viernes, 1 de marzo de 2013

Lisa. Crònica del 15M - Capítol XIV


Va començar una altra setmana a la plaça amb reunions i assemblees, on vem anar redactant el nostre manifest, el de la gent del poble. Les acampades van continuar, malgrat que l'endemà que guanyés el PP algú es va començar a queixar dels acampats, sobretot alguns comerciants de la zona que deien que els havien baixat les vendes. Teníem mitja societat a favor i l'altra mitja en contra. La gent de Barcelona es comportava molt bé amb nosaltres, els acampats de Plaça de Catalunya, i tothom participava d'alguna manera perquè tot anés bé, des de gent que feia menjars per qui volgués fins els qui portaven mantes o sacs de dormir per als residents de la plaça. La gent responia amb bon rotllo i ens animàven a quedar-nos allí i a lluitar pels drets de tots plegats. I així ho vem fer.

 Durant tots aquells dies, la Lisa i jo vem anar creant un lligam molt més fort entre nosaltres, ja no ens separàvem mai durant les vint-i-quatre hores, i el gran esforç que fèiem cada dia ens omplia de goig i positivisme. Cada nit queiem rendits al terra dur de la tenda, però feliços i plens d'esperança i amb ganes de tornar-hi l'endemà. Mentrestant, els indignats creixien a tot el món al mateix temps que, sense adonar-nos-en, creixia el nostre amor. 

El dimarts, dia 24, va ser molt especial. Ens vem despertar tots dos alhora amb la mateixa sensació de placidesa i benaurança, com si haguéssim compartit alguna cosa meravellosa mentre dormíem. Incomprensiblement estavem agafats de la mà. Vaig mirar les nostres mans sense comprendre si es tractava d'un somni, i vaig pensar que segurament era un d'aquells somnis que semblen tan reals perquè t'hi pots recrear tot el que vols, on entres i surts com si estessis dins una pel.lícula, d'aquells on et vols demostrar a tu mateix que estàs despert i que allò no és un somni i ho aconsegueixes, però finalment no és res més que un somni.

Vaig notar que La Lisa em mirava i vaig aixecar el cap, ella posava aquella cara de múrria que tant sabia fer, pujant una cella amb un toc d'estranyesa per aquell sobtat i inconscient enllaç, la seva mirada tenia un resplendor diferent, molt brillant, que gairebé m'enlluernava com el sol. En veure-la, tot jo vaig explosionar. Vaig sentir-me una sotregada al cor que es va escampar per tota l'espinada i em va deixar garratibat. No sé quina màgia va poder ser ni quina mena de magnetisme, però a partir d'aquell moment em vaig sentir diferent, transformat.  El nostre esguard es va quedar fixat com un imant. Durant una llarga estona ens vem estar mirant tots dos dins dels ulls, sense moure'ns, sense dir res i sense deixar-nos anar la mà. No sé quan de temps va passar, però ni l'un ni l'altre ens vem bellugar ni un mil.límetre, semblava que només existís la nostra mirada, unida per un raig invisible del qual no ens podiem separar. No tinc paraules per explicar les mils sensacions noves que vaig experimentar amb aquella mirada. No hi ha paraules...

Recordo que hi havia alguna cosa diferent a l'ambient aquell matí, potser la llum que entrava a través del tendall o el silenci que s'hi respirava. Els nostres cossos també replendien diferent, i com el riu quan entra al mar, es van anar ajuntant lentament per acabar abraçats l'un amb l'altre, en una abraçada forta, molt llarga i intensa, plena d'un amor desbordant que sorgia de tots dos. Crec que va ser una abraçada on ens ho vem dir tot, tot el que encara no ens havíem dit, tot el que encara ni sabíem...  Vem fondre les nostres ànimes com es fonen dos metalls sota les altes temperatures, desprenent la mateixa llum blanca per crear un nou esperit format per tots dos. Almenys és el que jo vaig notar. I jo ja no era jo, em sentia part d'ella mateixa i veia que ella ja formava part de mi, però no com a una mena de llibre de saviesa, com abans, sinó com a un membre del meu propi cos. Més que d'una part de mi mateix, crec que ja formava part del meu cor, perquè aquest em bategava diferent, a un altre temps, a un altre ritme, al ritme de la Lisa. I jo m'hi vaig acoplar perfectament, com un encaix de rellotgeria de l'aparell més precís del món. No sé com ho sentia ella, però així és com ho sentia jo.

A partir d'aquell moment vaig veure-ho tot clar. Dintre meu s'havien acabat les angoixes i les foscors. Tot era llum, la llum que sorgia de la Lisa i que m'havia il.luminat a mi també, fent-me sentir com no m'havia sentit mai, ple de felicitat. Aquell dia vem fer l'amor i junts vem descobrir per primer cop la grandesa d'aquest mot. La vida era meravellosa, tots els problemes socials que tant ens havien trastocat ara ja no eren tan tràgics i els veiem amb possibles solucions. L'amor que sentíem l'un per l'altre ens feia créixer la il.lusió pel món i per la humanitat, però sobretot, la il.lusió per nosaltres mateixos, per descobrir-nos més encara, per crear coses junts, per estimar-nos més i més. Al final érem lliures i corriem amunt i avall com cuques de llum enamorades de tot. 

Lisa. Crònica del 15M - capítol XV

El divendres 26 ens vem llevar tard perquè la Lisa i jo ens havíem passat la nit parlant i estimant-nos sense parar. Quan em vaig despertar vaig veure que tot allò no havia estat un somni. Hi havia la mateixa llum i el mateix silenci des de feia dos dies, com si la Lisa i jo ens haguéssim quedat tancats en una bola de vidre on res no podia alterar-nos. Era un ambient diferent que jo havia interpretat com una conseqüència de l'amor que despreníem, però que en aquell moment em va semblar rar i em va fer una mica de por. Tanta felicitat no podia ser bo. Però mirant la Lisa com dormia vaig notar que érem un de sol i que tots dos junts podíem arribar on vulguéssim, i tot va tornar a ser com abans. Ella es va despertar a poc a poc, i quan em va veure va fer un somriure d'àngel d'aquells que em corglaçaven. Quin sentiment tan poderós és això de l'amor! El meu cos va tornar a fer mil reaccions juntes, com si per dins meu s'hi produís el trànsit d'hora punta a Nova Delhi, un caos bestial però harmònic alhora, amb mil de sentiments desconeguts i noves sensacions meravelloses. Va ser tan forta la impressió d'aquell somriure que em vaig quedar desplomat per uns segons, el cos em feia mal com si tingués una febre molt elevada i llavors em vaig tirar damunt la Lisa per tornar a fer l'amor.

A mig matí vem anar a la font a rentar-nos, com sempre duiem una ampolla d'aigua per a la cara i les dents. Allà ens vem trobar alguns coneguts i algú va comentar que ens estàvem perdent el Primavera Sound, el festival de música que es feia aquells dies al Poble Espanyol. La Lisa i jo havíem acordat d'anar-hi junts, però amb tot l'embolic del 15M ja no hi havíem tornat a pensar. A la font també ens vem assabentar que el Conseller d'Interior havia prohibit l'acampada per al cap de setmana, ja que es vaticinava que el Barça guanyaria la Champions, i la Plaça de Catalunya era el lloc previst per a la celebració. Va ser un altre dia d'estrés i dubtes entre els acampats. La gran majoria no volíem abandonar la plaça perquè precisament estàvem allà per manifestar-nos, no podíem ni volíem seguir-los el joc, malgrat que en general tothom era del Barça i tothom volia que guanyés la Copa. Però una cosa no treu l'altra, i el nostre crit i la nostra acció no havien de veure's implicades en altres assumptes que no ens incumbien. Per votació es va decidir quedar-nos hi, malgrat que algú havia dit que Felip Puig havia amenaçat per ràdio de desallotjar-nos, però a la Plaça no s'havia rebut cap comunicat oficial. Aquest menyspreu ens va dar peu encara més a no voler desistir a marxar d'allà.  Va ser un dia llarg i dur, però la gent estava convençuda del que s'havia decidit.

A la nit, La Lisa i jo ens vem retirar a la nostra tenda per menjar una mica, perquè amb tot l'enrenou ni hi havíem pensat i feia moltes hores que no posàvem res al cos. Teníem pa i formatge que havíem comprat al matí i unes pomes que ens havia regalat algú, perquè cada dia venia gent a portar-nos coses. Ens ho vem menjar en silenci, bebent aigua d'una garrafa de cinc litres que també ens havia donat algú el dia anterior. Estàvem esgotats de tanta xerrameca, però sobretot de tantes emocions noves viscudes minut per minut durant aquells dies. Els deu dies on jo vaig descobrir un món nou i vaig experimentar una vida nova.

En poc més d'una setmana havia après moltíssimes més coses que en tota la meva vida de divuit anys. Vaig descobrir lo bo i lo dolent de la gent en persona, no amb lectures, imatges o suposicions com havia fet fins aleshores, i allò em va fer aprendre a confiar més en mi mateix. Aquella nit, després de sopar, ens vem estirar a les mantes i vaig parlar d'aquest tema amb la Lisa, li vaig explicar com em sentia des de feia tan poc temps. Ella va dir: "Tothom és com és, amb els seus neguits i desitjos, potser tan diferents els uns dels altres, però, al cap i a la fi, la gran majoria volem el mateix, i això ens uneix en una gran pinya que ens fa més forts i valents, i ens dóna l'esperança que no estem sols en aquest món."

Vaig notar fins on podia arribar la gent quan ens ajuntàvem en un sol pensament i la vaig abraçar amb tot el meu amor. Si nosaltres dos sols havíem aconseguit aquella llum, que no faríem tots junts... Pensava en això quan ella va dir:  "Els humans som poderosos, però no ho sabem". I aleshores vem fer novament l'amor.

Lisa. Crònica del 15M - Capítol XVI



Dia 27. Uns crits i sorolls inesperats ens van despertar de cop cap a les set del matí. Amb les lleganyes encara als ulls vem sortir fora del tendall per veure aterrats com desenes de camions de BCNeta, acompanyats pels mossos, entraven fins al bell mig de la plaça i com de cadascun en sortia una brigada d'efectius que, sense cap contemplació, començàven a arrassar amb tot el campament. La Lisa i jo ens vem mirar i, sense dir-nos res, vem entrar ràpidament a la tenda per agafar les motxilles amb les quatre coses personals. Ho vem fer ràpids i nerviosos i vem sortir depressa per reunir-nos amb tots els altres. Tothom estava flipat. Ningú se sabia avenir que al final haguessin entrat sense dir res i ens estessin desallotjant sense previ avís, i amb tan males maneres. Nosaltres cridàvem i demanàvem explicacions per tan sobtada i desproporcionada visita, però la brigada ja havia començat a desmantellar-ho tot sense miraments, protegits per desenes de mossos i fent orelles sordes al nostre clam. Complien les ordres a cegues, i nosaltres no hi podíem fer res, tan sols demanar reforços.

Per sort es va reaccionar ràpidament a la consigna d'implorar ajuda per internet i tothom  va començar a enviar missatges des del mòbil i des dels ordinadors que encara no havien confiscat demanant als amics del twiter, facebook i altres xarxes socials que vinguessin a ajudar-nos. Evidentment, el crit va ser escoltat -no hi ha res més ràpid avui en dia que aquests mitjans-,  i de seguida va començar a arribar la primera gent.

Malgrat tot, des de bon començament ja hi havia format un cordó de mossos que tancava totes les entrades a la plaça, o sigui que ningú ja no hi podia accedir ni tampoc sortir-ne. Els acampats ens vem quedar allà al mig, sense poder fer res per defensar les nostres coses, i els de fora no van poder entrar per ajudar-nos a impedir-ho. Els rostres dels companys feien pena, tothom estava molt decebut perquè al final Felip Puig i els seus  sicaris ho havien aconseguit; això si, actuant amb nocturnitat, tal com acostumen a fer en tots els desallotjaments, perquè amb la gent mig adormida encara els és més fàcil abatre-ho tot.

No podíem fer res, això és clar, però si que podíem cridar, plorar, suplicar, insultar... perquè les boques encara no ens les havien tapat. La cridòria va exaltar els de fora, que no sabien què estava passant allà dins i tan sols sentien les nostres veus indignades. Ells també es van posar a cridar, la plaça sencera bramava d'indignació, i davant del rebombori els mossos van començar a deixar sortir la gent amb gota a gota. Ens van dir que si ho volíem podíem marxar, després de prendre'ns les dades és clar, però van avisar que si sortíem ja no podríem tornar a entrar. Aleshores alguns van decidir agafar quatre coses: ordinadors, llibres, material de la biblioteca improvisada... per salvar-les de l'holocaust, i van sortir; però en general tothom va optar per quedar-s'hi. I així vem restar allà, quiets, mirant impàvits com s'ho enduien tot, com ho destrossaven tot sense cap mirament, i cridàvem i els insultàvem de la ràbia que teníem, perquè era l'únic que es podia fer; ningú no volia exprémer la violència i no ens movíem ni els dàvem peu a atacar-nos. Mentrestant a fora es començava a omplir cada cop més dels que vénien a dar-nos suport.

L'espectacle del desmantellament era dantesc i terrible per  la manera com s'estava produint, no tenien respecte ni pels humans ni pels objectes, per molt valor que tinguessin. Havien portat un comboi de quinze o vint camions per recollir tota la insfrastructura, i hi tiraven de qualsevol manera tot el que es trobaven al davant, les fustes i tendalls que havíem muntat, però també ordinadors, taules, llibres, papers, objectes personals, les cuines, el menjar... absolutament tot.  A la Lisa li saltaven les llàgrimes i només corria d'un cantó a l'altre explicant als treballadors de BCNeta que tot allò també ho féiem per a ells i els seus fills, que nosaltres lluitàvem per una societat millor i que ells haurien d'estar amb nosaltres en aquesta lluita social. Però la majoria continuaven destrossant les barraques com si els hi anés la vida, malgrat que alguns també van dir que els sabia greu haver-ho de fer. Però malgrat les nostres queixes i plors van emportar-s'ho tot, fins i tot van destrossar l'hort que amb tant amor s'havia plantat durant l'acampada.

Justament el que més mal va fer a la Lisa en aquell moment de ràbia continguda va ser veure com uns mossos patejaven les tomaqueres que s'havien plantat diumenge en aquella gran festa lúdica per a tots els barcelonins. Més que pel significat de la malmesa, el que li feia mal era veure la mala llet d'aquells homes, les guitzes que fotien a cada planta i amb quina ràbia les trepitjaven com si tinguessin la culpa de tot. La Lisa se'm va arrapar en una abraçada de temor. Vaig veure a la seva cara l'esglai que li estava produint aquella violenta escena. La vaig abraçar més fort i ella va dir: "Si a les plantes els fan això què no ens faran a nosaltres...".  Miressis on miressis hi havia un total esmicolament del que havia estat casa nostra fins feia uns minuts, talment com si hagués caigut una bomba i en un segon ho hagués arrassat tot.

 Abans de les 09:00am, a la plaça ja no hi quedava pràcticament res, només els tendalls alçats al bell centre, i ja començaven a passar els de la brigada amb les mànegues per treure les darreres restes de qualsevol traça nostra que hi hagués pogut quedar. L'expressió general era de ràbia i impotència i ens miràvem els uns als altres amb cara de desconsol. Semblava impossible, tota aquella feinada de deu dies havia desaparegut en menys de dues hores. "Això és el que té el poder de destrucció...", va dir la Lisa.

Lisa. Crònica del 15M - Capítol XVII


Així doncs, havien desmantellat la plaça en menys de dues hores i els camions ja estaven preparats per marxar. No s'hi havia pogut fer res, però la gent no es va donar per vençuda, s'havia de continuar lluitant. Un altre cop vem prendre desicions entre tots i es va convenir, juntament amb els de l'exterior, que no deixaríem sortir els camions de BCNeta amb totes les nostres coses. Ens tenien separats, però estàvem ben comunicats amb els mòbils. Finalment no els ho posaríem tan fàcil.

La consigna va tornar a circular a tota velocitat. Els de fora van reaccionar de seguida i una colla de persones es van dirigir cap al davant del quiosc del Corte Inglés per tallar aquella sortida (una de les poques per a vehicles) i s'hi van asseure al mig barrant el pas de les furgonetes. Mestrestant, una altra colla van anar a asseure’s a la porta d'accés a Rambla de Catalunya, just davant dels antidisturbis de la Guardia Urbana que tancaven la sortida i entrada de qualsevol a la plaça. Encara no hi havia gaire gent, el just per tancar-los el pas, però de moment ja feien la feina i els camions no podrien sortir.

Cap a un quart de deu algú va dir que acabaven de tallar la Ronda de Sant Pere. Llavors vem veure com arribaven una furgoneta del SEM (Servei d'Emergències Mèdiques) i un munt de furgons antiabalots al darrera. La cosa es posava fotuda. La Lisa i jo estàvem desconcertats com tots els altres, perquè tot allò semblava massa desbordant: si que érem reacis a moure'ns de la plaça, però ningú no anava armat, i des del primer dia s'havia deixat ben clar que el Moviment 15M, tal com ja se'ns coneixia, érem gent pacífica per sobre de tot, i malgrat que sempre, en tota manifestació, hi ha algun radical o infiltrat que traspassa la ratlla, les altres desenes de milers de persones ens havíem comportat amb absolut i total civisme durant tots els dies de l'acampada. Però allà estaven aquell munt d'antiabalots com si d'una revolució violenta es tractés. A fora de la plaça cada cop hi havia més gent que volia entrar i a dins anàvem creixent de mica en mica, perquè ja eren bastants els que havien aconseguit colar-se cap dins d'un en un a través dels parterres de la plaça. I mentrestant el cordó policial continuava inamovible i ara encara més reforçat.

Vem estar aguantant i resistint davant els accessos durant molta estona, gairebé una hora que es va fer eterna per la pressió que hi havia en l’ambient, els camions volien sortir, però nosaltres no ens movíem, plantats allà al mig amb les mans enlaire. Llavors, sense més ni més, la policia va començar a carregar contra els manifestants que estaven intentant frenar la sortida dels camions davant l’accés de Rambla de Catalunya.

La Lisa i jo estàvem a l'altra sortida quan vem sentir la cridòria i, com tots, vem córrer cap a la banda de Rambla de Catalunya per veure què passava. Una noia que venia d'allà, plorant, ens va explicar que, de sobte, sense previ avís ni cap atac per part dels manifestants asseguts, la pasma havia començat a copejar amb mala llet als de les primeres files. Tots els que l'escoltàvem ens vem quedar estupefactes, i la Lisa i jo ens vem mirar amb el terror de la sorpresa. Llavors vem córrer cap allà per agrupar-nos i recolzar els companys asseguts.

Els de les primeres files tenien els mossos a mig pam, amb els seus cascos, armilles antibales, escuts protectors, porres, pistoles de bales de goma i tota la parafernàlia com per enfrontar-se al pitjor grup terrorista del món; però allà només hi havia unes centenes de manisfestants que sèien pacíficament amb les mans enlaire per defensar les seves pertinences. Tothom feia cara d'estupefacció i de ràbia. Els que rebien no podien ni volien fer res, simplement es defençaven d'aquell terrible atac tapant-se el cap i el cos amb els braços per intentar protegir-se les parts més febles, però amb molta fermesa i sense moure's del lloc.
Veure allò em va colpir. Dintre meu vaig percebre la valentia de tots aquells joves i no tan joves, i per primer cop a la vida vaig notar una estimació especial cap a la humanitat. Aquella gent m'estava donant una llicó del valor de creure en uns ideals per damunt de tot. Estaven rebent i fort només pel fet de voler defençar uns drets de tots. Era gent que encara tenia somnis i que s'obstinava a creure que els podíem fer realitat.

Va ser una càrrega molt violenta, jo no havia cregut mai que es pugués atacar gent que no fes res, però ho estava veient en propis ulls. En aquell moment vaig pensar que feia gràcia el títol que se'ls dóna a la pasma, "Forces de seguretat", quan a causa seva molta gent n’estava resultant ferida. Pensava en aquestes coses quan davant nostre un mosso va començar a encarnissar-se amb una noia de la primera fila, una noia que simplement estava asseguda a terra amb els altres, amb les mans alçades i obertes en senyal de pau, i cap intenció de moure's. Primer li va fotre un cop de porra a les cames, sense més ni més, per pur sadisme; ella va girar-se d’esquena depressa i va arrupir el cap per protegir-se’l, però llavors el mal parit li va fotre un cop de porra  al cul amb tanta mala llet que la noia es va tornar a girar, amb tot el terror i la incomprensió marcats a la cara, per mirar-lo als ulls -aquells ulls que s'intuïen d'odi i de ràbia, amagats rera la negror del casc -. Instintivament i ràpida, ella es va tornar a ajupir tapant-se el cap amb les dues mans, perquè va veure clar que el mala bèstia l'havia sentenciada, i ara el gos ja li tornava a copejar l'esquena. La gent cridava però el gos ni cas. Era una noia de només disset o divuit anys, com la Lisa, gairebé una nena, però en aquell moment tenia el rictus deformat per tot l'horror i el dolor del món, i semblava una vella.

Aquella visió espantosa de violència gratuïta es va començar a repetir per aquí i per allà sense parar. Ells mossos estaven fotent cops de porra a tort i a dret a la gent que estava asseguda a terra. Els manifestants no es defenien ni es movien i rebien les òsties estoicament. La Lisa i jo estàvem esgarrifats, érem novells en tot això i la veritat és que no sabíem ben bé què fer. Anàvem d'un cantó a l'altre cridant que paressin aquella violència injustificada, però l'atac estava en plena ebullició.

Lisa. Crònica del 15M - Capítol XVIII


La Lisa i jo estàvem molt impressionats per aquella brutal càrrega, tothom ho estava. Molts companys havien resultat ferits, alguns no els coneixíem, d'altres en sabíem el nom, molts eren de grups antiviolents..., però la policia no pregunta, atissa tot el que se li posa per davant sense miraments. Hi havia gent gran per terra que no es podien ni aixecar, a una dona d'uns setanta anys que era a prop nostre la van empentar amb tanta força fins a fer-la caure; la gent gran es pensava que els respectarien i volien interposar-se per defençar-nos, però van rebre igual que els joves. Hi havia desenes de nois i noies amb masegades per la cara i pel cos, moltíssims cops de porra marcats a les esquenes de la gent i altres amb sang rajant pel cap i per tot arreu. D'altres amb óssos trencats en caure, o petats per un cop de porra. 

La Lisa i jo corríem desesperats, maldant que les òsties no ens toquessin, intentant ajudar els ferits i buscant gent que pugués acompanyar-los als hospitals o CAPs. Lo més fort va ser ajudar un noi que venia cap a nosaltres amb un ull enlaire, segurament d'una bala de goma. Venia caminant amb la mà tapant-se l'ull i anava com perdut. Nosaltres el vem agafar i el vem acompanyar a recer perquè el puguessin atendre.  Reconec que l'adrenalina del moment ens feia fer coses que d'una altra manera no haguéssim pogut. La visió del forat que li havia deixat la bala de goma em va fer marejar i per un moment vaig pensar que perdria el món de vista, però aquell noi ens necessitava i jo no podia deixar-me anar per les emocions o sentiments que la seva ferida em provocava. Havia de reaccionar ràpid i així ho vaig fer. Mentre la Lisa trucava emergències jo vaig córrer cap a la Ronda, on feia una estona havia vist arribar una furgoneta del SEM, i com un boig vaig passar per entre mig dels milers de persones fins a poder trobar-los i poder fer que un d'ells m'acompanyés a la plaça. No havia passat mai tanta por. La visió del noi sense ull encara la tinc clavada al cervell.

Com més ferits vèiem més ens indignàvem, i continuàvem cridant fins a l’afonia insultant els fills de puta que ens havien deixat anar aquells gossos rabiosos que semblaven trets dels més foscos averns. La batalla era encarnissada i, evidentment, els antiabalots al final van aconseguir obrir pas perquè sortissin alguns dels camions de la brigada de neteja; no podíem fer res més davant d'aquell atac.

Però a la plaça encara quedaven molts vehicles i llavors la gent va córrer a tapar tots els altres accessos per on podien eixir. Hi havia molta confusió, tothom anava d'un cantó a l'altre corrent per veure què succeïa i on era necessari. Eren més de les onze quan van tallar el Passeig de Gràcia fins a la Gran Via, ho sé perquè un dels companys de reunions  va enviar un sms per avisar la gent i l'hora va quedar gravada: 11:13am. A Rambla Catalunya ja no hi quedava pràcticament ningú, només les restes de l'encarnissament que s'hi acabava de produir. La veu es va passar ràpida i tots vem fer cap aquella banda.

Cap al migdia va arribar molta més gent indignada.  S'havien assabentat de la càrrega tan violenta que havíem sofert al matí -les noves xarxes són el millor reclam que podíem tenir-, i havien respost en massa la nostra suplicant crida. En poca estona ja eren milers els que s'havien presentat. Amb tot, els mossos encara mantenien el cordó policial entre ells i nosaltres i no els deixaven passar. A mesura que arribaven, però, la gent anava taponant totes les sortides de la plaça i cridaven per fer-nos saber el seu recolzament. El munt de persones creixia molt depressa i aviat van envoltar la plaça completament, tancant qualsevol pas policial o de la brigada.

A dins també creixíem. Tot eren explicacions del que havia passat o del que havíem viscut, la gent s'anava colant de gota en gota i cada cop n’érem més. Tothom estava nerviós, però també es mantenia la calma. La Lisa i jo ens vem parar a xerrar amb un noi que s’acabava d’esmunyir per entre les tanques de berdissa i que en veure’ns tan afectats ens havia preguntat per la situació. Les paraules ens brollaven a cabassos describint aquell horror viscut durant tot el matí, la ràbia i la desesperació ens havien deixat exhausts,  però el nerviosisme ens mantenía drets. Tot i això la Lisa es va posar a plorar quan vem recordar el noi a qui havien tret l’ull. La vaig mirar per animar-la, però ella ni em va veure. En aquell moment vaig notar que estava totalment enfonsada i desfeta, i la vaig abraçar ben fort.

Llavors altre cop vem sentir crits i sorolls de la banda de Passeig de Gràcia. Tots tres vem córrer cap aquella direcció. Hi havia un munt de furgons dels mossos parats allí. Ens preguntàvem quina en tenien preparada quan algú va dir que segurament havien vingut per recollir els guàrdies que estaven formant el cordó. La plaça s'estava omplint de massa gent, els crits dels indignats ja eren un clam i no es debien sentir gens segurs enmig de tanta multitud. 

A Passeig de Gràcia també s'estava omplint de manifestants a cada segon que passava i la gent ja començava a incordiar amb insults les forces de seguretat, antiabalots ben uniformats, els mateixos que moments abans s’havien llançat contra tothom com bèsties salvatges sense pietat, i que ara eren allà per deixar pas als seus companys. Però els del cordó no arribaven mai i la gent estava cada cop més nerviosa de tenir els mossos al davant, els insults i queixes brollaven de tot déu, era massa la ràbia que tohom duia acumulada. La cosa estava a punt de petar. 

Lisa. Crònica del 15M - Capítol IXX



Evidentment, la cosa es va anar escalfant fins que un dels mossos va perdre els nervis i va començar a copejar amb la porra als que tenia més a prop. Allò va ser el detonant per tornar a embolicar-se la troca amb òsties i cops de porra per part dels mossos i corredisses amunt i avall per salvar la pell per  part nostra.

No sé el que debia durar aquella nova esbatussada, però a mi aquelles quatre o cinc hores ja em semblaven dies i tant físicament com psíquica estava fet un nyap, malgrat que l'horror dels esdeveniments em mantenia amb força i em dava una sensació de valentia que no havia experimentat mai abans. A la Lisa li passava el mateix, i segurament a tots els que vivíem aquell moment, sobretot els que tenien els collons de no apartar-se davant dels cops i de no deixar la seva posició.

En mig de les corredisses, algú va dir que estaven acordonant la Ronda de Sant Pere, i sense pensar-s'ho la gent es va dirigir cap allà. La Lisa i jo vem decidir ajuntar-nos amb un grup de quinze o vint persones que hi anava per sentir-nos més protegits. Tothom estava molt enfadat i disgustat amb tal com s'estava portant aquell desallotjament, ningú no ho acabava d'entendre. Ens preguntàvem els uns als altres el perquè de tanta violència -era la pregunta generalitzada que dominava les converses durant tot el matí-, però ningú no en tenia la resposta.  Caminàvem, doncs, lleugers cap a la banda de la Ronda, amb aquella cara d'estupefacció que se'ns havia quedat des de primera hora i amb la indignació pujada a límits gairebé insuperables, sense saber el que ens hi esperava.  

El que vem trobar-nos va acabar d'abatre els pocs ànims que ens quedaven, els quals es van tranformar en una mena ràbia i impotència que feia posar malalt. De sobte érem davant del desplegament de policia més gran que ningú hagués vist a Barcelona en les darreres tres dècades, segons deien els de més edat. Jo, si no ho veig, no m'ho crec! Hi havien formades tres o quatre fileres d'antiabalots ocupant tota la Ronda -en un moment vaig comptar vuitanta-sis agents en formació de batalló i amb tota la indumentària i armament a sobre-.

Però allò no era tot, encara n'hi havia molts més, armats fins a les dents, per tots els voltants de la zona. L’espectacle semblava més la imatge d'un documental dels anys trenta que no pas l'actualitat d'un país europeu, i molt menys d'una Catalunya “democràtica”. Ningú no entenia aquell desplegament de batalla. Amb qui es pensaven que s’enfrontaven? Allà només hi havia gent emprenyada, ningú no anava armat, al menys jo no vaig veure ningú que portés res semblant a una arma, i això que vaig veure milers de persones durant moltes hores... Però ara, analitzant la situació, veig que segurament va ser una estratègia per poder aclarir la zona de Passeig de Gràcia per on havien de sortir els altres mossos, els que havien format el cordó. Segur que ho havien fet per cridar l'atenció dels manifestants que tancaven la sortida, per fer-nos marxar d’allà. Havien de deixar el pas lliure si o si, i ho van aconseguir.

En aquell moment, però, no ho vem veure tan clar, i continuàvem avançant en multitud cap a la Ronda, tots en una pila. Pel capdavall venien els antiabalots cap a nosaltres en grups de dotze o quinze, dirigits per un que brandia el fusell al davant com si d'un estendard es tractés -tinc aquella imatge gravada i encara ara em sembla irreal-. En arribar a la nostra alçada, i com si de màquines es tractés, van començar l'atac sense cap impunitat, llançant cops de porra a tots els caps, cames, esquenes i braços de qualsevol que es trobessin per davant, altre cop sense misericòrdia per ningú, ni joves ni vells, ni sans ni lesionats.

El cor encara se'm dispara cada cop que hi penso. El que estava passant era més que horrorós, era llastimós, d'una cruesa inimaginable per mi i per la Lisa. Ens semblava les càrregues que havien patit els nostres companys d'Egipte i del Nord d'Àfrica mesos abans i que tant havia protestat tota la societat, mitjans inclosos. Però ara ens feien el mateix a nosaltres, al bell mig de Barcelona, ciutat cosmopolita, avançada i europea. Quin govern com cal ho consentiria tot allò? No sé quants sentiments vem poder manifestar tota aquella gent junta en aquell moment, però per sobre de tot n'hi havien tres que acompanyaven la indignació general: la impotència, el pànic i la ràbia. 

Lisa. Crònica del 15M - Últim capítol -


La Lisa i jo vem córrer per protegir-nos d'aquell atac violent, no podíem fer res més si no volíem rebre de debó, i vem anar a protegir-nos darrera d'un dels arbres de Passeig de Gràcia.  La Lisa tremolava d'ira i jo l'agafava fort perquè tampoc no comprenia res. Les òsties cap als manifestants eren contundents i tothom fugia per on podia. Si n'enganxaven algun, el matxacaven a cops de porra i a cops de peu, malgrat que el desgraciat jeiés per terra totalment indefens.

Miràvem esgarrifats aquella salvatjada quan, una mica més avall, vem veure com un noi s'asseia al mig de la Ronda, en una protesta solitària. Vaig flipar.  Quins collons! Jo no sabia que la gent podia ser tan valenta, jo que sempre havia estat un covard; veure aquell tio allà tot sol em regirava l'estómac d'orgull i basarda alhora. No podia deixar de mirar-lo perquè presentia que allò no podia acabar bé. Aleshores se li va acostar un dels pasmes per dir-li que s'aixequés, però ell ni n'hi va fer cas i no es va moure.

Al cap d'un moment, però, un dels furgons antiabalots aparcats més amunt es va dirigir directament cap a ell a tota llet, en una acció premeditada i absolutament amenaçadora; anava tan ràpid que vaig pensar que l'aplastarien o que se l'endurien per davant, el cor se'm va disparar i em va sortir un crit desesperat que va deixar garratibats la Lisa i tots els que m'envoltaven, però el noi ni es va immutar. Finalment el vehicle li va frenar just a un dit del peu i per sort no va passar res, però en van baixar dos guripes i el van carregar al furgó de males maneres. Era una vergonya, una vergonya increïble que no es podia creure si no es veia en propis ulls. Havien estat a punt de matar aquell noi! Realment increïble per a la meva ment tan innocent encara.

Nosaltres dos vem marxar d'allà ràpidament, continuàvem arrapats de la mà per no perdre'ns, perquè els antiabalots també exercien la tortura als pobres que aconseguien arrancar d'entre la múltitud, i corríem amunt i avall per no rebre. Vem intentar buscar un lloc més tranquil, però el que vem trobar-nos va ser un noi ajagut a terra arreconat a una banda del carrer i amb un pasma al damunt matxecant-lo: aquell mal parit estava intentant arrencar-li el nas amb una violència exagerada. La Lisa no ho va poder suportar, i sense que jo me n'adonés i hi pugués fer res, es va deixar anar de la meva mà i es va dirigir decidida cap a socorrer aquell pobre noi.

Recordo que em vaig quedar paral.litzat de la seva acció i només vaig poder cridar el seu nom. Ella, però, ja era davant del pasma suplicant-li que parés. Podia imaginar-me els seus mots i la cara que debia posar, però el mala bèstia no li feia ni cas, i continuava amb el seu intent d'arrencar el nas d'aquell jove. Tot va passar tan ràpid! De sobte, vaig veure com la Lisa s'abalançava cap al polícia i l'estirava cap enrera agafant-lo de l'armilla antibales per separar-lo del noi, i com el mosso, sense ni girar-se, llançava el seu braç cap a ella amb tota la fúria i violència del món per treure-se-la de sobre. La Lisa va volar literalment dos mentres i va caure arran de vorera. No ho vaig veure bé, perquè les figures dels dos homes m'ho tapaven, però quan ella va topar amb el terra vaig sentir una sotregada intensa de dolor, i en aquell moment vaig notar com el cor se'm partia pel mig.

Immediatament vaig córrer cap a la Lisa de pura inèrcia, no veia res ni sentia res, només tenia com una llampegada roja als ulls i les orelles em xiulaven molt fort. Aquell instant m'havia semblat una eternitat, tenia les imatges gravades a càmara lenta i se'm repetien mentre avançava cap a ella. Realment no havien trancorregut ni cinc segons, i el polícia continuava amb la seva lluita desenfrenada per arrencar aquell indefens nas.

Quan vaig passar pel seu costat, encara a ceges, em va apareixer de cop la imatge de la Lisa darrera d'ells intentant alçar-se del terra; es movia lentament i amb la mà esquerra s'aguantava el cap mentre amb l'altra es recolzava a la vorera. Feia cara d'un profund dolor. Vaig córrer cap a ella i la vaig ajudar a aixecar-se. Estava molt atordida, però em va somriure i em va dir que només s'havia donat un cop fort al cap. Vaig mirar-li el clatell, per sort no hi tenia sang, però al seu bracet ja hi començava a aparèixer una vermellor lilenca al lloc on el mosso l'havia colpejat. La vaig ajudar a caminar i la vaig portar cap a la font per refrescar-li les ferides. La Lisa tenia els ulls plens de llàgrimes, però no plorava, caminava com absorta i amb bastant dificultat.

Ens vem asseure al peu de la font  i ella es va recolzar sobre el meu ventre mentre jo li anava mullant el cap i el braç, que cada cop tenia més negre. El cor em bategava a mil per hora i em notava tot amarat, amb una suor forta que m'omplia els narius, de l'estrés i de la por que havia passat. Mirava cap a totes bandes buscant algú que semblés que ens pugués ajudar, però la gent anava amunt i avall amb aquells rostres de terror i indignació de feia hores i ningú no es va fixar en nosaltres. Li vaig preguntar com se sentia.

"Estic molt marejada i em fa una mica de mal el braç, però si descansem un moment ja em passarà". 

Ens vem quedar asseguts en aquell racó mirant de reposar una mica. La Lisa suava molt i estava molt calenta, segurament tenia febre, però enmig d'aquell batibull jo no m'atrevia a fer res. No la volia deixar sola ni un segon per anar a buscar ajuda, per això vaig intentar comunicar-me amb alguns companys a través del mòbil. Malauradament, amb el soroll i moviment que hi havia ningú no em va respondre.  Me la vaig tornar a mirar. Estava molt pàl.lida i feia una cara rara, com si anés molt drogada. Li vaig preguntar altra cop com se sentia i ella només va dir que tenia molta son. Jo recordava que no s'ha de deixar dormir qui ha patit un fort cop al cap i vaig començar a parlar-li sense parar. Li vaig explicar tot el que ella significava per mi, com jo havia canviat des que érem amics i com me l'estimava per sobre de totes les coses d'aquest món. Li vaig dir que ella havia estat per a mi com una porta directa cap a la llibertat, ja que des que ens havíem estimat jo havia canviat com a persona i veia les coses més clares que mai. També li vaig dir que quan tot allò s'acabés volia continuar vivint amb ella tal com havíem fet aquells tres darrers dies, estimant-nos sense parar i volant com dues cuques de llum lliures i felices. Ella em mirava i em somreia de tant en tant. El seu somriure, però, estava mig apagat i els seus ulls ja no brillaven com abans, tenien com un tel que enfosquia la seva llum, i jo vaig tornar a notar aquell mal presentiment o angoixa que havia sentit el dia anterior, quan la mirava mentre dormia.

No sé el temps que va passar.

Finalment, cap a la una del migdia, vaig veure com els mossos començaven a marxar desfilant cap als furgons. Suposo que ho van fer per la gran multitud de gent que s'havia reunit a fora de la plaça -devien pensar que ja no els podrien controlar de cap de les maneres si no volien fer una escabetxada-. I jo vaig agrair per dins que se n'anessin i que al final tot aquell mal son s'hagués acabat.

Alehores tot va canviar. Per mi va ser una visió al.lucinant, com si haguessin obert una ampolla de cava després de remenar-la molt i en sortis gent a borbolls, ja que milers de persones van començar entrar en una estampida controlada i en uns pocs segons aquella enorme plaça va quedar completament plena de gent que corria cap als acampats per saber com estàvem i què havia passat allà dins. 

La Lisa tenia una mirada mig perduda i continuava molt marejada. Els seus ulls em deien que no es podien creure què havia passat, em vaig imaginar que buscava explicacions a tota aquella barvàrie o alguna cosa així, perquè era el que ella sempre feia quan no entenia el que passava, i també perquè feia estona que no deia res. 

Una parella d'uns trenta anys van venir cap a nosaltres per preguntar-nos si estàvem bé, segurament fèiem molt mala cara. Els vaig explicar què li havia passat a la Lisa i ens van dir que havíem d'anar a l'Hospital immediatament, perquè els cops al cap s'havien de mirar. Per sort, ells mateixos  van oferir-se per acompanyanyar-nos-hi. Amb esforç la vem aixecar, la Lisa estava com encantada, semblava que no reaccionava gaire, però va tenir l'esma d'alçar-se. Entre el noi hi jo la vem subjectar un per cada banda per ajudar-la a caminar, però no vem fer ni dos passos que ella es va desplomar i va caure morta allà mateix.



FI