Quadern de Bitàcola nº 60 - SCORPIONS + MICHAEL SCHENKER, FC Sant Andreu-Barcelona, 3.9.86

El febrer del 86 m’havia ajuntat amb el Vicius per crear el meu primer grup, RATISIDA. Ell havia estat molt punk, però quan el vem conèixer també tenia una bona col·lecció de Metal. Amb ell vaig escoltar per primer cop música heavy. Ens va posar molts grups diferents, però dels que més ens van agradar van ser BLACK SABBATH o DEEP PURPLE, que realment eren Hard-Rock, i recordaven molt els principis dels 70s. L’altre grup que ens va agradar va ser JUDAS PRIEST, crec que per la veu. El Heavy em tirava enrere per culpa d’aquelles guitarres fent escales amunt i avall, i d’aquelles veus agudes que no paraven mai de cridar; en canvi, el ROB HALFORD, tenia molts registres diferents, i tan podia pujar molt agut com baixar a greus amb una facilitat enorme. La seva veu ens va recordar la de Peter HAMMILL de VDGG, i segurament per això ens va agradar molt (com ens havia passat amb els TRES (KLAMM) uns anys abans). En canvi, sí que ens van molar els grups Thrashers i altres estils de metal més dur. Però el Vicius també ens havia posat SCORPIONS i MICHAEL SCHENKER, i aquest darrer ens havia interessat un pèl més que el grup del seu germà, que era el realment conegut aquella nit. O sigui, que vem anar al concert més per veure el Michael SCHENKER que no pas els escorpins, però cap dels dos ens interessava gaire. Va ser el primer cop que anàvem a un concert de heavy, i també va ser l’únic cop que vaig anar amb una samarreta blanca a un concert de metal. Resulta que com sempre, vem voler anar a primera fila, però allò estava ple de gom a gom. Arribar fins al davant ens va costar mig bolo i un esforç terrible, i quan finalment hi vem arribar, la meva samarreta era negra, tenyida amb la suor de tots aquells heavys que segurament l’estrenaven per fer tribut al seu grup. De la música no recordo gran cosa, que el Michael era més interessant que el seu germà amb els SCORPIONS, a qui vaig trobar més convencionals. Igual que els discos. 

 

Quadern de Bitàcola nº 43 - KING CRIMSON + ROXY MUSIC, F.C. Sant Andreu-Barcelona, 25.8.82

Era el segon cop que anunciaven un concert de ROXY MUSIC a Barcelona, però el primer es va suspendre i vem tornar les entrades per recuperar els diners. Per sort en vaig fer una fotocòpia, i per això ara ho recordo. Aquest cop, però, havien posat KING CRIMSON al cartell, i això eren paraules majors! Després del ‘Red’ i de la seva separació, vem pensar que mai no tindríem l’oportunitat de veure aquella gran banda en directe, però no sabíem que el projecte KC tornaria el 81, amb una banda reformada per ROBERT FRIPP, ADRIAN BELEW, TONY LEVIN i BILL BRUFORD, i que els nostres somnis es complirien. Així, esperava i desitjava aquell concert amb totes les meves forces des de feia anys! La nostra penya vem decidir anar-hi ben d’hora per agafar primera fila. Jo volia estar davant de Tony Levin! Per això, just es van obrir les portes, vaig entrar disparada cap a l’escenari, i just em vaig quedar al lloc on volia. El concert es feia al camp de futbol del Sant Andreu, cosa que no era habitual, i que vaig agrair, perquè en ser un espai obert el so era millor i no feia tanta calor. L’actuació de KC va ser brutal de principi a fi. Pell de gallina quan el Bruford va començar amb la intro de ‘Waiting Man’. Fabulós! Van fer un repàs dels seus dos discos ‘Discipline’ i ‘Beat’, i cada tema era millor que l’anterior! I com a regal van acabar amb ‘Larks’Tongues in Aspic-Part II’. Ah! I Tony Levin ens va tirar la pua a nosaltres! Una pua rosa amb el seu perfil dibuixat. Crec que aquell dia vaig començar la meva col·le de pues. I també vem poder agafar el setlist. Total, que millor impossible!! Estàvem a primera fila, els veiem tant bé! M’hi vaig deixar tot el meu jo en aquell concert! M’ho vaig passar més que bé, ho vaig gaudir tant tot, que quan van arribar els ROXY MUSIC i van començar amb un tema de l’Abalon’ (82),  em van semblar uns ‘patates’. Em va passar el mateix que amb Weather Report abans de Beck i Clarke, ja ho havia donat tot i el meu cervell no volia escoltar res fora d’allò. Així, els ROXY em van començar amb mal peu. Per sort el FERRY portava una gran banda, un escenari ple de músics i coristes, entre els quals el MANZANERA i el MACKAY, a qui molava veure. I també per sort, van tocar temes dels antics, perquè a partir del ‘Manifesto’ (79) ja no ens havien agradat, malgrat comprar-ne els discos. Aquell dia vaig marxar d’allà malalta d’amor cap a KING CRIMSON. El mono em va durar tot el mes que ells estaven per Europa. Cada dia pensava com podia treure diners per tornar-los a veure, i ho passava malament perquè era impossible trobar-los, com si KC fossin droga dura, (hahaha...) Mai no m’havia passat una cosa així tan forta!