Parlar de VENETIAN SNARES ja són paraules majors.
Malgrat que el puguin posar al sac del breakcore, ell experimenta amb tot. És
un músic molt prolífer i cada cop que l’escoltes t’ofereix coses noves. Les
seves composicions son enrevessades, dures, difícils d’entendre, amb ritmes
complicats i canvis impensables. Però és tan bo que no pots parar
d’escoltar-lo. Aquell dia hi vem anar amb el dj’ NA FENTT, el Jesús i l'Helena. Abans del concert vem poder parlar una estona amb
VENETIAN, i fins i tot treure’ns unes fotos amb ell. I en aquestes estàvem quan
va aparèixer l’Abraham, un amic que havíem conegut a les raves i que també era
un gran baixista. No sé si havíem quedat o si va aparèixer casualment pel
carrer, però li vem dir que aquell bolo no se’l podia perdre. Ell no portava
diners, i com que estàvem parlant amb VENETIAN li vem demanar que l’invités. I
així ho va fer. La sessió va ser espatarrant, no hi ha paraules per
descriure-la, VENETIAN és únic fent les barreges més impensables. Ens ho vem
passar super bé! I al final del bolo el Na Fentt i jo el vem anar a saludar i ens vem fer aquesta foto.
miércoles, 31 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 241 – VENETIAN SNARES, BeCool, BCN, 05.05.10
martes, 30 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 240 – BREAKSTORM FESTIVAL, KGB, Barcelona, 15.04.10
Com ja he dit en altres quaderns, durant una temporada BREAKSTORM programava drum & break cada dijous al KGB, després de la festa Reagge, a partir de la una de la matinada, i sempre que podia baixar a Barcelona hi anava. Punxaven dj’s de breakbeat, de drum’n’bass, de hardtech…, dj’s com NA FENTT, YORCH, FRANK THE BREAKSTORM, SUKA, etc. Eren festes molt divertides que no solia anotar, perquè normalment les feien dj's d’aquí.
lunes, 29 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 239 – TRIVIAL XPERIENCE FESTIVAL, Mondo Club, Barcelona, 13.02.10
Jo continuava anat tots els dijous que podia a les festes BREAKSTORM de KGB, que no paraven. I també tornàvem a anar a un TRIVIAL XPERIENCE, el festival de hard techno extrem que organitzaven els nostres amics de TRIVIAL Music, com sempre amb un gran cartell, VIPER XXL, DOUBLE L CONNECTION, MOTOMORFOSES, FERNANDA MARTINS, que també els incloïa a ells: JOC & SPY, NA FENTT, YORCH.., que, com sempre, ens havien passat invitacions. I ho vem tornar a passar genial!
domingo, 28 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 238 – PRODIGY + ENTER SHIKARI, Palau Sant Jordi Club, Barcelona, 03.12.09
Abans d’anar a PRODIGY, aquells darrers mesos de
2009 havíem anat a moltes sessions dels nostres dj’s amics, NA-FENTT, SPY &
JOC, SUKA, FRANK BREAKSTONE..., que tocaven en grans discoteques, sales o
festivals com el DRUM&BREAK del KGB. Anàvem més que preparats per tornar a
veure PRODIGY. Feia exactament un mes que jo m’havia trencat un peu, i vaig
anar al concert amb el peu enguixat, això, però, no em va desdir de posar-me a primera fila. Aquest cop l’Ant
també va venir, perquè jo no podia anar-hi sola, i allà ens vem trobar amb el
NA-FENTT i l’Helena. Va ser un altre concert apoteòsic, PRODIGY sempre ho és.
Ens vem tornar bojos amb el seu repertori, sobretot el més conegut. Venien a
presentar l’’INVADERS MUST DIE’, m’ho
vaig passar bé tota l’estona, i vaig botar tot el que vaig poder amb el peu
trencat. És el meu grup electro-punk preferit!
sábado, 27 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 237 – TRIVIAL HARDTECH NIGHT, Row 14, Viladecans-BCN, 5.09.09
TRIVIAL Music tampoc no paraven d’organitzar festes, i sempre que hi anàvem ens donaven passe VIP. Aquell dia, a part dels nostres amics JOC & SPY, també van punxar ETO&GAB, CHERING, VIPER XXL... Va ser una altra festa divertida!
viernes, 26 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 236 – BREAKSTORM FESTIVAL, Row 14, Viladecans-Barcelona, 4.09.09
Els de BREAKSTORM no paraven de programar festes, no les tinc pas totes anotades, perquè era gairebé setmanal. Per a la del Row 14 ens van donar passe VIP. Aquell dia, tota la crew del NA FENTT, ens vem fer una samarreta seva, i n’hi vem regalar una a ell, que va estrenar per punxar. També hi punxaven Dj FRESH & STAMINA MC, SHY FX, KEN ISHII, FRAN THE BREAKSTORM, etc. Va ser una nit molt divertida. Aquelles festes es van succeir durant dos o tres anys, una temporada els dijous es feien a KGB, i jo hi acostumava a anar sempre que podia o hi punxaven coneguts com NA FENTT, YORK, SUKA, etc.
jueves, 25 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 235 – SELVA ROCK, Selva, Mallorca, 08.08.09
El SELVA ROCK era un festival de rock i prog, que va sorgir el 1977 a Selva (Mallorca) i va acabar el 1983. Però aquell any 2009 el van reeditar, i van convidar DR. FEELGOOD i PAU RIBA, que aleshores tocava amb nosaltres, els MU, ja que tots dos també havien estat en les primeres edicions del festival. Amb el PAU fèiem molts festivals per tot Catalunya, però aquell va ser el primer cop que anàvem a Ses Illes amb ell. PAU i MU vem fer un bon concert i ho vem passar divertit. Compartíem cartell amb molts d’altres, com SIDONIE, SKA BOTTOM BOAT o DINAMO, però només recordo el concert de DR. FEELGOOD, a qui no havia vist mai, i on ja no quedava ningú de la banda original. Va ser un viatge molt divertit, però amb un aterratge de pànic per arribar a Barcelona. El mes següent presentàvem el ‘VIRUS LAICS’ de PAU RIBA amb LA DIC ENSEMBLA a la Plaça Catalunya de Barcelona, i com a cloenda de la Mercè, amb un final de concert apoteòsic acompanyats dels Castellers de Barcelona i de la Colla sardanística Les Violetes del bosc.
miércoles, 24 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 234 – CERKA’L FESTIVAL, Piera-Barcelona, 30,31.07.09
El
CERKA’L era un gran festival d’una setmana que es feia a Piera (Anoia). Set
dies plens de música, teatre, performances, poesia, circ… desenes d’ofertes
interessants repartides en escenaris per tot el poble sense parar dia i nit.
L’any anterior hi havíem tocat amb PAU RIBA i MU. Aquest any hi havia un bon cartell
a l’escenari principal, X-MAKEENA, GOSE, MESH + TOMAWOK (GRIME SIN),
DJIVA, SPUNKFOOL, RESQUESTERS, POTATO... Em van molar les ofertes franceses,
sobretot X-MAKEENA, una banda electrònica de cinc músics, que semblaven trets
d’una peli de MAD MAX, i que feien una barreja de dub-hip-hop-d’n’b-punk molt bèstia i divertida i que sonava molt bé. I sobretot portaven un super espectacle, amb
cantants, ballarins, efectes de llum, de fum... tot molt espectacular i rabiós.
Em van quedar a la memòria. No hi ha entrada perquè era un festival totalment lliure!
martes, 23 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 232 i 233 – LORCA ROCK, Huerto de la Rueda, Lorca, Múrcia, 24,25.07.09
Aquell mateix juliol de 2009 ens vem assabentar que venien MESHUGGAH al LORCA ROCK. Era una matada de quilòmetres, però no els havíem vist mai, i l’Ant i jo vem decidir d’anar-hi. A més també venien VOIVOD i altres bandes que ens molaven. He de dir que vem arribar a Múrcia ciutat a les deu del vespre, i que el termòmetre marcava 45º. Vivíem a l’àtic del Pintamonas, un amic dibuixant i dissenyador que ens va acollir tres nits. El primer dia del festival feia tanta calor, 50º, que vem optar per no anar-hi fins al moment de MESHUGGAH. En aquell àtic no hi passava ni un bri d’aire, la calor era infernal, i vaig estar molta estona amb els peus dins d’aigua amb glaçons, fins abans de marxar. Vem arribar al festival cap a les deu, el lloc era com una gran pista asfaltada, i aquell asfalt era tou i cremava. No podies seure per terra, perquè el quitrà sortia cap enfora. En aquell moment descarregaven BIOHAZZARD que portaven una super canya, i vem anar cap a primera fila. Van fer un ‘bolaco’ i m’ho estava passant molt bé, quan el guitarra boig BILLY GRAZIADEI va baixar al públic i va venir directe a mi i em va petonejar! Vem flipar! Quan van acabar vem anar a buscar primera fila, i mentre esperàvem que comencés MESHUGGAH, vem sentir com una de les roadies comentava que al migdia havien arribat a 54º! I gairebé tots els grups eren nòrdics! Finalment va començar l’esperat concert, i va ser suprem! No els havia vist mai, però sonaven perfectes, com el disc. Aquesta banda és com una màquina perfecta, totalment engranada, amb unes composicions de ritmes creuats que son un regal per a la meva oïda. A més, no estàvem apilotats, i vem poder gaudir aquell concert de cap a fi, i fins i tot agafar el setlist al final del bolo. I la sorpresa va ser veure els DARK FUNERAL vestits i pintats com vikings a gairebé 50º i sota els focus de l’escenari. No entenc com van poder fer aquella actuació. L’endemà hi vem anar una mica més d’hora, per veure VOIVOD. Vem arribar que estaven descarregant els foscos OBITUARY i el seu death metal, presentant el ‘DARKEST DAY’. Després venien els desitjats VOIVOD, de qui érem molt fans als noranta, i no havíem pogut veure mai. I em van encantar, sobretot perquè van fer molts temes de les primeres èpoques que nosaltres coneixíem. Però fessin el que fessin, era un plaer veure’ls, perquè les seves composicions eren diferents de tot, eren molt personals. I també vem veure’ls super amples, perquè molta gent no els devia conèixer o no els devien molar, tenen uns temes complicats, amb canvis de ritme o tempo inesperats, molt originals, que no sonen a cap altre grup, i això a la gent li costa. Però nosaltres ho vem passar molt bé veient-los. I ja va ser el torn de SEPULTURA, que com sempre van sonar brutals, malgrat que em molaven més amb els germans CAVALERA, però els noranta era també el moment fort de SEPULTURA per mi, i ja havien passat uns anys. Després vem veure ARCH ENEMY, que van començar amb molta força, la veu diabòlica d’ALISSA WHITE-GLUZ encara sonava més extrema quan la veies a ella tan guapa. Van fer un bon bolo, però no era el nostre tipus de metal. I el festival va acabar amb CARCASS, que no havíem vist des del 92, perquè el 95 havien desfet el grup, però s’havien tornat a ajuntar el 2007. CARCASS van fer un repàs de la seva discografia, i tothom s’ho va passar molt bé.
lunes, 22 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 231 – SONISPHERE, Parc del Fòrum, Barcelona, 11.07.09
Per primer cop se celebrava un festival de metal al Fòrum de
Barcelona. Hi havia un cartell molt suculent, amb algunes bandes que encara
no havia pogut veure mai, com SLIPKNOT. Hi vaig anar amb
el Vicius, l’Ant i el Pepepue, i crec que mai no havia vist tanta gent allà. Era
normal, les bandes s’ho valien. Primer va tocar algun grup que no recordo, fins
als SOZIEDAD ALKOHOLIKA, a qui feia anys que no veia. S.A. van fer un bolo
brutal i van sonar de collons. Després vaig poder repetir MASTODON, a qui havia
vist al Festimad’05 i m’havien agradat molt. També van fer un super bolo, i ho
vem passar molt bé, però el so del seu escenari no era tan bo, i això que era a
l’amfiteatre del Fòrum. Els DOWN també van estar brutals, igual que MACHINE
HEAD, a qui vem veure des de més lluny. Però l’escenari principal estava muntat
amb un equip de PA cada x metres, i s’escoltava bé des de tot arreu. Quan va
ser el torn d’SLIPKNOT, el Pep i jo vem anar a primera fila, no ens volíem
perdre res. I allò va ser molt més que brutal. L’espectacle que portaven ja era
apoteòsic, però la música et travessava el cos. Van sonar perfectes, ni un
moment de descans, i entre les percussions, els salts, la bateria giratòria i
tot plegat, va ser aclaparador. Però va arribar un moment en què no vaig poder
aguantar més la pressió dels subwoofers del davant. Hi havia un volum
tan exagerat, que els greus m’esclafaven els pulmons i ja em costava respirar. Vaig
deixar el Pep allà, i vaig sortir com vaig poder pel mig de milers de persones,
fins a trobar l’Ant i el Vicius. I des d’allà vem veure METALLICA per sisena
vegada. I van estar també fantàstics. Van sonar brutals, portaven xou de foc
per algun tema, i van fer un repàs del darrer disc (que no coneixia) i alguns
dels grans èxits. Un bon festival!
domingo, 21 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 229 i 230 – SÓNAR FESTIVAL, CCCB-MAGBA, Barcelona, 18 i 20.06.09
Per aquest SÓNAR el Subi em va donar invitacions per a dissabte. Però com que també era assídua als dijous, em vaig comprar aquella entrada. Hi vaig anar d’hora, perquè volia veure el dj CAUTO, el fill de Maria Laffitte, la cantant trobadora, amb qui havia fet amistat quan jo era adolescent, i ella encara es deia Dolors. Com cada any em vaig trobar la colla de Sónar, el Na Fentt, l'Helena, el Jordi C., la Consol, els canaris... Destacaria el projecte de JON HOPKINS i TIM EXILE, per diferent; també els congolesos KONONO, THE WIZARD (nom amb que es presentava JEFF MILLS); LUOMO, JAMIE WOON, etc. En aquell Sónar va haver-hi per primer cop més oferta de música feta per dones, i també una gran representació de músics africans. Em va molar, perquè sempre hi he trobat coses atractives o interessants. SónarMàtica també va ser molt divertit, amb enginys musical inventats i creats per gent anònima. I dissabte vaig repetir amb l’Ant, i potser l’Udri, però només puc recordar SND i els seus noises, i les percussions tribals de CULOE DE SONG, però segur que vem veure moltes més coses interessants.
sábado, 20 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 228 – BEN SIMS, La Cova, Corbera, BCN, 22.05.09
BEN SIMS és un productor-dj de la vella escola dels 90, amb una música ideal per ballar. En aquell moment feia una mescla de techno-hardgroove-funk molt divertida. I a això vaig anar, a ballar i a divertir-me. Crec que també hi vem anar amb la Judith, el @David i la @Kris de la Ruïnosa, i potser algú més. La Cova de Corbera molava!
viernes, 19 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 227 – LIBERATORE, Vogue, Igualada, 03.04.09
Va
arribar un moment en què no trobava concerts de rock que em divertissin o
m’aportessin alguna novetat. M’ho passava millor amb els directes dels grups
techno, sobretot dels hard-tech, perquè era més nou per mi; i si no venia
algú que ens cridés molt l’atenció, ja no anàvem gaire a concerts de rock
internacionals. També estàvem una mica despistats, i potser venia algú
important per nosaltres i no ens n'assabentàvem, vaig tornar a descontrolar entrades i
concerts que no puc recordar (massa farres!). Al LIBERATORE hi vaig anar amb la Judit, l'Issi, el Putu i la Kris
i gent de la Ruïnosa. Tampoc no en tinc entrada, perquè era un segell de tinta al cos.
jueves, 18 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 226 – TRIVIAL XPERIENCE WINTER, Blau, Girona, 28.02.09
Els nostres amics raveros ens van tornar a convidar a una de les seves festes TRIVIAL XPERIENCE. Aquell cop a la discoteca Blau de Girona, amb els dj’s JOC & SPY, NA FENTT, FERNANDA MARTINS, O.B.I., etc. Així com amb el rock sempre vaig buscar l’extrem, en tots els seus sentits, em passava el mateix amb el techno i la música electrònica. I tal com havíem investigat en tot tipus de rock per trobar el més atractiu per nosaltres, des del nou mil·lenni ho estàvem fent amb l’electrònica, sobretot en directe (quatre anys de raves van ser una bona escola). I aquella nit al Blau va ser memorable! (No tinc entrada perquè hi anava convidada)
miércoles, 17 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 225 – PRODIGY, Razzmatazz, Barcelona, 18.10.08
PRODIGY també és d’aquelles bandes que m’ha agradat
des del primer disc, el seu electropunk em va enganxar molt. Només els havia
vist en un FESTIMAD, i en tenia moltes ganes. Hi vaig anar amb el Dj’ NA FENTT,
i com sempre ens vem posar a primera fila. El concert va ser explosiu des del
primer moment! Quina passada! No vem parar de botar en tota l’estona, o
intentar-ho, perquè estàvem ben apilotats dins d’un Razz a petar. Un tema rere
l’altre ens van fer pujar més i més amunt. Quina brutalitat de so! MAXIM
REALITY i l’enyorat KEITH FLINT no van parar en tot moment d’animar la gent.
Estaven super simpàtics, tots dos van baixar fins al públic, i fins i tot em
vaig poder arrapar al KEITH i acaronar-li la cara, perquè es va plantar davant nostre i s'hi va quedar una estona... Va ser brutal, bestial, demencial.. Millor impossible!
Quaderns de Bitàcola nº 224 – TRIVIAL XPERIENCE FESTIVAL, Estadi Olímpic de Montjuïc, Barcelona, 4.10.08
Tornàvem a anar a un TRIVIAL XPERIENCE, i aquest cop amb passe VIP. TRIVIAL MUSIC va sorgir el 2004 de mans dels nostres amics JOC i SPY, ja que aleshores no hi havia cap oferta de hardtech o schranz fora de les raves. Aquest era el tercer aniversari de TRIVIAL Xperience Festival, ja eren molt coneguts per tot Europa, i van poder dissenyar un festival de hard techno extrem de luxe a l’Estadi Olímpic, amb un GRAN cartell de dj’s nacionals i internacionals, entre els quals els nostres col·legues JOC & SPY, NA FENTT, etc. Va ser una experiència suprema, tal com anunciava el cartell, i tot estava molt ben organitzat. A l’Ant i a mi ens van tractar com a reis, vem poder anar per tot arreu i veure els escenaris des de llocs privilegiats. Va ser un super hard festival per totes bandes!
martes, 16 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 223 – SECRET CHIEFS 3, Mercat de les Flors, Barcelona, 28.09.08
SECRET CHIEFS és una banda fundada el 1995 per TREY SPRUANCE (MR. BUNGLE, FNM) que mescla tot tipus d’estils, des del death metal fins a l’electrònica, i per la qual han passat molts músics diferents. Aquell any venien a presentar l’àlbum ‘XAPHAN: BOOK OF ANGELS VOLUME 9, que havien fet amb composicions de JOHN ZORN. Va ser un concert diferent, tant musicalment com de posada en escena. Eren una banda de set o vuit vestits amb hàbits de frare, o alguna cosa semblant. La música barrejava de tot, rock, tradicional, ètnic, progressiu, metal, etc. Va molar veure’ls, ho vaig passar bé, sobretot a la part final, ja que el concert va anar pujant d’intensitat, i en vem sortir satisfets. Malgrat que em quedo amb MR BUNGLE, com a proposta musical. Per a aquell concert ens va donar les invitacions el Miki de la FURA, sempre molt generós!
lunes, 15 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 222 – MARS VOLTA, Rockstar, Baracaldo, Bilbo, 31.07.08
Quatre
mesos vem trigar a poder veure per segon cop MARS VOLTA, en teníem 'mono'. L’Ant i jo ens vem
assabentar que tocaven a Bilbo i no ens ho vem pensar per comprar les entrades.
El concert de Barcelona havia estat brutal, i ho volíem repetir. I va ser molt divertit perquè a
Bilbo, ens vem trobar el Benji, cantant dels +TURBA2 i l’Albert, el nostre veí
d’aleshores, que estaven fent surf per allà dalt, i també anaven al concert. Tots quatre ho vem passar genial! Encara millor que al Razz, perquè
estàvem a tocar d’ells, l’escenari era molt baix, i els vivies allà mateix. Va ser
brutal altre cop. El CELDRIC BIXLER i l’OMAR RODRÍGUEZ (veu i guitarra respectivament) estaven tan frenètics com sempre, la
banda sonava perfecta, els temes eren molt poderosos, les impros eren
delirants, portaven molta canya, i no es podia deixar de ballar i escoltar en
cap moment. L’OMAR em va passar la pua en mà. I tots vem sortir més que satisfets.
domingo, 14 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 221 – SÓNAR FESTIVAL, CCCB-MACBA, Barcelona, 19,6.08
Tornava
el dijous del SÓNAR. Normalment no coneixia cap banda ni cap dj dels dijous del
Sónar, però m’agradava molt, i m’agrada, descobrir nous projectes i propostes musicals. Allà em trobava els assídues del primer dia, el Jordi C., l’Udry... El nostre
escenari preferit era el Dôme, i també hi havia oferta interessant al Complex,
si podies entrar-hi (per les cues). A més, també em passava estones al SónarMàtica, on cada
any descobria els projectes més innovadors de multimedia que anaven sortint. De fet, l’oferta de
tot era molt àmplia i ni en una setmana te la podies acabar. Sempre triava i trio el que
vull anar a veure, perquè sinó és impossible, però el programa d’aquell any l’he
perdut, i no ho puc recordar, encara que segur que ho vaig passar bé, sobretot si hi havien japos o grups/dj de NY o UK, perquè sempre eren diferents. Resulta que el dia
següent hi tocava AIXÒNOÉSPÀNIC, un grup del Víctor NUBLA, però jo no tenia
entrada, i comentant-ho amb una amiga que hi treballava, em va dir que ella em
colaria l’endemà. Així que, divendres ja tornava a estar allà, i tal com em va
dir, em va colar. I tot va anar bé fins a l’hora que havia quedat amb l’Ant.
Vaig anar cap a la sortida/entrada per veure si era per allà, i en aquell
moment algú es va fixar que no duia la polsera d’aquell dia. Què burra! Resulta
que el dijous les polseres eren vermelles, però el divendres eren blanques. Jo
només havia d’haver-la girat, perquè per dins era blanca, però no se’m va
ocórrer. Llavors va començar l’aventura! Els dos goril·les em demanaven
l’entrada, i jo vaig començar a inventar excuses, que la tinc a la bossa al
guarda-roba, i m’acompanyaven fins allà, i llavors els deia que la tenia en una
altra banda, i ells darrera meu, finalment els vaig dir que la tenia al lloc on
tocaven AIXÒNOÉSPÀNIC, pensant que potser em podrien ajudar. El NUBLA estava
muntant, però per allà hi havia un grupet de coneguts. Els vaig explicar el que
m’havia passat, i un d’ells em va donar la seva entrada. Uff! M’havia salvat!
Bé, això és el que pensava, perquè un cop els vaig donar l’entrada em van
demanar la polsera, els vaig dir que no la tenia perquè havia passat amb els
músics, però em van dir que era impossible, perquè tothom l’havia de portar.
Amb tot això, un d’ells m’anava preguntant com havia entrat, que si li deia em
deixava quedar, però no li hauria dit ni que hagués tocat el meu grup preferit, a part que no me'l creia.
I així, després de voltar per tot arreu amb un 'guripa' a cada banda, em van acompanyar a la porta de
sortida! Glupss! I em vaig perdre AIXÒNOÉSPÀNIC!
sábado, 13 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 220 – SÜDSTURM, Salamandra, L'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, 10.06.08
SÜDSTURM
era una banda alemanya de black-metal a qui no coneixia. Vaig anar al seu
concert perquè el NA FENTT, dj resident de la sala Salamandra, o el JORGE ‘CHANNING’, tècnic de
llums, m’hi van convidar. SÜDSTURM eren molt black i molt germànics, els solos no estaven
malament i no em van desagradar. Però la veritat és que
no recordo gran cosa, ni tan sols amb qui hi vaig anar… Segurament sola, perquè si el
concert queia entre setmana, l’Ant no venia, a no ser que li agradés molt la banda.
viernes, 12 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 219 – MONTAGOOD FESTIVAL, Alcarràs, Lleida, 07.06.08
En
alguna crònica ja he explicat que des del 2000 m’havia enganxat a les Raves, i
que allà vaig descobrir un munt de música i estils nous per mi, alguns dels
quals em van molar molt. També en aquella època vaig conèixer molts dj’s,
alguns dels quals tot just començaven a punxar, però que en poc temps es van
fer coneguts. El JOC & SPY en són un exemple. Aquell era el segon any que
punxaven el seu schranzz al MONTAGOOD, un festival internacional amb dj’s del
més extrem del techno: TOBIAS LUKE a.k.a. OBI, LINDA PEARL, SVEN WITTEKIND, LUKAS, OSMIK, i un llarg etc. Entrar amb l’shcranzz era entrar en un món dur i
bestial, però si ho aconseguies costava sortir-ne, el cervell s'acostumava a aquella matxucada de sons, i tot el hard-techno,
el drum’n’bass, el breakcore… sonava tou, hahaha. Era el
més Xtrem que coneixia en electrònica. I m’ho passava bé quan m’hi posava. I el MONTAGOOD anava d'això.
jueves, 11 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 218 – DILLINGER ESCAPE PLAN + POISON THE WELL + STOLEN BABIES, Razzmatazz, Barcelona, 18.03.08
Havia
vist DILLINGER ESCAPE PLAN al FESTIMAD’05, i me n’hi havia enamorat. Les seves composicions, mescla de
grindcore, metal, jazz, punk i el que els vingui de gust, son una passada! Per
això, quan vaig saber que venien a l’Apolo, no m’ho volia perdre. Vaig anar al
concert amb el PRIMO ZON, a qui també li molaven molt. I ho vem passar molt bé amb tots tres grups. El Primo m’ha recordat que abans d’entrar
a la sala ens vem trobar la MEMI i el PAU RIBA al bar del costat, i que vem fer
unes birres amb ells. Doncs això, els dos grups teloners
van estar força bé, la penya es va liar a pogos i ens vem divertir molt. Però
DEP van estar brutals! La banda, formada per BEN WEINMAN, LIAM WILSON, GREG
PUCIATO, GIL SHARONE i JEFF TUTTLE va sonar perfecta de principi a fi. Eren una
piconadora, pesada, eficient, salvatge… No ho podíem passar millor! I el
guitarra em va tirar la pua! Van fer un concertàs, d’aquells que causen mono!
miércoles, 10 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 217 – MARS VOLTA, Razzmatazz, Barcelona, 01.03.08
MARS VOLTA havien d’haver vingut el 2005, però per
problemes de salut van cancel·lar la gira. Ens agradaven molt des del primer
disc. Ara venien a presentar ‘THE BEDLAM
IN GOLIATH’ (08), el seu quart àlbum, i van fer un concert més que bestial!
Van començar a dalt de tot i van acabar més amunt. Veure MARS VOLTA en directe
és un espectacle! Només amb el moviment frenètic i compulsiu del CEDRIC BIXLER
ja et tornes ximple, i si llavors li ajuntes els tics de l’OMAR RODRÍGUEZ amb
els seus rabiosos riffs i els delirants solos, ja és de bogeria absoluta. I tot
arropat pels fantàstics ritmes de JUAN ALDERETE al baix i TOMAS PRIDGEN a la
bateria. Cada tema és una lliçó musical interpretada per grans músics. Amb ells
no hi ha ni un moment de respir, ni una nota sobrera; els seus temes son
llargs, amb moltes parts i amb improvisació pel mig. Van fer un concert molt complert. És una banda
fantàstica, no ho podíem passar millor!
martes, 9 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 216 – ESTRADASPHERE TRIO, Rambla II, Badalona, 06.12.07
ESTRADASPHERE és una banda californiana que fa una
barreja d’estils que pot anar des del metal a la música gitana, passant pel
rock progressiu. En aquella gira només venia mitja banda, JASON SCHIMMEL a la
guitarra, TIMB HARRIS al violí i trompeta i TIM SMOLENS al baix. Eren músics
que d’alguna manera estaven lligats a JOHN ZORN, i per això els coneixíem. Va
ser un concert molt diferent de tot el que venia per aquí, per moments em podia portar a
les músiques de l’EMIR KUSTURICA, per trobar alguna semblança.
lunes, 8 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 215 – PETER MURPHY, Bikini, Barcelona, 03.12.07
Teníem ganes de veure PETER MURPHY, n’havíem estat
molt fans a l’època de BAUHAUS, i teníem algun disc d’ell en solitari que també ens molaven. Personalment, m’agradava la seva veu i la
seva manera de cantar. El concert va ser fantàstic! La banda estava formada per
MARK THWAITE a la guitarra, JEFF SCHARTOFF al baix i NICK LUCERO a la bateria.
La sala Bikini sonava molt bé. Van fer temes del MURPHY en solitari, i també
van fer alguna versió de BAUHAUS, o l’’HURT’
de JOHNNY CASH amb versió NIN, que van molar molt. Ho vaig passar molt bé, el guitarra em va
tirar la pua, i al final del bolo vaig poder agafar el setlist, que ara no trobo.
domingo, 7 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 214 – MARILYN MANSON + TURBONEGRO, Pavelló Olímpic de Badalona, BCN, 22.11.07
El tercer cop que veia MARILYN MANSON tenia
acreditació de REUX Magazine, amb nom en llista, però aquell dia no vaig haver de fer-ne la crònica. La nit va
començar amb TURBONEGRO, a qui havia vist una estona feia un parell d'anys en un FESTIMAD, i en tenia millor record, ells estaven en molt més bona forma,
però malgrat tot van fer un bon r’n’r dels seus i ho vem passar bé. MM van sortir molt poderosos
després d’una llarga introducció, la seva imatge ja no era tan teatral, però
encara portaven alguna escenografia, sobretot cap al final. Van tornar a fer un
bon show, però diferent. La banda estava formada per TIM SKOLD, CHRIS VRENNA
(NIN), GINGER FISH i ROB HOLLYDAY, que van sonar amb molta canya en tot moment.
Venien a presentar l’àlbum ‘EAT ME, DRINK
ME’, i malgrat que van fer temes dels seus darrers treballs, també van fer
grans èxits. I ho vaig tornar a passar molt bé amb ells!
sábado, 6 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 213 – DREAM THEATER, Pavelló de la Vall d’Hebron, Barcelona, 02.11.07
A DREAM THEATER hi vaig anar per curiositat, perquè era una banda de grans músics, i també perquè REUX Magazine me’n va demanar la crònica. Allà ens vem trobar el Xuri i gent de MÚRGULA (GURT aleshores), a qui els molaven molt. I aquí la crónica, ben extensa, per qui vulgui.
El
pasado fin de semana, y por segunda vez en este año, DREAM THEATER visitaban nuestro país. En un principio sólo tenían
previstas dos fechas para Madrid y Barcelona, pero al final se añadió un tercer
concierto en Durango. El concierto de Barcelona se ofreció en el Palacio de
Deportes, con un aforo de casi el cien por cien, y con SYMPHONY X de teloneros. El grupo de
New Jersey, compuesto por RUSSELL ALLEN, voz, MICHAEL ROMEO, guitarra, MICHAEL
LEPOND, bajo, MICHAEL PINNELLA, teclados y JASON RULLO, batería, y formado en
1994, es considerado por muchos de sus fans, como el mejor grupo de fusion de
power metal progressivo. Cuando llegué, la banda estadounidense ya estaba en
pleno apogeo. En realidad, el vocalista, RUSSELL ALLEN estaba descargando los
gorgoritos típicos y haciendo participar al público con esos cantos ya
“standards” de los conciertos de heavy metal clásico. Como la historia duraba,
pensé en que era muy raro que gastaran el poco tiempo de que disponían con el
telonaje para hacernos gritar, aunque luego pensé que era su manera de animar a
la gente para prepararnos para el siguente grupo, ya que descargaron un tema
más y se despidieron. Después me enteré que todo se había adelantado un poco a
su horario. Pero gente muy amable me
ofreció el setlist que acababan de
interpretar y aquí os lo paso a todos los interesados: “Set the World on Fire”, “Serpent’s Kiss”, “Domination”, “Paradist
Lost”, “Inferno (Unleash the Fire)”, “Sea of Lies” y “Of Sins and Shadows”.
Rapidamente, técnicos y roadies
se ocupan de preparar el escenario para los esperados DREAM THEATER, decoración de hormigas gigantes y pantalla al fondo.
De pronto se cierran las luces y empieza a sonar “Así habló Zarathustra” mientras vemos imágenes de más hormigas.
Todos estamos pendientes del escenario y empieza “Constant Motion”. Miles de puños se alzan al unísono. MIKE PORTNOY
ataca con un ritmo de batería atronador, dando botes en su asiento (¿llevaba un
muelle?), y todo el grupo lo sigue entusiasmado: JOHN PETRUCCI a la guitarra y
JOHN MYUNG al bajo toman el frente, y JORDAN RUDESS desde su tarima voltea de
un lado a otro con su teclado giratorio. Al poco, aparece JAMES LABRIE y
descargan el tema con todo el público a cien. El segundo tema es introducido
por sonidos de teclado; luego veo que es así como enlazan todos los temas. El
ritmo me parece brutal, muy bonito, me recuerda un ambiente tipo el de “Kashmir” de LED ZEPPELIN, se trata de “Strange déjà vu”. Las imágenes del video
se van intercalando con el concierto, sobre todo primeros planos de guitarra y
teclado. Los músicos estan a tope, parecen felices y se muestran amables con el
personal, sobre todo PETRUCCI. Siguen con lo que parece un gran éxito, pues la
gente enloquece. Creo que se trata de “Blind
Faith”, con su fabuloso estribillo cantado al unísono por casi todos los
presentes, y su poderoso y gran final. No puedo afirmar fervientemente el
orden ni el setlist, pues he de confesar que no soy fan de DREAM THEATER, -aunque siempre los he considerado unos grandísimos
músicos-, por ello tuve que investigar con la gente que tenía cerca.
Preguntando también supe que el siguiente tema era “Sorrounded”, aunque parece que se marcaron una versión bastante más
extensa para la ocasión. PETRUCCI hizo una larga introducción con la guitarra a
la que se unió un melódico ritmo de bajo y luego una delicada batería, todo muy
ambiental. Después de varios minutos entra la voz. LABRIE canta diferente, en
un tono grave, casi susurrando... En la pantalla aparece una cruz. El tema
deriva hacia un cambio más rápido, con una voz más heavy. Luego se van
intercalando los solos de PETRUCCI y RUDESS para volver al tema. Finalmente
acaban con un teclado con sonido de piano, muy bonito. El tema siguente me
parece muy bueno, “The Dark Eternal
Night”. Cambios de ritmo suaves con partes más crimsonianas y un fantástico
solo de teclado que deriva hacia la intruder del siguiente tema, otro de sus
poderosos éxitos, “The spirit Carries
On”, una fantástica balada sinfónica
que me recordó algún momento de los primeros GENESIS. A LABRIE le tiraron un
sombrero que no dudó en ponerse, con el consiguente aplauso del personal. Se ve
que le gustó su nuevo “look” pues se quedó con él un par o tres de temas. RUDESS salió al frente con su teclado de
mástil y se lió a duelo con PETRUCCI. Más tarde se les unió MYUNG y, todos a
una, descargaron un sinfín de escalas perfectas que dejaron boquiabiertos a
todos los allí presentes. No en vano se trata de excelentísimos músicos, que
llevan una larga carrera a sus espaldas con sus miles i miles de escalas
interpretadas sin parar. Después de tanta virtuosidad, la emprendieron con otro
tema lento, “Forsaken”, en el que
PETRUCCI se marco otro de sus largos y precisos solos. En ese momento empezó
una historia de animación de la banda en la pantalla que duraría las siguientes
tres canciones. Después continuaron con otro de los temas que más me gustó,
ritmos cruzados de bajo y guitarra sobre otros ritmos de batería y teclado...
todo un compedio de complicados loops a cuatro que me parecieron
extraordinarios, muy progresivos a lo 70’s, a partes me recordaba KING CRIMSON, otras veces a EMERSON LAKE & PALMER e incluso a PREMIATA FORNERIA MARCONI en sus partes
más sinfónicas. PORTNOY no dejaba de sorprendernos con sus diferentes e
interesantes ritmos, que doblaba y desdoblaba a su gusto y PETRUCCI, como no,
nos ofreció otra de sus virtuosidades solistas. Como anégdota puedo contar como
MIKE tiró su baqueta al técnico de escenario, que estaba bastante lejos -detrás
de la mesa de monitores-, y éste se la devolvió al vuelo, en mano, sin que el
otro perdiera un décima del ritmo que llevaba.
Después siguió otro tema muy machacón, de ritmo poderoso y penetrante.
LABRIE entonó de un modo distinto, me gustó. Se acercó al bajista y aprovechó
para ponerle el sombrero, pero a MYUNG no le gusto la idea y se desprendió de
él mosqueado. Eso no quedó muy bien.
RUDESS se marcó otro de sus magníficos solos que derivó en una intro de
piano muy lenta que daba paso a la siguiente balada, y todo el pabellón quedó
iluminado por centenares de mecheros. Tras esta bonita calma otra intruder de
teclado dió paso a lo que considero un clásico himno heavy metal, con todo el aforo
cantando con el puño al aire. Un super ritmo de bajo da los primeros compases
de otro de los grandes temas de DREAM
THEATER, “Take the Time”, con la
voz de PORTNOY cantando el verso,
mientras se marca un ritmo guapísimo de batería y va vacilando con el
bajo y la guitarra. Muy interesante, aunque finalmente deriva en otro sinfín de
notas a velocidades inalcanzables. Luego RUDESS vuelve a sacar el
teclado-màstil y se marca un solo delante del escenario. LABRIE retoma la voz
cantante y pide al público, micrófono en mano, que responda a sus cantos. Y
mientras sigue la música, MIKE juega con las baquetas (tal majorette) sin dejar de machacar su batería. De pronto un ritmo
lento se apodera de la melodía, el personal da palmas a su son, pero no se
trata del siguiente tema sinó de un reprise
de este mismo. Durante todo el concierto pienso que son demasiado sinfónicos
para mi gusto, y quizá también demasiado virtuosos, pues no hay ni un solo
segundo silencioso, en todo momento las notas y escalas se suceden sin parar,
con gran limpieza y perfección por parte de todos los componentes. La parte de
imagen es quizá lo que más falla, creo que no llega a estar a la altura de la
música y, salvo en algunos temas, es bastante sosa. El siguiente tema “In the Presence of the Enemies” empieza
con una apoteósica intruder progresiva a lo 70’s bastante larga, que va
transformándose en una balada heavy clásica, sin voz. Un complicado ritmo de
batería se mezcla con una composición distinta de bajos y guitarras, muy
diferente a lo que veníamos escuchando. Después de un largo rato entra la voz y
el tema va tomando giros muy inesperados. La batería sigue jugando con los
mástiles a cruzar ritmos, me parece muy bueno. PETRUCCI y después RUDESS se
vuelven a marcar sendos solos para finalizar
la primera parte. Una intro con sonido industrial da paso a la segunda parte de
este grandioso tema perteneciente a su último álbum “Systematic Chaos” (2007). MYUNG y RODESS están con ritmos
atmosféricos y LABRIE entona con una voz muy sensual una melodía muy lenta.
Luego, en el estribillo, la voz toma un aire a lo ópera rock. Y después el tema
deriva a progresivo, con un ritmo galopante, para acabar esta parte de manera
instrumental, con una subida de semitonos a lo crimson que lleva hacia un final
apoteósico, muy hermoso. Pero no, aún no acaba. el tema se reprende y PETRUCCI
se marca un solo para una de las hormigas gigantes que adornan el escenario. De
pronto el tema vuelve a ser super sinfónico y LABRIE reaparece entonando una
melodía que también me recuerda un clásico himno heavy, y un nuevo cambio nos
trae otro final apoteósico que nos sube al cielo. Con esta gran interpretación
se despiden de un agradecido público que no va a dejarles marchar tan
facilmente. Tras unos minutos de aplausos, PETRUCCI y RODESS reaparecen solos y
empiezan con una introducción que me recuerda los teclados y guitarras de YES.
Es una parte larga y muy ambiental, a la que tras un buen rato se une un
interesante juego de bajo/batería, que deja paso a una melodía de sensual voz
sobre un ritmo precioso de medio tiempo. El siguiente cambio vuelve a hacer
elevar el puño de todos los presente y LABRIE deja la sensualidad para dar paso
a su poderío de voz. Los cambios se siguen sin descando y en esa parte mi
cabeza piensa en los inicios de QUEEN. El
siguiente bis es otra gran composición en la que los cambios se van sucediendo
hasta el final y las escalas no paran de sonar. PORTNOY, con camiseta del Barça
(¿nadie le dijo que estabámos en el pabellón del Juventut?, xDD), se levanta y
nos pide palmas, el público se las da contento, él empieza con un curioso ritmo
de batería mientras la voz de LABRIE suena oscura. Me gusta. Le siguen más
cambios y más escalas, solos individuales, a duo, a trío... son imparables! Y
luego un poderoso y magnífico final. Y ya para acabar, un nuevo tema sinfónico,
“Octavarium”, con PETRUCCI en el
centro dando rienda suelta a sus “deditos” con otro solo interminable. La
verdad es que el hombre esta fuerte, con unos brazos un poco descomunales. Un
amigo que estaba al lado no dejaba de decir que se había inyectado no sé qué...
y es que lo parecía, xDD. Todos los cambios son muy largos, como es su
costumbre, y cada una de las composiciones está muy trabajada. Y también el
final es sublime, y esta vez para no volver, pero no sin antes saludar al
público y agradecer la atención y apoyo prestados durante toda la actuación. Y
bueno, qué decir de DREAM THEATER...
Es un grupo completo; sus cuatro instrumentistas son masters en su técnica.
Todos ellos, juntos y por separado, han recibido un montón de premios y el
respeto de todos los grandes del Rock. Sus veinte años de carrera (1985-2007)
han abierto la puerta a un montón de amantes del metal que buscan otro tipo de
composiciones, más elaboradas y envolventes, a veces sinfónicas, a veces
conceptuales, pero siempre transpirando virtuosidad por los cuatro
costados. Sólo puedo añadir una opinión
personal, como grupo me interesa más su visión progresivo-conceptual, pues las
partes más sinfónicas y de virtuosismo espectacular ya las tienen más que
demostradas, son los reyes! Durante este par de décadas han dejado una extensa
obra recogida en distintos Cd’s, Ep’s, Singles y DVD’s, y también han
colaborado y/o formado otras bandas de gran reputación.
viernes, 5 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 212 – PIRINEUS SUD XVI FESTIVAL INTERNACIONAL DE LES CULTURES, Lanuza i Sallent de Gàllego, Osca, 22,23,24 i 25.07.07
El 2007
vem organitzar el I ROCKAL’ERA MUSIC FESTIVAL, amb grups de tot el país que presentaven projectes especials i diferents, grups d’aquí com DELAY LAMA, NOT US, FREE
HOLES, GRAVETAT 0, o de fora com PRESQUE VU (ZGZ) i MAYBE ROAD (VLC). Va ser la
culminació de mesos de feina i d’estrès buscant grups, buscant diners, buscant
lloc… El festival va sortir rodó, totes les bandes ho van passar bé i el públic
també. La cosa va acabar l’endemà al migdia, moment en què els dj’s van parar
de tocar, i nosaltres vem començar a recollir-ho tot. I va ser en aquell moment
que la penya de la Ruïnosa (casa d'amics), que s’havien encarregat de les
performances entre grups, van decidir que marxaven cap a PIRINEUS SUD per quatre o cinc
dies. I jo m'hi vaig apuntar. I així, sense dormir ni preparar res, vem agafar quatre coses i vem
marxar sis o set amb sis o set gossos i una gran tenda de campanya militar on
hi cabíem tots. El viatge va ser molt de 'pies negros', començant amb com anàvem tots
després del festival, sense dormir ni descansar, o la parada d’aprovisionament de menjar i beure que vem fer
a la pila de les escombraries d’abans d’entrar al càmping (la gent ho llença
tot!), o el buscar-nos la vida durant quatre dies..., i acabant amb
aquella tenda on dormíem gent i bèsties. Vem escoltar algun concert des de
fora, com el d’ANTONIO CARMONA o el TOMASITO, perquè no teníem tanta pasta per
entrar tota la colla. Recordo aquells
dos concerts, perquè vem agafar un ‘cego’ suprem amb unes trufes de maria, i ho
vem passar molt divertit.
jueves, 4 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 211 – SUMMERCASE FESTIVAL, Parc del Fòrum, BCN, 13.07.07
Tornava al segon SUMMERCASE amb la mateixa penya que hi havia anat l’any anterior, i com que ja sabíem com entrar, ens vem tornar a colar. Recordo haver vist trossos de concert de diferents grups, com AIR, JARVIS COCKER (BLUR) i la seva banda, JESUS AND MARY CHAIN, una mica avorrits per mi, i altres que no recordo. Per sort vem poder ballar amb el dj' SHADOW, i sobretot amb set de CHEMICAL BROTHERS (que és el que volia), i les seves projeccions, i ho vaig passar molt bé amb ells.
miércoles, 3 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 210 – THE CULT, Razzmatazz, Barcelona, 02.07.07
A THE CULT no els havia vist mai, ni els seguia. Però vaig tenir invita i hi vaig anar. Va ser un concert potent, IAN ASTBURY portava una bona banda, amb CHRIS WYSE al baix, BILLY DUFFY i MIKE DIMKITCH a les guitarres, i JOHN TEMPESTA a la bateria, a qui coneixíem d’EXODUS o TESTAMENT. Razzmatazz estava a petar, feia una calor insuportable. Ells van anar descarregant el repertori de hard rock, i fins i tot van fer un unplugged de veu i guitarra pel mig, cosa que a mi sempre m’avorreix, perquè trenca la marxa del concert. Però després van tornar a pujar i a fer pujar el personal fins el final del bolo. Va estar bé veure'ls.
martes, 2 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 209 – SÓNAR’07 FESTIVAL, Parc del Fòrum, Barcelona, 14.06.07
El SÓNAR ha estat cita obligada de cada any des de 2007, abans hi anava quan podia. No
acostumava a perdre’m mai el primer dia, quan portaven les bandes i els
projectes més rars i experimentals. M’agrada descobrir coses noves i diferents,
i els dijous del SÓNAR eren perfectes (ara ja no és tan així). Sempre hi anava
sola, perquè els dijous l’Ant
treballava, però cada any ens hi trobàvem els mateixos, la colla del Jordi C, NA FENTT, Toni Ignorant..)
aleshores no era tan multitudinari i et podies trobar coneguts. Que es fes dins
de Barcelona també era factible, perquè hi podia anar en transport públic. Alguns
dels concerts que vaig veure aquell any van ser NOBLE LABEL, KAZUMASA HASHIMOTO,
THE INVISIBLE, JUNJI KUBO, SETSUBUN BEAT UNIT, MICA & THE CLUSTER,
ACCIDENTAL... No coneixia ningú, però hi havia coses interessants i sons nous per mi, i amb això ja ho passo bé.
lunes, 1 de julio de 2024
Quaderns de Bitàcola nº 208 – SUICIDAL TENDENCIES + ILL NIÑO + THE ACÜSED + GOLERS + DAYGLO ABORTIONS, Razzmatazz 2, Barcelona, 03.06.07
Vaig anar a aquest festival perquè feia anys que no veia SUICIDAL TENDENCIES, des de 2001, i ja en tenia ganes. Hi vaig anar sola, perquè no vaig trobar ningú que hi volgués anar, però vaig pensar que sent ST em trobaria molts coneguts. I la veritat és que només em vaig trobar el Bolo de SUBTERRANEAN KIDS. Sí que vaig veure penya d’antany, però no els coneixia personalment. ST van estar genials, i MIKE CLARKE em va donar la pua quan vem assaltar l'escenari. Aquí la crònica que en vaig fer per a REUX Magazine. Malauradament l’entrada també era el nom en llista.
El pasado 3 de junio se reunió en la sala Razzmatazz 2 de Barcelona la
flor y nata del Punk-Metal del último cuarto de siglo. Cinco poderosas bandas
venidas de todo el planeta para recordarnos que el Thrash aún está vivo, al
menos para unos cuantos ahí congregados. El Festival empezó puntualmente, a una
hora muy intempestiva y a la que no estamos acostumbrados, las siete de la
tarde. ¡Y de un domingo! Como es de suponer, pocos fans estaban a esa hora en
la sala, y los dos primeros grupos: GOLERS
y DAYGLO ABORTIONS, tocaron para
menos de medio aforo. No puedo contar nada de estas actuaciones, pues cuando
llegué ya estaban descargando THE
ACCÜSED, sólo que los primeros pertenecen a la nueva generación de grupos
trashers y los segundos, en cambio, son ya una de las bandas más veteranas de
Hardcore, y toda una institución para los seguidores de este estilo, pues ya a
finales de los 70 empezaron con este nuevo modo de enfocar el punk que tantos
otros grupos han seguido a lo largo de estas tres décadas. Su obra cumbre, “Feed Us A Fetus” (86),
no puede faltar en las estanterías de los adeptos más harcorianos. Me dio rabia
perderme estos grupos, pues no los había visto nunca y tenía curiosidad. Creo
que eso mismo le pasó a gran parte del público, que empezó a llegar al final de
la actuación de THE ACCÜSED. ¡Sólo
eran las nueve y ya habían descargado tres bandas! Por mi parte, llegué casi al
principio y pude disfrutar de una actuación de lo más trash. THE ACCÜSED venían a presentar su
último trabajo, “Oh, Martha!”, en honor a su esquizofrénica mascota, pero lo
que ahí sonaba me transportó directamente a los 80, parecía que nada había
cambiado, los temas seguían teniendo de todo: ramalazos punks en medio de riffs
metaleros desenfrenados, junto a ritmos harcorianos imposibles de seguir. Lo más raro es que el público no reaccionaba.
Los cuatro músicos, BLAINE COOK (voz), TOMMY NIEMEYER (guitarra), ALEX SIBBALD
(bajo) y STEVE NELSON (batería), descargaban sin parar tema tras tema,
incluyendo muchos de sus clásicos crossovers de finales de los 80, pero la
gente estaba como absorta, pendiente de la escena, y sin ni siquiera liarla un
poco. Realmente me sorprendió, aunque cuando pensé que veníamos de un largo fin
de semana con toda la movida del Primavera Sound por medio, lo comprendí mejor.
Así como el poco aforo que hubo, pues a pesar de que iba llegando gente a
cuentagotas, no acabó de llenarse, y la verdad, era casi increible de ver. Razz
2 no es una sala muy grande… No creo que los creadores del “splatter rock” se fueran muy contentos. Tras
ofrecer un repertorio de viejas y nuevas canciones, mal escogido según unos, y
muy bien según los otros, puntualmente acabaron los susodichos THE ACÜSED, -“reyes del crossover” para
muchos-, sin ni siquiera concedernos un bis. Tampoco el público se lo exigió,
seguíamos en un estado de medio letargo, o al menos a mi me lo parecía… Unos
años atrás la sala se hubiera vuelto loca. Ahora, en cambio, en un momento, se
quedó casi vacía. La nueva norma de prohibir fumar hace estragos, y todo el
mundo salió a la calle para satisfacer su vicio. Pocos fueron los que se
atrevieron a encender un cigarrillo o porro durante el concierto, y aún menos
los que se lo pudieron fumar sin ser vistos por los de seguridad. Al cabo de un
cierto tiempo, ILL NIÑO se presentó
con toda su fuerza. Este joven grupo, ya muy querido por sus fans, hacen una
versión moderna de lo que acabábamos de escuchar, fusionando ese
punk-harcore-metal ochentero, ahora ya tan clásico, con toques latinos (muy en
voga), estribillos Nu-metal y un sonido muy actual. Los americanos salieron a
matar, tenían muchas ganas de pasarlo bien y de hacérnoslo pasar mejor a
nosotros. Seguro que recordaban su anterior visita a nuestro país. Estaban
exultantes y excepto DIEGO VERDUZCO, que parecía un poco más serio, derrochaban
simpatía y ganas por los cuatro costados. El primer tema fue brutal. Pensé que
entonces sí que empezaría de verdad la fiesta. Pero los fantásticos y salvajes
temas de los cinco anteriores trabajos de ILL
NIÑO iban sonando y la gente no acababa de arrancar. El cuarteto delantero no paraba de ir de un
lado a otro del escenario. CRISTIAN MACHADO (voz) no dejó de incitar al
personal, LÁZARO PIÑA (bajo) nos suplicó y amenazó, AHRUE LUSTER (guitarra) nos
ofreció la mejor de sus sonrisas, y ya he dicho que DIEGO estaba muy serio,
aunque en su mirada se notaba que no entendía muy bien lo que pasaba. Mientras
tanto, DAVE CHAVARRI y DANNY COUTO no dejaban de aporrear sus percusiones
intentando subir los temas un escalón más. A medio concierto, CRISTIAN hizo
parar a la banda justo empezar uno de los nuevos temas de su último trabajo “Enigma”,
aún no publicado. Nos preguntó si queríamos escucharlo. Luego le preguntó a
DANNY si lo tocaban o se iban… Se notaba el malestar y a pesar de ello,
siguieron cargando fuerte y derrochando energía para contagiarnos. Este tema sonaba un poco distinto a lo que
nos tienen acostumbrados, por lo que puede que “Enigma” nos sorprenda. Y
a la gente le gustó. Pero el mal fado estaba echado y la sombra del tedio
flotaba en el ambiente. ¡Era tan estraño…! La verdad es que yo lo estaba
pasando bien, al menos durante toda la primera parte de la actuación; el sonido
era poderoso, y aunque no son unos virtuosos, sus temas suenan implacables.
Pero llegó un momento en que ese malestar les estropeó toda la fiesta que
traían montada, y a mi ya me empezaron a sonar a más de lo mismo. No estaban a
gusto y se notaba, paraban los temas, nos seguían preguntando el por qué de
tanta pasividad… No se lo podían creer y el show fue decayendo hasta el final. ¡Una
pena! Y tras la huída rápida para fumar que trae consecuentemente el final de
un grupo, y un tiempo considerable, se oyeron los primeros acordes de la
introducción con que SUICIDAL TENDENCIES
acostumbra a empezar sus actuaciones. El
murmullo se hizo presente, la gente comenzó a reaccionar, todos estabámos
esperando a los más grandes del punk-metal de todos los tiempos. ST, la banda venida de California, nos
obsequiaba de nuevo con su presencia. La conocimos “in live” a principios de los noventa, cuando telonearon por todo el
mundo a los grandes del momento en el Monsters of Rock, ya entonces
sobresalieron, a pesar de la escasa media hora con la que contaban, y fueron
creando fans-adictos por donde pasaban.
Durante muchos años, en este país, sólo se pudo disfrutar de sus
telonajes, aunque al final se salieron con la suya, y en los últimos conciertos
ya han aparecido como cabezas de cartel. Al primer rasgado de guitarras, toda
la sala rugió, aquella gente medio adormecida acababamos de recibir una
descarga eléctrica directa a las neuronas. La bestia al fin despertó, y ya
hasta el final del show nos tranformamos en locos salvajes aullando de placer a
cada inicio de tema, una buena elección de algunos de sus mejores hits, quizá
los más punks de su repertorio, que hicieron saltar al personal como nunca en
toda esa noche. “Join The Army”, “War inside my heat”, “How will I Laugh Tomorrow”,
“Feel like sheet!”, “Lights.. Camera.. Revolution”, “Still Cyco…” y como no, “S.T.”,
el himno… se iban sucediendo una tras otra sin darnos respiro, tampoco lo
queríamos, sólo más, más y más… La banda ya no era la misma. Desde que
partieron TRUJILLO, GEORGE y DE GRASSO, grandísimos músicos los tres, SUICIDAL TENDENCIES ha ido variando de
miembros, y aunque por sus filas han pasado buenos instrumentistas, ya nunca
han sonado como en su formación original. Un lujo de banda que muchos pudimos
conocer y disfrutar, los creadores de estos fantásticos temas, que, al fin y al
cabo, es lo que perdurará. Si digo la verdad, morí de gustazo cuando vi
aparecer a MIKE CLARK, pues en su anterior visita no estaba, y aunque sólo por
ver a MUIR ya valía la pena asistir, la presencia de CLARK y DEAN PLEASANTS fue
una grata sorpresa. También los nuevos miembros, STEVE BRUNNER al bajo y RON
BRUNNER Jr. a la batería nos deleitaron con su simpatía y buen hacer. MUIR
siempre sabe escojer bien a sus acompañantes. S.T. siguieron machacando con temas de su amplio repertorio,
dándolo todo y más, como si de unos veiteañeros se tratara. Todos los allí
presentes exhalábamos una energía brutal y el feed back entre público
y banda fue total y absoluto. Al final de la actuacion, MUIR fue a buscar a los
miembros de todos los grupos del cartel, y así el escenario se llenó con la
gente de GOLERS, DAYGLO ABORTIONS, THE
ACCÜSED e ILL NIÑO y todos
juntos volvieron a descargar “S.T.”,
el gran himno que nos une a todos los SuicidalAdictos. ¡Las caras de toda esa
gente eran un cuadro! Lo que los cuatro grupos no habían conseguido, SUICIDAL lo había ganado con sólo un
acorde. ¡Son los verdaderos “reyes” del crossover-metal! Pero ahí no acabó la
cosa, y MUIR rebosando generosidad, empezó con otro tema, al tiempo que nos
incitaba a subir al escenario. ¡Qué nos dijo! Al instante la peña (incuïda yo,
como no…) empezamos a saltar las vallas. En un momento el escenario se quedó a
tope, creí que lo íbamos a derrumbar.
Estaba tan eufórica que no puedo recordar ni el tema que bailábamos, iba
de un lado a otro abrazándome a los músicos, agradeciéndoles esa fiesta, y
acabé al lado de CLARK (los dos encima de la tarima de la batería, porque parecía que íbamos a re quien me ofreció la pua para tocar conjuntamente el solo final, él al màstic y yo rascando,
tan enérgicament que me hice sangre en los dedos. ¡Qué puedo decir! ¡Un fin de fiesta mejor
es imposible! Amo a este grupo como a muy pocos y espero que no tarden en
volver a visitarnos. Lo único que me supo mal fue la gran apatía que tuvieron
que soportar las otras bandas. Demasiados festivales en pocos días…