Els
darrers anys gairebé enllaçava els Sónar, cada cop anava a menys concerts,
sobretot per l’economia, molts dels concerts són cars, i a l’Ant, si no és
algun grup que li interessi molt, ja li fan mandra, sobretot entre setmana, i a
mi també ja em fa mandra haver de buscar-me la vida per baixar a Barcelona,
passar la nit a fora i tornar l’endemà. Per sort tinc molts amics músics, tant de rock com d'electrònica, i sempre que em conviden (o no són cars) hi vaig. Però el SÓNAR és per mi cita obligada,
i com cada any em vaig comprar l’entrada per dijous, i després el meu amic S.
em va regalar una invitació per al dissabte. Dijous vaig arribar que encara no
havien obert les portes, com que hi vaig en tren, m’haig d’adequar a què l’Ant
em pugui portar a l’estació, i de vegades això vol dir primera hora. De fet,
quan vaig arribar ja hi havia una llarga cua, però em vaig pensar que era per
entrades de convidats i vaig anar tirant cap a la porta. Allà vaig veure que
encara no havien obert i li vaig preguntar a un dels vigilants el perquè. No
recordo què em va dir, però em va convidar a esperar-me allà mateix, la primera
de la fila! Em vaig colar en una cua enorme sense adonar-me’n! Gluppss! (fins i
tot vaig sortir al TN!). I ja hi tornava a ser! D’aquell any destacaria la conferencia
inaugural, a càrrec de Brian ENO, ‘WHY WE
PLAY’. Hi vaig poder entrar per pura sort, perquè quan vaig arribar la sala
ja era plena i ja no deixaven pujar al pis de dalt. Érem cinc o sis que li demanàvem al de
seguretat que ens deixés passar, però l’home no volia. De cop ja érem quinze o
vint els que li protestàvem, i crec que va agafar por (o li vem fer pena), perquè es va apartar i vem
córrer tots escales amunt. A la sala hi quedaven alguns seients buits, i em
vaig poder asseure a primera fila. L’ENO va ser molt interessant, va criticar
el sistema educatiu, va parlar de l’art comunitari front de l’art individual
per poder unir cultures diferents, i de la importància del pop, en el sentit
que no cal ser un molt bon artista per crear, sinó que cal fer el que cadascú
li surti de dins. Després de la conferència em vaig trobar els habituals, el NA
FENTT, l’Helena, la Consol, la colla de Canàries, i vem començar la ruta d’escenaris. No
sempre coincidim en gustos, i ens anem separant i tornant a trobar al davant de tot, sempre a
l’esquerra. De la part musical, vaig tornar a veure el dj’ CAUTO;
em va molar el projecte de dub fosc de KING MIDAS SOUND + FENNESZ. També DRIPPIN, IVY LAB, ASTROLITH, BADBADNOTGOOD,
DRIPPIN, TUFF CITTY KIDS, LAFAUNDAH, MAGIC MOUNTAIN HIGH... I del dissabte
destacaria el projecte d’ONEOHTRIX POINT NEVER, molt còsmic per moments, o el
de HOWLING. També SASSI J, TROYBOY, YOUNG LEAN, NOZINJA, entre d’altres. I tota la part de SónarMàtica va ser molt
interessant, entre mil enginys curiosos, es presentava la impressora 3D en
diferents models i mides, un dels quals havia fet totes pels peces per a una guitarra
elèctrica que podies provar, i sonava molt bé.
BRIAN ENO
NA FENTT & BET GÀRGOLA
ANT i BET sota el cartell del NEIL NEIL HARBISSON
