Feia
vuit anys que no vèiem BILL BRUFORD amb el seu projecte personal EARTHWORKS, aquest
cop tornava amb una banda diferent, amb TIM GARLAND als vents, MARK HODGSON al
baix i GWILYM SIMCCOCK al piano. Va ser un concert per a bateristes, segur que
n’hi havia molts a la Salamandra, perquè veure’l tocar és com una master class, però realment tots els músics es
van lluir. Ho vem passar molt bé, sobretot l’Ant, amb la infinitat de ritmes de
bateria. I al final del concert vem poder saludar-lo i parlar-hi una estona, i
ell, molt amablement, ens va signar l’entrada i un dels discos que l’Ant els va
comprar.
viernes, 21 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 194 - BILL BRUFORD, Salamandra, L'Hospitalet Ll.-Barcelona, 31.3.06
jueves, 20 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 193 - SCREAMING HEADLESS TORSOS, Salamandra, L'Hospitalet Ll.-Barcelona, 23.3.06
Els SCREAMING HEADLESS TORSOS és una molt divertida banda de NY, quan vaig saber que venien a la Salamandra, li vaig demanar una invita al 'Channing', amic meu que treballa allà. Hi vaig anar amb el Primo Zon, a qui li molaven molt, i qui me’ls havia descobert. En aquell concert van fer una barreja d’estils molt eclèctica que anava del funky al metal, del soul al hip-hop... Una banda molt interessant que coneixia poc, però que em va entusiasmar en directe. Ho vaig passar molt bé! El repertori va ser molt variat, em podia portar per mil viatges, com per moments al món del ZAPPA, per exemple, però tenien una marca molt personal. Em va agradar molt veure’ls en directe. No tinc entrada perquè em van convidar, però el Primo Zon m'ha passat la seva.
miércoles, 19 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 192 - DEEP PURPLE, Pavelló de la Vall d’Hebron, Barcelona, 22.1.06
Vem anar
al concert de DEEP PURPLE per l’enyorança de veure’ls. Havíem estat tan bé amb
ells durant les gires del 96 i 03, que ja eren com de la família musical,
malgrat que no coneixíem el disc que venien a presentar, ‘RAPTURE OF THE DEEP’, un disc potser més melodiós i tranquil.
Venien amb la mateixa formació que ja coneixíem del 2003, GILLAN, GLOVER,
PAICE, MORSE i AIREY, i van fer un bon concert, amb temes nous i vells grans
èxits que la gent va celebrar molt. I
crec tohom ho va passar bé. El Roger GLOVER em va tirar la pua. Al final del concert vaig mirar de poder
saludar-los i donar-los les fotos que ens havíem fet amb ells a la darrera gira
amb LILITH, ja que quan aleshores els vem donar les de la primera gira amb
GÀRGOLA, ho van celebrar. Però el Velòdrom era totalment desconegut per mi i no
vaig saber com arribar-hi.
martes, 18 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 191 - SENGLAR ROCK’05, Parc Municipal de les Basses, Lleida, 9.7.05
No havia
anat mai al SENGLAR ROCK, però aquell any estàvem al cartell amb PAU RIBA i MU.
Era la vuitena edició del Festival, i hi havia programada gent interessant com
la PATTY SMITH, els OCEAN COLOUR SCENE, la INCREDIBLE STRING BAND, i setanta
grups més. A qui més volia veure era a la PATTY i als OCEAN, però justament
ella tocava abans que nosaltres, i només en vaig poder veure un tros de
concert, i els OCEAN tocaven al mateix moment que PAU i MU. El nostre concert
va ser molt guapo, dels millors potser, i ho vem passar la mar de bé. El PAU
havia trobat uns trossos de palmera a Riudellots de la Selva, on havíem tocat
la setmana anterior. Allà se’ls havia posat al camerino, i estava tan guapo que
li vem dir que s'ho guardés per al SENGLAR. I va ser una posada en escena
magnífica, perquè a més teníem el millor tècnic de so, el Pirri de Yurtoncase, i de llums! Vem fer un gran concert, que repetiríem al cap d’un mes al FIGA ROCK!
lunes, 17 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 190 - NINE INCH NILE + SAUL WILLIAMS, Razzmatazz, Barcelona, 29.6.05
Aquell més teníem les entrades per veure MARS VOLTA, però van cancel·lar la gira. Per sort, al cap d’uns dies venien NIN. Era el primer cop que els veia, i en tenia moltes ganes, perquè m’agradaven molt tots els seus discos. Venien amb el ‘WITH TEETH INTERNATIONAL TOUR’. Aquell dia el Razzmatazz estava a petar, estàvem més que apilotats a primera fila, amb dos grans focus davant que semblaven estufes, i a la sala feia una calor infernal. La nit va començar amb SAUL WILLIAMS, un col·laborador del REZNOR i de NIN, de qui la veritat és que no recordo res. El concert de NIN sí que el recordo, i va ser bestial, d’aquells que gaudeixes de cap a fi. Després d’una intruder, van fer un començament apoteòsic amb ‘Wish’, i ja no vem parar de botar i ballar durant tota l’actuació, excepte les parts tranquil·les i fosques, és clar. El guitarra ALESSANDRO CORTINI em va tirar la pua. Portaven un espectacle genial, els contrallums i tota la il·luminació jugaven amb la música en tot moment, era molt guapo! Però al Razz tot va ser molt més punk, començant pel so i acabant amb la suada de tots plegats. I malgrat tot, ho vaig passar genial!
domingo, 16 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 188 i 189 - FESTIMADSUR’05, Parque La Catueña, Fuenlabrada, Madrid, 27 i 28.5.05
Aquell any FESTIMAD portava un cartell molt guapo, amb bandes que encara no havíem vist. Hi vem anar amb el ZACA i el QUICO 13, guitarres de MU i NOT US respectivament. BRUTAL ROCK havia tancat com a revista, però la mateixa gent n’havien obert una altra de nova, REUX Magazine, a qui vaig demanar que me’n deixessin fer la crònica. Aquell festival va ser una salvatjada que no queda referida en aquesta crònica més musical. Una aventura que va començar el segon dia, quan érem a primera fila de FU MANCHU, i va estar a punt de caure’ns a sobre un tros de sostre de l’escenari. Feia estona que vèiem com es movia a causa del vent, però ningú ens movíem d’allà, ho estàvem passant genial. Però de cop algun músic dels FU MANCHU se’n va adonar, i van deixar de tocar. A la crònica explico les llargues hores d’espera, però no parlo de la ‘batalla’ que es va formar quan ja portàvem més de tres hores d’espera. Allà va volar tot. Es van destrossar les casetes dels tiquets i la gent va assaltar les barres en massa. El Quico va sortir amb un caixó de birres i una garrafa de vi cridant 'Anarkia y cerveza fría!' hahaha.. No sé com ho fèiem, però ens trobàvem enmig de tots els incidents, si s’assaltava una barra érem al davant, si es cremava un cotxe (de publicitat) érem a sota… Ara ric, però va haver-hi algun moment que no sabies què passaria amb tants milers de persones emprenyades. Finalment ens vem refugiar en una caseta de fusta de jocs per a nens, allà almenys ens podíem fer bé els petes, perquè els cops de vent no havien parat en tota l'estona. Però a la fi, tot va acabar bé, i va tornar a engegar el festival. I aquí una foto de l’Ant amb PETE KOLLER, guitarra de SICK OF IT ALL, i la crònica, interminable, per als atrevits.
El viernes 27 de mayo, FESTIMADSUR se nos
presentaba como uno de los festivales más duros del país, bandas como SLAYER,
MARILYN MANSON, MASTODON, etc. se reunían para hacernos pasar uno de los días
más completos, en cuanto a metal se refiere, de este año. La tarde empezó
pronto, a las dos salía el primer grupo, MARGARITA, los ganadores del certamen
Lanzadera Sur, y justo después JUGOPLASTIKA, otra banda de jóvenes que
defendieron muy bien su puesta en escena.
A ellos les siguieron GRACIAS A NADA, unos gallegos muy divertidos que
hicieron pasarlo en grande al personal. Al finalizar este bolo, LEGEN BELTZA
empezaban su show en el otro escenario. Amparados por un sonido contundente,
descargaron sus temas de una forma brutal, era el preludio de una dura jornada
de hardrock. Un poco antes de finalizar los LEGEN, me fui corriendo a la carpa
para poder ver el final de la actuación de THE NAIVES. Estos estaban sumergidos
en su mundo grunge y fueron otro de los grupos en corroborar que cada día hay
mejores bandas en este país. Es una lástima que en esas primeras horas de
festival no hubiera aún mucho público para estos grupos, pero la verdad es que
se pudieron disfrutar mucho mejor que los del sábado. Luego fue el turno de
ESTIRPE, una banda de las clásicas que tocaron con caña y firmeza, muy a lo AD/DC
por compararlos con alguien. No pude
quedarme mucho rato porque en el otro escenario empezaban SKIZOO y tenía
curiosidad por ver lo nuevo de los hermanos “SÔBER”. La verdad es que me recordó mucho a la
antigua banda, aunque con intención más de metal melódico, muy bien defendida
por MORTI, ex BUSHIDO. Y justo acabó SKIZOO me largué rápidamente para ver a
RIP KC, un trío madrileño que se lo tienen muy bien currado. Los componentes de
RIP KC se presentaron en pelotas, para sorpresa de todos, y así descargaron
todo su show. En un momento dado se les unió otro guitarra, no sabemos si un
nuevo miembro del grupo, ya haremos indagaciones... La actuación de estos
cuatro jóvenes fue perfecta, se nota que tienen una buena trayectoria a sus
espaldas, y es que ya van por su cuarto disco. Las actuaciones de la carpa
llevaban algunos minutos de retraso, por eso tuve que salir corriendo en el
último tema de RIP para no perderme ni una pizca de lo más brutal que vi en ese
primer día, THE DILLINGER ESCAPE PLAN, creo que mi grupo preferido de todo el
FESTIMAD. La mezcla de ritmos, melodías,
ruidos y demás, estaba tan bien trabajado que era una gozada poder verlos en
directo. Salieron con una rabia salvaje y así continuaron durante toda su
actuación. Composiciones furiosas basadas en el más puro harcore se mezclaban
con ritmos progresivos, melodías punks, e improvisaciones de free jazz que nos
dejaban a todos con la boca abierta. PUCIATO, el vocalista, hizo alarde de su
buen hacer en el escenario, un showman nato respaldado por una poderosísima
banda. Ya lo he dicho, para mí fueron los mejores del festival. Y después de
una sesión tan brutal, tenía que reposar. Me quedé en algunos temas de THE
HIVES, un grupo de revivals de rock’&’roll que jugaron a pasarselo bien en
el escenario, pero decidí coger fuerzas para mi siguiente grupo. Es imposible seguir todo el festival, aunque
se quiera, y por eso no pude asistir a las actuaciones de MULLETRAIN, WEDNESDAY
13, CALIVAN, TURBONEGRO y NIGHTWISH, que
se iban solapando con los otros bolos. Y para continuar con la racha cañera que
nos ofrecía el festival, opté por ir a ver SICK OF IT ALL, una vieja banda que
mezcla ritmos de harcore con riffs de speed metal y voces punkarras, toda una
tradición para los más harcorianos.
Fueron quizá los que derrocharon más energía en el escenario y los que
hicieron mover más al personal. No defraudaron a nadie. Y al fin llegó uno de
los grupos que tenía ganas de conocer en directo, pues me perdí su último
concierto en BCN, MASTODON, palabras mayúsculas para una banda venida
directamente del infierno, y si no observad la mirada de TROY SANDERS. Su
música es incisiva, muy técnica y creativa, por nada del mundo te aburres con
ellos. Su hard suena bestial y emotivo y tienen una buena puesta en escena. Si no
llega a ser por DILLINGER, hubiera sido mi grupo preferido del festival. Y ya
sólo quedaban los dos platos fuertes. SLAYER salieron a “matar”, como siempre.
Su show, durante el cual hicieron un repaso de sus grandes éxitos, fue directo
y efectivo. Aún más rabiosos que hace veinte años, si cabe, KING, LOMBARDO
& Co. descargaron con fuerza unos temas que ya han pasado a la historia del
metal del siglo XX. ARAYA mantiene su voz potente y desgarradora, y si no fuera
por el sobrepeso de KERRY KING diría que siguen iguales que hace dos décadas.
Lo que no me gustó nada fue el largo espacio que dejaban entre tema y tema, se
hacía pesadísimo y cortaba el rollo a cada momento. Lo mismo sucedió con la nueva banda del
Reverendo, imagino que a causa de los pregrabados. Y al fin salió MARILYN
MANSON. El Reverendo, acompañado por un nuevo grupo nos ofreció también un
repaso de sus éxitos. Aunque todo el mundo esperaba esta banda, creo que no
supieron llegar al fondo de nuestras almas. Se notaba que era el primer concierto
de su gira y no quisieron desaprovechar nada. La verdad es que vi al reverendo
un poco derrotado, había momentos que me recordaba los últimos shows de OZZY,
donde el tío casi no podía ni andar, pero quizás son imaginaciones mías. La
banda no estuvo mal. Me gustó mucho el batería, y también los otros músicos,
aunque no pude disfrutar bien del concierto, porque el sonido no era muy bueno.
A pesar de los pocos aplausos -todos estábamos muy cansados después de un largo
día de rock-, nos obsequiaron con un par de bises. Y eso fue todo, un día
redondo con buenísimas bandas, en el que se cumplieron los horarios y en el que
pudimos ver a los grupos sin tener que soportar la sobre masificación del
sábado. Espero que el año que viene se
asesoren mejor logísticamente hablando, y no tengamos que soportar una tan mala
adecuación del festival.
sábado, 15 de junio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 185, 186 i 187 – FESTIVAL XACOBEO’04, Monte do Gozo, Santiago de Compostela, 15, 16 i 17.7.04
Gamerco,
la promotora de Gay Mercader, ens va convocar a LILITH per obrir el Festival
Xacobeo’04, com a única banda nacional, en un cartell de tres dies ple del
millor del rock internacional. Va ser un 'subidon' suprem! LILITH vem formar un
equip de nou persones, l’Ant i jo portàvem el tècnic de so, Tomy Castillo, i el
roady Sergio NA FENTT, i tot l’instrumental amb la vella furgoneta del Tomy. L’Agnès
i l’Albert anaven amb el cotxe del Txetxo, amb 'Closktou' un altre roady, i el fotògraf de
LILITH, Òscar. Gamerco no només ens havia convidat a tocar, sinó que també a
tot el festival! Teníem menjar, serveis i un aparcament dins del recinte per a
tres dies! Quan vem arribar al Monte do Gozo, vem flipar! Era un lloc immens,
amb un aforament per a quaranta mil persones, per tant, l’escenari era gegantí.
Era tan gran, que, un darrere l’altre, estaven muntats tots els equips de
backline de cada grup, i nosaltres, que érem els primers a sortir, encara
teníem un molt bon escenari. I la segona gran sorpresa era que teníem al camerino
just al costat del de l’IGGY POP. Vem fer la prova de so, que sonava molt bé, i
al migdia vem anar a dinar. Allà ens vem trobar la taula dels MASSIVE ATTACK, i
altres músics i tècnics que encara estaven dinant, era una sala enorme, amb
menjar de tots tipus, molt ben muntat. I a l’hora en punt vem començar el
concert de LILITH, encara de dia. L’organització ens va dir que ja hi havien
unes set o vuit mil persones. LILITH
obríem per a THE DARKNESS, IGGY POP, MASSIVE ATTACK i QUEMICAL BROTHERS! Allò era de somni per mi, excepte DARKERSS,
que no coneixia, era molt fan de tots els altres. Vem fer un molt bon concert; a
dalt sonava perfecte, i ho vem passar més que bé tota l’actuació! I en acabar, ja
érem lliures i teníem un gran festival per davant. Després de treure’ns la
suada del bolo, vem anar a veure els DARCKNESS des de baix, però quan anava a
sortir l’IGGY, l’Ant, el Vicius i jo vem pujar i vem esperar-lo en una banda de
l’escenari. Ell va sortir caminant normal, mirant a terra, però quan el Vicius
el va cridar i ens va veure, va començar a exagerar la seva coixesa, i així va
sortir a l’escenari. Ens vem quedar mirant-lo des de la banda, ell ho estava
donant tot, com sempre, i estava fent un concert genial. M’ho passava bé també
veient-lo sense matxucades, era diferent. Quan va tocar ‘I Wana be your dog’, va cridar la gent a pujar a l’escenari, i va
venir cap a la banda per dir que hi anéssim, l’Ant i el Vicius no es van moure,
però jo ja era allà al cap d’un segon, i m’hi vaig arrapar pel darrera. Ell es
va girar immediatament, però quan va veure que era jo, no va dir res i va continuar
cantant. L’IGGY portava un tio que el vigilava, que sempre era el mateix, i que crec que ja em coneixia, perquè sempre m’ajudava a pujar a l’escenari, o em
defensava de l’altra penya quan era a dant. Aquell dia també. Vem estar dos
temes ballant i cantant a l’escenari amb ell. Quin altre 'subidon'! Després del
bolo, l’Ant i jo ens el vam trobar a camerinos, ell havia sortit al passadís
amb un barnús i unes ulleres com de llegir. El vaig anar a saludar i hi vaig
engegar una conversa demanant-li si es recordava de mi. Em va dir que no. Li
vaig dir que l’havia telonejat feia una estona amb el meu grup, que havíem estat ballant junts
a l’escenari feia mitja hora, que l’havia vist mil cops en directe i m’havia
fet petons, i que fins i tot havia cantat als meus braços. Ell flipava molt i li molava que li ho expliqués, em va dir que li parlés amb espanyol, perquè tenia una nòvia argentina, crec,
que n’hi ensenyava. També vem parlar de la música i del seu darrer disc. I em
va signar un autògraf. Estàvem asseguts tots dos al mateix puff, l’Ant ens
mirava des del passadís, però no se li va acudir fer-nos cap foto! Quina llàstima!
Després vam anar a veure MASSIVE ATTACK i CHEMICAL, i ho vem passar genial, per
mi era el millor cartel. L’endemà
veuríem els concerts de LOU REED, THE CURE, MUSE… Aquell dia també estava programat el BOWIE, però uns
dies abans havia tingut un atac de cor durant la seva gira per Alemanya. I el diumenge hi havia BOB DYLAN,
THE CORRS, ECHO & THE BUNNYMEN... I aquell va ser el darrer
gran concert que l’Ant i jo vem fer amb LILITH. Encara n’hi hauria un de darrer
el 31 d’aquell juliol al U-Zona Reggae de Torelló, i després marxàvem per fer el nou projecte de PAU RIBA. I al cap d’una setmana, el
d’7 d’agost, ja ens estrenàvem amb PAU i MU al FIGAROCK Festival!










.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
