Va començar una
altra setmana a la plaça amb reunions i assemblees, on vem anar redactant el
nostre manifest, el de la gent del poble. Les acampades van continuar, malgrat
que l'endemà que guanyés el PP algú es va començar a queixar dels acampats,
sobretot alguns comerciants de la zona que deien que els havien baixat les
vendes. Teníem mitja societat a favor i l'altra mitja en contra. La gent de
Barcelona es comportava molt bé amb nosaltres, els acampats de Plaça de
Catalunya, i tothom participava d'alguna manera perquè tot anés bé, des de gent
que feia menjars per qui volgués fins els qui portaven mantes o sacs de dormir
per als residents de la plaça. La gent responia amb bon rotllo i ens animàven a
quedar-nos allí i a lluitar pels drets de tots plegats. I així ho vem fer.
Durant tots aquells dies, la Lisa i jo vem
anar creant un lligam molt més fort entre nosaltres, ja no ens separàvem mai
durant les vint-i-quatre hores, i el gran esforç que fèiem cada dia ens omplia
de goig i positivisme. Cada nit queiem rendits al terra dur de la tenda, però
feliços i plens d'esperança i amb ganes de tornar-hi l'endemà. Mentrestant, els
indignats creixien a tot el món al mateix temps que, sense adonar-nos-en,
creixia el nostre amor.
El dimarts, dia 24,
va ser molt especial. Ens vem despertar tots dos alhora amb la mateixa sensació
de placidesa i benaurança, com si haguéssim compartit alguna cosa meravellosa
mentre dormíem. Incomprensiblement estavem agafats de la mà. Vaig mirar les
nostres mans sense comprendre si es tractava d'un somni, i vaig pensar que
segurament era un d'aquells somnis que semblen tan reals perquè t'hi pots
recrear tot el que vols, on entres i surts com si estessis dins una pel.lícula,
d'aquells on et vols demostrar a tu mateix que estàs despert i que allò no és
un somni i ho aconsegueixes, però finalment no és res més que un somni.
Vaig notar que La
Lisa em mirava i vaig aixecar el cap, ella posava aquella cara de múrria que
tant sabia fer, pujant una cella amb un toc d'estranyesa per aquell sobtat i
inconscient enllaç, la seva mirada tenia un resplendor diferent, molt brillant,
que gairebé m'enlluernava com el sol. En veure-la, tot jo vaig explosionar.
Vaig sentir-me una sotregada al cor que es va escampar per tota l'espinada i em
va deixar garratibat. No sé quina màgia va poder ser ni quina mena de
magnetisme, però a partir d'aquell moment em vaig sentir diferent,
transformat. El nostre esguard es va
quedar fixat com un imant. Durant una llarga estona ens vem estar mirant tots
dos dins dels ulls, sense moure'ns, sense dir res i sense deixar-nos anar la
mà. No sé quan de temps va passar, però ni l'un ni l'altre ens vem bellugar ni
un mil.límetre, semblava que només existís la nostra mirada, unida per un raig
invisible del qual no ens podiem separar. No tinc paraules per explicar les
mils sensacions noves que vaig experimentar amb aquella mirada. No hi ha
paraules...
Recordo que hi havia alguna cosa
diferent a l'ambient aquell matí, potser la llum que entrava a través del
tendall o el silenci que s'hi respirava. Els nostres cossos també replendien
diferent, i com el riu quan entra al mar, es van anar ajuntant lentament per
acabar abraçats l'un amb l'altre, en una abraçada forta, molt llarga i intensa,
plena d'un amor desbordant que sorgia de tots dos. Crec que va ser una abraçada
on ens ho vem dir tot, tot el que encara no ens havíem dit, tot el que encara ni
sabíem... Vem fondre les nostres ànimes
com es fonen dos metalls sota les altes temperatures, desprenent la mateixa
llum blanca per crear un nou esperit format per tots dos. Almenys és el que jo
vaig notar. I jo ja no era jo, em sentia part d'ella mateixa i veia que ella ja
formava part de mi, però no com a una mena de llibre de saviesa, com abans,
sinó com a un membre del meu propi cos. Més que d'una part de mi mateix, crec
que ja formava part del meu cor, perquè aquest em bategava diferent, a un altre
temps, a un altre ritme, al ritme de la Lisa. I jo m'hi vaig acoplar
perfectament, com un encaix de rellotgeria de l'aparell més precís del món. No
sé com ho sentia ella, però així és com ho sentia jo.
A partir d'aquell
moment vaig veure-ho tot clar. Dintre meu s'havien acabat les angoixes i les
foscors. Tot era llum, la llum que sorgia de la Lisa i que m'havia il.luminat a
mi també, fent-me sentir com no m'havia sentit mai, ple de felicitat. Aquell
dia vem fer l'amor i junts vem descobrir per primer cop la grandesa d'aquest
mot. La vida era meravellosa, tots els problemes socials que tant ens havien
trastocat ara ja no eren tan tràgics i els veiem amb possibles solucions. L'amor que sentíem l'un per
l'altre ens feia créixer la il.lusió pel món i per la humanitat, però sobretot,
la il.lusió per nosaltres mateixos, per descobrir-nos més encara, per crear
coses junts, per estimar-nos més i més. Al final érem lliures i corriem amunt i
avall com cuques de llum enamorades de tot.
