Lisa. Crònica del 15M - capítol XV

El divendres 26 ens vem llevar tard perquè la Lisa i jo ens havíem passat la nit parlant i estimant-nos sense parar. Quan em vaig despertar vaig veure que tot allò no havia estat un somni. Hi havia la mateixa llum i el mateix silenci des de feia dos dies, com si la Lisa i jo ens haguéssim quedat tancats en una bola de vidre on res no podia alterar-nos. Era un ambient diferent que jo havia interpretat com una conseqüència de l'amor que despreníem, però que en aquell moment em va semblar rar i em va fer una mica de por. Tanta felicitat no podia ser bo. Però mirant la Lisa com dormia vaig notar que érem un de sol i que tots dos junts podíem arribar on vulguéssim, i tot va tornar a ser com abans. Ella es va despertar a poc a poc, i quan em va veure va fer un somriure d'àngel d'aquells que em corglaçaven. Quin sentiment tan poderós és això de l'amor! El meu cos va tornar a fer mil reaccions juntes, com si per dins meu s'hi produís el trànsit d'hora punta a Nova Delhi, un caos bestial però harmònic alhora, amb mil de sentiments desconeguts i noves sensacions meravelloses. Va ser tan forta la impressió d'aquell somriure que em vaig quedar desplomat per uns segons, el cos em feia mal com si tingués una febre molt elevada i llavors em vaig tirar damunt la Lisa per tornar a fer l'amor.

A mig matí vem anar a la font a rentar-nos, com sempre duiem una ampolla d'aigua per a la cara i les dents. Allà ens vem trobar alguns coneguts i algú va comentar que ens estàvem perdent el Primavera Sound, el festival de música que es feia aquells dies al Poble Espanyol. La Lisa i jo havíem acordat d'anar-hi junts, però amb tot l'embolic del 15M ja no hi havíem tornat a pensar. A la font també ens vem assabentar que el Conseller d'Interior havia prohibit l'acampada per al cap de setmana, ja que es vaticinava que el Barça guanyaria la Champions, i la Plaça de Catalunya era el lloc previst per a la celebració. Va ser un altre dia d'estrés i dubtes entre els acampats. La gran majoria no volíem abandonar la plaça perquè precisament estàvem allà per manifestar-nos, no podíem ni volíem seguir-los el joc, malgrat que en general tothom era del Barça i tothom volia que guanyés la Copa. Però una cosa no treu l'altra, i el nostre crit i la nostra acció no havien de veure's implicades en altres assumptes que no ens incumbien. Per votació es va decidir quedar-nos hi, malgrat que algú havia dit que Felip Puig havia amenaçat per ràdio de desallotjar-nos, però a la Plaça no s'havia rebut cap comunicat oficial. Aquest menyspreu ens va dar peu encara més a no voler desistir a marxar d'allà.  Va ser un dia llarg i dur, però la gent estava convençuda del que s'havia decidit.

A la nit, La Lisa i jo ens vem retirar a la nostra tenda per menjar una mica, perquè amb tot l'enrenou ni hi havíem pensat i feia moltes hores que no posàvem res al cos. Teníem pa i formatge que havíem comprat al matí i unes pomes que ens havia regalat algú, perquè cada dia venia gent a portar-nos coses. Ens ho vem menjar en silenci, bebent aigua d'una garrafa de cinc litres que també ens havia donat algú el dia anterior. Estàvem esgotats de tanta xerrameca, però sobretot de tantes emocions noves viscudes minut per minut durant aquells dies. Els deu dies on jo vaig descobrir un món nou i vaig experimentar una vida nova.

En poc més d'una setmana havia après moltíssimes més coses que en tota la meva vida de divuit anys. Vaig descobrir lo bo i lo dolent de la gent en persona, no amb lectures, imatges o suposicions com havia fet fins aleshores, i allò em va fer aprendre a confiar més en mi mateix. Aquella nit, després de sopar, ens vem estirar a les mantes i vaig parlar d'aquest tema amb la Lisa, li vaig explicar com em sentia des de feia tan poc temps. Ella va dir: "Tothom és com és, amb els seus neguits i desitjos, potser tan diferents els uns dels altres, però, al cap i a la fi, la gran majoria volem el mateix, i això ens uneix en una gran pinya que ens fa més forts i valents, i ens dóna l'esperança que no estem sols en aquest món."

Vaig notar fins on podia arribar la gent quan ens ajuntàvem en un sol pensament i la vaig abraçar amb tot el meu amor. Si nosaltres dos sols havíem aconseguit aquella llum, que no faríem tots junts... Pensava en això quan ella va dir:  "Els humans som poderosos, però no ho sabem". I aleshores vem fer novament l'amor.

Lisa. Crònica del 15M - Capítol XVI

Dia 27. Uns crits i sorolls inesperats ens van despertar de cop cap a les set del matí. Amb les lleganyes encara als ulls vem sortir fora del tendall per veure aterrats com desenes de camions de BCNeta, acompanyats pels mossos, entraven fins al bell mig de la plaça i com de cadascun en sortia una brigada d'efectius que, sense cap contemplació, començàven a arrassar amb tot el campament. La Lisa i jo ens vem mirar i, sense dir-nos res, vem entrar ràpidament a la tenda per agafar les motxilles amb les quatre coses personals. Ho vem fer ràpids i nerviosos i vem sortir depressa per reunir-nos amb tots els altres. Tothom estava flipat. Ningú se sabia avenir que al final haguessin entrat sense dir res i ens estessin desallotjant sense previ avís, i amb tan males maneres. Nosaltres cridàvem i demanàvem explicacions per tan sobtada i desproporcionada visita, però la brigada ja havia començat a desmantellar-ho tot sense miraments, protegits per desenes de mossos i fent orelles sordes al nostre clam. Complien les ordres a cegues, i nosaltres no hi podíem fer res, tan sols demanar reforços.

Per sort es va reaccionar ràpidament a la consigna d'implorar ajuda per internet i tothom  va començar a enviar missatges des del mòbil i des dels ordinadors que encara no havien confiscat demanant als amics del twiter, facebook i altres xarxes socials que vinguessin a ajudar-nos. Evidentment, el crit va ser escoltat -no hi ha res més ràpid avui en dia que aquests mitjans-,  i de seguida va començar a arribar la primera gent.

Malgrat tot, des de bon començament ja hi havia format un cordó de mossos que tancava totes les entrades a la plaça, o sigui que ningú ja no hi podia accedir ni tampoc sortir-ne. Els acampats ens vem quedar allà al mig, sense poder fer res per defensar les nostres coses, i els de fora no van poder entrar per ajudar-nos a impedir-ho. Els rostres dels companys feien pena, tothom estava molt decebut perquè al final Felip Puig i els seus  sicaris ho havien aconseguit; això si, actuant amb nocturnitat, tal com acostumen a fer en tots els desallotjaments, perquè amb la gent mig adormida encara els és més fàcil abatre-ho tot.

No podíem fer res, això és clar, però si que podíem cridar, plorar, suplicar, insultar... perquè les boques encara no ens les havien tapat. La cridòria va exaltar els de fora, que no sabien què estava passant allà dins i tan sols sentien les nostres veus indignades. Ells també es van posar a cridar, la plaça sencera bramava d'indignació, i davant del rebombori els mossos van començar a deixar sortir la gent amb gota a gota. Ens van dir que si ho volíem podíem marxar, després de prendre'ns les dades és clar, però van avisar que si sortíem ja no podríem tornar a entrar. Aleshores alguns van decidir agafar quatre coses: ordinadors, llibres, material de la biblioteca improvisada... per salvar-les de l'holocaust, i van sortir; però en general tothom va optar per quedar-s'hi. I així vem restar allà, quiets, mirant impàvits com s'ho enduien tot, com ho destrossaven tot sense cap mirament, i cridàvem i els insultàvem de la ràbia que teníem, perquè era l'únic que es podia fer; ningú no volia exprémer la violència i no ens movíem ni els dàvem peu a atacar-nos. Mentrestant a fora es començava a omplir cada cop més dels que vénien a dar-nos suport.

L'espectacle del desmantellament era dantesc i terrible per  la manera com s'estava produint, no tenien respecte ni pels humans ni pels objectes, per molt valor que tinguessin. Havien portat un comboi de quinze o vint camions per recollir tota la insfrastructura, i hi tiraven de qualsevol manera tot el que es trobaven al davant, les fustes i tendalls que havíem muntat, però també ordinadors, taules, llibres, papers, objectes personals, les cuines, el menjar... absolutament tot.  A la Lisa li saltaven les llàgrimes i només corria d'un cantó a l'altre explicant als treballadors de BCNeta que tot allò també ho féiem per a ells i els seus fills, que nosaltres lluitàvem per una societat millor i que ells haurien d'estar amb nosaltres en aquesta lluita social. Però la majoria continuaven destrossant les barraques com si els hi anés la vida, malgrat que alguns també van dir que els sabia greu haver-ho de fer. Però malgrat les nostres queixes i plors van emportar-s'ho tot, fins i tot van destrossar l'hort que amb tant amor s'havia plantat durant l'acampada.

Justament el que més mal va fer a la Lisa en aquell moment de ràbia continguda va ser veure com uns mossos patejaven les tomaqueres que s'havien plantat diumenge en aquella gran festa lúdica per a tots els barcelonins. Més que pel significat de la malmesa, el que li feia mal era veure la mala llet d'aquells homes, les guitzes que fotien a cada planta i amb quina ràbia les trepitjaven com si tinguessin la culpa de tot. La Lisa se'm va arrapar en una abraçada de temor. Vaig veure a la seva cara l'esglai que li estava produint aquella violenta escena. La vaig abraçar més fort i ella va dir: "Si a les plantes els fan això què no ens faran a nosaltres...".  Miressis on miressis hi havia un total esmicolament del que havia estat casa nostra fins feia uns minuts, talment com si hagués caigut una bomba i en un segon ho hagués arrassat tot.

 Abans de les 09:00am, a la plaça ja no hi quedava pràcticament res, només els tendalls alçats al bell centre, i ja començaven a passar els de la brigada amb les mànegues per treure les darreres restes de qualsevol traça nostra que hi hagués pogut quedar. L'expressió general era de ràbia i impotència i ens miràvem els uns als altres amb cara de desconsol. Semblava impossible, tota aquella feinada de deu dies havia desaparegut en menys de dues hores. "Això és el que té el poder de destrucció...", va dir la Lisa.