batería y bajo respectivamente, y potentes riffs de
PACO LUQUE, a unas voces de estilo más andaluz, rapeando en ocasiones,
rumbeando en otras, interpretadas de manera fantástica por AITOR VELAZQUEZ, al
tiempo que son flanqueados por el Dj' ALEJANDRO LASTRA, y siempre bajo un
sonido duro e implacable. Un melange
al que le han sabido sacar todo su jugo. Con una buena puesta en escena y la
simpatía de AITOR, supieron meterse al público en el bolsillo y dejar el
ambiente suficientemente bien caldeado para la llegada de los reyes del
"metal del machete". Tras media hora de espera, en la que la sala
acabó de llenarse al completo, salieron con el rostro tapado, al más puro
estilo bandolero, los nuevos y misteriosos miembros de la banda más anárquica
del planeta. ¿Por qué lo digo? Pues porque BRUJERÍA no es un grupo convencional,
es más una idea, un mensaje, una filosofía de vida, un ente. Y por ello no hay
personajes identificables, al menos no de manera oficial. Las identidades no
cuentan, lo que cuenta es el fin. Y también por esto el grupo puede ser una
caja abierta donde cualquier espíritu puede tener su sitio. Así es como han
pasado un montón de gente por sus filas, eso sí, todos ellos de un gran nivel
técnico, como algunos miembros de FAITH
NO MORE, FEAR FACTORY o NAPALM DEATH,
que formaron parte de la banda en sus inicios.
Los rumores sobre los componentes
actuales nos dan nombres de gente de CARCASS, CRADLE OF FILTH, AT THE GATES, THE HAUNTED…, pero ellos no
han confirmado nada, o sea que nos quedamos un poco con el enigma de esta
banda, que, por otro lado, es también parte de su encanto. Creado por JUAN
BRUJO en 1990 para tener una alternativa de rock hispano para latino-américa, BRUJERIA es una leyenda viva. Hasta el
momento han dejado tres CD’s, “Matando
Güeros”, “Raza odiada” y
“Brujerizmo”, aparte de cinco singles, entre los que destacamos “Demoníaco” y “Machetazos”, entre otros. El concierto de Barcelona fue un repaso
a toda esta discografía. Con un sonido brutal, los tres instrumentistas
empezaron a descargar con furia los primeros ritmos de “Verga
del brujo” y al momento salieron los
dos vocalistas para encadenar sin concesiones temas como “Cuiden a los niños”, “La ley de
plomo”, “Colas de rata”, “Vayan sin miedo”, “Marcha de odio”, “Mecosario”, “La
migra”, “El desmadre”. A esta altura
de la noche, la gente ya estaba como loca. El grupo suena más fuerte que antes,
digamos que llegan a un hard grindcore extremo
en todo su esplendor. Guitarras feroces, ritmos poderosos, textos provocadores
y una actitud psicópata envuelven todo su show. La actuación sigue con “Anticastro”, Revolución”, “Castigo del brujo”, “Hechando
chingajos”, “Christo de la Roca”, “El patrón”, “666”, “La traición”,
siempre con una presentación del tema por parte de JUAN BRUJO, quien llevó en
todo momento la voz cantante. El buen nivel técnico del grupo hace que saquen
toda la potencia a los instrumentos, los cuales en todo momento suenan
agresivos, salvajes, en definitiva, brutales.
La historia continua con “Misas
negras”, después de que el BRUJO nos preguntara si queríamos misa, con esa
voz desgarradora y atroz, la misma con la que más tarde nos presentó a la
banda: EMBRUJADO a la guitarra, CYNICO
al bajo, PODRIDO a la batería y FANTASMA en la segunda voz. Y el cubano fue el
encargado de presentar a JUAN BRUJO, enmascarado con la bandera de Méjico, bajo
la ovación de toda la sala. Luego siguieron con “Consejos narcos” y “División del Norte”, tema con el que
finalizaron el show. Tras unos minutos de abucheo por parte de los cientos de
seres apretujados que estábamos ahí, volvieron a salir para descargar con más
potencia, si cabe, “Pito Wilson” y
“Matando Güeros”, en el que el BRUJO sacó un machete de más de medio metro,
con el que estuvo jugando durante todo el tema. Después de estas dos renovadas
versiones volvieron a desaparecer tras el escenario. Pero la gente quería más y
no se conformó con un solo bis, así es que volvieron a salir para derrochar
toda la energía que les quedaba en una aplastante y alargada versión de “Brujerizmo”, tema que da título a su
último CD. Tras desaparecer por segunda vez, el público no se dio aún por
vencido, y siguió pidiendo más. Pero la banda ya estaba rota con tanta
brutalidad y sólo salieron para despedirse de la gente bailando al ritmo de una
“Marihuana” (la “Macarena” en versión brujeril) al son de playback. Y así acabó uno de los conciertos más
demoledores de esta mítica y controvérsica banda, clandestina en unos sitios,
clausurada en otros, y disfrutada aquí para nuestro placer. Una banda
misteriosa que, para bien o para mal, nunca te dejará indiferente.
domingo, 23 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 197 i 198 - SUMMERCASE FESTIVAL, Parc del Fòrum, Barcelona, 14 i 15.7.06
A Barcelona s’estrenava un nou festival urbà, el SUMMERCASE, que incloïa un cartell de dos dies amb més de cinquanta grups, entre els quals NEW ORDER, MASSIVE ATTACK, PRIMAL SCREAM, DAFT PUNK, CHEMICAL BROTHERS, HAPPY MONDAYS, SIGUR ROS, CARDIGANS, FATBOY SLIM, SPARKS, i molts altres. Hi vaig anar amb el Jordi C i amics més d’aquest estil de música, i ho vaig passar bé, perquè tenien bon gust i sabien triar els concerts. Vem veure molts concerts, alguns de grups que no coneixia. Però em va molar veure NEW ORDER. I vem ballar molt amb els set de CHEMICAL BROTHERS, o el de DAFT PUNK el dia següent, que portaven un escenari com una nau espacial piramidal molt guapa. I també molava l’escenari de MASSIVE ATTACK i la gran banda que portaven, que van sonar molt bé i van fer un gran concert. I m’ho vaig passar divertit amb PMSCRM, però també va ser allà on algun cabró em va robar la bossa. Una putada, perquè em vaig quedar sense res per la resta de la nit, per sort anava amb penya i em van salvar la set i el fum.
sábado, 22 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 196 - JAKY LIEBEZEIT & BURNT FRIEDMAN, Mercat de les Flors, Barcelona, 7.4.06
No feia
ni una setmana que havíem vist el BRUFORD, que ja teníem l’ocasió de veure un
altre dels grans bateristes que ens havien marcat a la vida, JAKY LIEBEZEIT, el
bateria de CAN. En aquell concert acompanyava BURNT FRIEDMAN, un músic
electrònic també alemany, amb qui no va parar de col·laborar. Tots dos feien
una mena d’experimentació amb el dub, el jazz, el kraut... una música molt
personal i mínimal que es transformava en màgia a les seves mans. El LIEBEZEIT
amb una bateria sense bombo, feia unes bases tan simples, però de ritmes tan complicats, allà no hi havia res quadrat. Tot sonava amb un bon gust absolut, que l’únic
que em podia recordar era PHANTOM BAND, la seva banda dels vuitanta. Vem flipar
molt! I després del concert vem anar a saludar el LIEBEZEIT i ens va signar
l’entrada.
Quaderns de Bitàcola nº 195 – IN FLAMES + SEPULTURA + DAGOBA, Razzmatazz, Barcelona, 4.4.06
Razzmatazz oferia un festival de metal, i REUX Magazine em va aconseguir les entrades, però aquest cop no havia de fer-ne la crònica. El Razz estava a petar, i estàvem apilotats a primera fila. El concert va començar amb DAGOBA, un grup francès de death-metal-industrial que no va estar gens malament. A SEPULTURA era la cinquena vegada que els veia, però la primera amb DERRICK GREEN a les veus, i ROY MAYORGA a la bateria, en substitució del MAX i de l’IGOR CAVALERA. Era rar que els dos germans que havien format la banda ja no hi fossin, i que el grup continués i no es notés gaire la diferència. Venien a presentar el seu darrer àlbum ‘DANTE XXI’, i continuaven sonant igual de potents, però ja no eren tan salvatges, malgrat que els antics èxits el personal es va desmadrar com en els vells temps. I finalment va ser el torn d’ IN FLAMES, un grup de nu-metal a qui no coneixia, però que estava tenint molt èxit en aquells moments, malgrat que després de SEPULTURA van sonar més deslluïts per mi.
viernes, 21 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 194 - BILL BRUFORD, Salamandra, L'Hospitalet Ll.-Barcelona, 31.3.06
Feia
vuit anys que no vèiem BILL BRUFORD amb el seu projecte personal EARTHWORKS, aquest
cop tornava amb una banda diferent, amb TIM GARLAND als vents, MARK HODGSON al
baix i GWILYM SIMCCOCK al piano. Va ser un concert per a bateristes, segur que
n’hi havia molts a la Salamandra, perquè veure’l tocar és com una master class, però realment tots els músics es
van lluir. Ho vem passar molt bé, sobretot l’Ant, amb la infinitat de ritmes de
bateria. I al final del concert vem poder saludar-lo i parlar-hi una estona, i
ell, molt amablement, ens va signar l’entrada i un dels discos que l’Ant els va
comprar.
jueves, 20 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 193 - SCREAMING HEADLESS TORSOS, Salamandra, L'Hospitalet Ll.-Barcelona, 23.3.06
Els SCREAMING HEADLESS TORSOS és una molt divertida banda de NY, quan vaig saber que venien a la Salamandra, li vaig demanar una invita al 'Channing', amic meu que treballa allà. Hi vaig anar amb el Primo Zon, a qui li molaven molt, i qui me’ls havia descobert. En aquell concert van fer una barreja d’estils molt eclèctica que anava del funky al metal, del soul al hip-hop... Una banda molt interessant que coneixia poc, però que em va entusiasmar en directe. Ho vaig passar molt bé! El repertori va ser molt variat, em podia portar per mil viatges, com per moments al món del ZAPPA, per exemple, però tenien una marca molt personal. Em va agradar molt veure’ls en directe. No tinc entrada perquè em van convidar, però el Primo Zon m'ha passat la seva.
miércoles, 19 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 192 - DEEP PURPLE, Pavelló de la Vall d’Hebron, Barcelona, 22.1.06
Vem anar
al concert de DEEP PURPLE per l’enyorança de veure’ls. Havíem estat tan bé amb
ells durant les gires del 96 i 03, que ja eren com de la família musical,
malgrat que no coneixíem el disc que venien a presentar, ‘RAPTURE OF THE DEEP’, un disc potser més melodiós i tranquil.
Venien amb la mateixa formació que ja coneixíem del 2003, GILLAN, GLOVER,
PAICE, MORSE i AIREY, i van fer un bon concert, amb temes nous i vells grans
èxits que la gent va celebrar molt. I
crec tohom ho va passar bé. El Roger GLOVER em va tirar la pua. Al final del concert vaig mirar de poder
saludar-los i donar-los les fotos que ens havíem fet amb ells a la darrera gira
amb LILITH, ja que quan aleshores els vem donar les de la primera gira amb
GÀRGOLA, ho van celebrar. Però el Velòdrom era totalment desconegut per mi i no
vaig saber com arribar-hi.
martes, 18 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 191 - SENGLAR ROCK’05, Parc Municipal de les Basses, Lleida, 9.7.05
No havia
anat mai al SENGLAR ROCK, però aquell any estàvem al cartell amb PAU RIBA i MU.
Era la vuitena edició del Festival, i hi havia programada gent interessant com
la PATTY SMITH, els OCEAN COLOUR SCENE, la INCREDIBLE STRING BAND, i setanta
grups més. A qui més volia veure era a la PATTY i als OCEAN, però justament
ella tocava abans que nosaltres, i només en vaig poder veure un tros de
concert, i els OCEAN tocaven al mateix moment que PAU i MU. El nostre concert
va ser molt guapo, dels millors potser, i ho vem passar la mar de bé. El PAU
havia trobat uns trossos de palmera a Riudellots de la Selva, on havíem tocat
la setmana anterior. Allà se’ls havia posat al camerino, i estava tan guapo que
li vem dir que s'ho guardés per al SENGLAR. I va ser una posada en escena
magnífica, perquè a més teníem el millor tècnic de so, el Pirri de Yurtoncase, i de llums! Vem fer un gran concert, que repetiríem al cap d’un mes al FIGA ROCK!
lunes, 17 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 190 - NINE INCH NILE + SAUL WILLIAMS, Razzmatazz, Barcelona, 29.6.05
Aquell més teníem les entrades per veure MARS VOLTA, però van cancel·lar la gira. Per sort, al cap d’uns dies venien NIN. Era el primer cop que els veia, i en tenia moltes ganes, perquè m’agradaven molt tots els seus discos. Venien amb el ‘WITH TEETH INTERNATIONAL TOUR’. Aquell dia el Razzmatazz estava a petar, estàvem més que apilotats a primera fila, amb dos grans focus davant que semblaven estufes, i a la sala feia una calor infernal. La nit va començar amb SAUL WILLIAMS, un col·laborador del REZNOR i de NIN, de qui la veritat és que no recordo res. El concert de NIN sí que el recordo, i va ser bestial, d’aquells que gaudeixes de cap a fi. Després d’una intruder, van fer un començament apoteòsic amb ‘Wish’, i ja no vem parar de botar i ballar durant tota l’actuació, excepte les parts tranquil·les i fosques, és clar. El guitarra ALESSANDRO CORTINI em va tirar la pua. Portaven un espectacle genial, els contrallums i tota la il·luminació jugaven amb la música en tot moment, era molt guapo! Però al Razz tot va ser molt més punk, començant pel so i acabant amb la suada de tots plegats. I malgrat tot, ho vaig passar genial!
domingo, 16 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 188 i 189 - FESTIMADSUR’05, Parque La Catueña, Fuenlabrada, Madrid, 27 i 28.5.05
Aquell any FESTIMAD portava un cartell molt guapo, amb bandes que encara no havíem vist. Hi vem anar amb el ZACA i el QUICO 13, guitarres de MU i NOT US respectivament. BRUTAL ROCK havia tancat com a revista, però la mateixa gent n’havien obert una altra de nova, REUX Magazine, a qui vaig demanar que me’n deixessin fer la crònica. Aquell festival va ser una salvatjada que no queda referida en aquesta crònica més musical. Una aventura que va començar el segon dia, quan érem a primera fila de FU MANCHU, i va estar a punt de caure’ns a sobre un tros de sostre de l’escenari. Feia estona que vèiem com es movia a causa del vent, però ningú ens movíem d’allà, ho estàvem passant genial. Però de cop algun músic dels FU MANCHU se’n va adonar, i van deixar de tocar. A la crònica explico les llargues hores d’espera, però no parlo de la ‘batalla’ que es va formar quan ja portàvem més de tres hores d’espera. Allà va volar tot. Es van destrossar les casetes dels tiquets i la gent va assaltar les barres en massa. El Quico va sortir amb un caixó de birres i una garrafa de vi cridant 'Anarkia y cerveza fría!' hahaha.. No sé com ho fèiem, però ens trobàvem enmig de tots els incidents, si s’assaltava una barra érem al davant, si es cremava un cotxe (de publicitat) érem a sota… Ara ric, però va haver-hi algun moment que no sabies què passaria amb tants milers de persones emprenyades. Finalment ens vem refugiar en una caseta de fusta de jocs per a nens, allà almenys ens podíem fer bé els petes, perquè els cops de vent no havien parat en tota l'estona. Però a la fi, tot va acabar bé, i va tornar a engegar el festival. I aquí una foto de l’Ant amb PETE KOLLER, guitarra de SICK OF IT ALL, i la crònica, interminable, per als atrevits.
El viernes 27 de mayo, FESTIMADSUR se nos
presentaba como uno de los festivales más duros del país, bandas como SLAYER,
MARILYN MANSON, MASTODON, etc. se reunían para hacernos pasar uno de los días
más completos, en cuanto a metal se refiere, de este año. La tarde empezó
pronto, a las dos salía el primer grupo, MARGARITA, los ganadores del certamen
Lanzadera Sur, y justo después JUGOPLASTIKA, otra banda de jóvenes que
defendieron muy bien su puesta en escena.
A ellos les siguieron GRACIAS A NADA, unos gallegos muy divertidos que
hicieron pasarlo en grande al personal. Al finalizar este bolo, LEGEN BELTZA
empezaban su show en el otro escenario. Amparados por un sonido contundente,
descargaron sus temas de una forma brutal, era el preludio de una dura jornada
de hardrock. Un poco antes de finalizar los LEGEN, me fui corriendo a la carpa
para poder ver el final de la actuación de THE NAIVES. Estos estaban sumergidos
en su mundo grunge y fueron otro de los grupos en corroborar que cada día hay
mejores bandas en este país. Es una lástima que en esas primeras horas de
festival no hubiera aún mucho público para estos grupos, pero la verdad es que
se pudieron disfrutar mucho mejor que los del sábado. Luego fue el turno de
ESTIRPE, una banda de las clásicas que tocaron con caña y firmeza, muy a lo AD/DC
por compararlos con alguien. No pude
quedarme mucho rato porque en el otro escenario empezaban SKIZOO y tenía
curiosidad por ver lo nuevo de los hermanos “SÔBER”. La verdad es que me recordó mucho a la
antigua banda, aunque con intención más de metal melódico, muy bien defendida
por MORTI, ex BUSHIDO. Y justo acabó SKIZOO me largué rápidamente para ver a
RIP KC, un trío madrileño que se lo tienen muy bien currado. Los componentes de
RIP KC se presentaron en pelotas, para sorpresa de todos, y así descargaron
todo su show. En un momento dado se les unió otro guitarra, no sabemos si un
nuevo miembro del grupo, ya haremos indagaciones... La actuación de estos
cuatro jóvenes fue perfecta, se nota que tienen una buena trayectoria a sus
espaldas, y es que ya van por su cuarto disco. Las actuaciones de la carpa
llevaban algunos minutos de retraso, por eso tuve que salir corriendo en el
último tema de RIP para no perderme ni una pizca de lo más brutal que vi en ese
primer día, THE DILLINGER ESCAPE PLAN, creo que mi grupo preferido de todo el
FESTIMAD. La mezcla de ritmos, melodías,
ruidos y demás, estaba tan bien trabajado que era una gozada poder verlos en
directo. Salieron con una rabia salvaje y así continuaron durante toda su
actuación. Composiciones furiosas basadas en el más puro harcore se mezclaban
con ritmos progresivos, melodías punks, e improvisaciones de free jazz que nos
dejaban a todos con la boca abierta. PUCIATO, el vocalista, hizo alarde de su
buen hacer en el escenario, un showman nato respaldado por una poderosísima
banda. Ya lo he dicho, para mí fueron los mejores del festival. Y después de
una sesión tan brutal, tenía que reposar. Me quedé en algunos temas de THE
HIVES, un grupo de revivals de rock’&’roll que jugaron a pasarselo bien en
el escenario, pero decidí coger fuerzas para mi siguiente grupo. Es imposible seguir todo el festival, aunque
se quiera, y por eso no pude asistir a las actuaciones de MULLETRAIN, WEDNESDAY
13, CALIVAN, TURBONEGRO y NIGHTWISH, que
se iban solapando con los otros bolos. Y para continuar con la racha cañera que
nos ofrecía el festival, opté por ir a ver SICK OF IT ALL, una vieja banda que
mezcla ritmos de harcore con riffs de speed metal y voces punkarras, toda una
tradición para los más harcorianos.
Fueron quizá los que derrocharon más energía en el escenario y los que
hicieron mover más al personal. No defraudaron a nadie. Y al fin llegó uno de
los grupos que tenía ganas de conocer en directo, pues me perdí su último
concierto en BCN, MASTODON, palabras mayúsculas para una banda venida
directamente del infierno, y si no observad la mirada de TROY SANDERS. Su
música es incisiva, muy técnica y creativa, por nada del mundo te aburres con
ellos. Su hard suena bestial y emotivo y tienen una buena puesta en escena. Si no
llega a ser por DILLINGER, hubiera sido mi grupo preferido del festival. Y ya
sólo quedaban los dos platos fuertes. SLAYER salieron a “matar”, como siempre.
Su show, durante el cual hicieron un repaso de sus grandes éxitos, fue directo
y efectivo. Aún más rabiosos que hace veinte años, si cabe, KING, LOMBARDO
& Co. descargaron con fuerza unos temas que ya han pasado a la historia del
metal del siglo XX. ARAYA mantiene su voz potente y desgarradora, y si no fuera
por el sobrepeso de KERRY KING diría que siguen iguales que hace dos décadas.
Lo que no me gustó nada fue el largo espacio que dejaban entre tema y tema, se
hacía pesadísimo y cortaba el rollo a cada momento. Lo mismo sucedió con la nueva banda del
Reverendo, imagino que a causa de los pregrabados. Y al fin salió MARILYN
MANSON. El Reverendo, acompañado por un nuevo grupo nos ofreció también un
repaso de sus éxitos. Aunque todo el mundo esperaba esta banda, creo que no
supieron llegar al fondo de nuestras almas. Se notaba que era el primer concierto
de su gira y no quisieron desaprovechar nada. La verdad es que vi al reverendo
un poco derrotado, había momentos que me recordaba los últimos shows de OZZY,
donde el tío casi no podía ni andar, pero quizás son imaginaciones mías. La
banda no estuvo mal. Me gustó mucho el batería, y también los otros músicos,
aunque no pude disfrutar bien del concierto, porque el sonido no era muy bueno.
A pesar de los pocos aplausos -todos estábamos muy cansados después de un largo
día de rock-, nos obsequiaron con un par de bises. Y eso fue todo, un día
redondo con buenísimas bandas, en el que se cumplieron los horarios y en el que
pudimos ver a los grupos sin tener que soportar la sobre masificación del
sábado. Espero que el año que viene se
asesoren mejor logísticamente hablando, y no tengamos que soportar una tan mala
adecuación del festival.
sábado, 15 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 185, 186 i 187 – FESTIVAL XACOBEO’04, Monte do Gozo, Santiago de Compostela, 15, 16 i 17.7.04
Gamerco,
la promotora de Gay Mercader, ens va convocar a LILITH per obrir el Festival
Xacobeo’04, com a única banda nacional, en un cartell de tres dies ple del
millor del rock internacional. Va ser un 'subidon' suprem! LILITH vem formar un
equip de nou persones, l’Ant i jo portàvem el tècnic de so, Tomy Castillo, i el
roady Sergio NA FENTT, i tot l’instrumental amb la vella furgoneta del Tomy. L’Agnès
i l’Albert anaven amb el cotxe del Txetxo, amb 'Closktou' un altre roady, i el fotògraf de
LILITH, Òscar. Gamerco no només ens havia convidat a tocar, sinó que també a
tot el festival! Teníem menjar, serveis i un aparcament dins del recinte per a
tres dies! Quan vem arribar al Monte do Gozo, vem flipar! Era un lloc immens,
amb un aforament per a quaranta mil persones, per tant, l’escenari era gegantí.
Era tan gran, que, un darrere l’altre, estaven muntats tots els equips de
backline de cada grup, i nosaltres, que érem els primers a sortir, encara
teníem un molt bon escenari. I la segona gran sorpresa era que teníem al camerino
just al costat del de l’IGGY POP. Vem fer la prova de so, que sonava molt bé, i
al migdia vem anar a dinar. Allà ens vem trobar la taula dels MASSIVE ATTACK, i
altres músics i tècnics que encara estaven dinant, era una sala enorme, amb
menjar de tots tipus, molt ben muntat. I a l’hora en punt vem començar el
concert de LILITH, encara de dia. L’organització ens va dir que ja hi havien
unes set o vuit mil persones. LILITH
obríem per a THE DARKNESS, IGGY POP, MASSIVE ATTACK i QUEMICAL BROTHERS! Allò era de somni per mi, excepte DARKERSS,
que no coneixia, era molt fan de tots els altres. Vem fer un molt bon concert; a
dalt sonava perfecte, i ho vem passar més que bé tota l’actuació! I en acabar, ja
érem lliures i teníem un gran festival per davant. Després de treure’ns la
suada del bolo, vem anar a veure els DARCKNESS des de baix, però quan anava a
sortir l’IGGY, l’Ant, el Vicius i jo vem pujar i vem esperar-lo en una banda de
l’escenari. Ell va sortir caminant normal, mirant a terra, però quan el Vicius
el va cridar i ens va veure, va començar a exagerar la seva coixesa, i així va
sortir a l’escenari. Ens vem quedar mirant-lo des de la banda, ell ho estava
donant tot, com sempre, i estava fent un concert genial. M’ho passava bé també
veient-lo sense matxucades, era diferent. Quan va tocar ‘I Wana be your dog’, va cridar la gent a pujar a l’escenari, i va
venir cap a la banda per dir que hi anéssim, l’Ant i el Vicius no es van moure,
però jo ja era allà al cap d’un segon, i m’hi vaig arrapar pel darrera. Ell es
va girar immediatament, però quan va veure que era jo, no va dir res i va continuar
cantant. L’IGGY portava un tio que el vigilava, que sempre era el mateix, i que crec que ja em coneixia, perquè sempre m’ajudava a pujar a l’escenari, o em
defensava de l’altra penya quan era a dant. Aquell dia també. Vem estar dos
temes ballant i cantant a l’escenari amb ell. Quin altre 'subidon'! Després del
bolo, l’Ant i jo ens el vam trobar a camerinos, ell havia sortit al passadís
amb un barnús i unes ulleres com de llegir. El vaig anar a saludar i hi vaig
engegar una conversa demanant-li si es recordava de mi. Em va dir que no. Li
vaig dir que l’havia telonejat feia una estona amb el meu grup, que havíem estat ballant junts
a l’escenari feia mitja hora, que l’havia vist mil cops en directe i m’havia
fet petons, i que fins i tot havia cantat als meus braços. Ell flipava molt i li molava que li ho expliqués, em va dir que li parlés amb espanyol, perquè tenia una nòvia argentina, crec,
que n’hi ensenyava. També vem parlar de la música i del seu darrer disc. I em
va signar un autògraf. Estàvem asseguts tots dos al mateix puff, l’Ant ens
mirava des del passadís, però no se li va acudir fer-nos cap foto! Quina llàstima!
Després vam anar a veure MASSIVE ATTACK i CHEMICAL, i ho vem passar genial, per
mi era el millor cartel. L’endemà
veuríem els concerts de LOU REED, THE CURE, MUSE… Aquell dia també estava programat el BOWIE, però uns
dies abans havia tingut un atac de cor durant la seva gira per Alemanya. I el diumenge hi havia BOB DYLAN,
THE CORRS, ECHO & THE BUNNYMEN... I aquell va ser el darrer
gran concert que l’Ant i jo vem fer amb LILITH. Encara n’hi hauria un de darrer
el 31 d’aquell juliol al U-Zona Reggae de Torelló, i després marxàvem per fer el nou projecte de PAU RIBA. I al cap d’una setmana, el
d’7 d’agost, ja ens estrenàvem amb PAU i MU al FIGAROCK Festival!