La Memi ha marxat

La Memi ha marxat, de manera inesperada, intempestiva, esquinçadora.. Estimo la Memi des que ens vam conèixer, a finals dels noranta, quan ja era núvia del Pau Riba i portava l’Heliogàbal. Una persona extremadament creativa i humana, amb el seu caràcter aspre de vegades, que tots ja coneixíem i que formava part d’ella mateixa, però amb un cor enorme que no li cabia al pit, i amb una  simpatia i alegria desbordant i un humor sarcàstic que tots coneixíem bé. Com hem rigut amb la Memi!

La seva carrera ha estat un pou de projectes artístics. Ella, poeta, escriptora, productora, documentalista.. artesana de la plata i teixidora incansable, però sobretot mare, mare dels seus fills, Aina i Llull, però també mare de la seva gran tribu, aquesta gran família que ha anat formant al llarg dels anys, de manera imparable i incansable, amb qui compartim el seu amor i ara aquest terrible dolor.

Durant la seva vida, ha estat tan altruista, que va deixar en segon pla el seu neguit artístic per oferir el dels qui ella admirava. Primer, fent que el món poètic-musical de Barcelona tingués un lloc on expressar-se, quan va muntar la sala Heliogàbal el 1995 amb el Pietro. Buscant fins l’infinit artistes incògnits per mostrar-los a qui els volgués escoltar. Fent de pal de paller de tot un món artístic underground que va més enllà de Catalunya... I després, dedicant-se al Pau i a la seva obra -musical i literària- en cos i ànima, com a dona, però també com a creadora, inspiradora, productora, mànager i lligam d’ell amb la societat, tan personalment com artística.

La Memi ha estat una màgica per unir ments desconegudes i crear  projectes impossibles, com la presentació del disc ‘VIRUS LAICS’, on va reunir tots els grups dels darrers temps del Pau i molts músics convidats amb una cobla i una colla sardanista per muntar la gran orquestra ‘LA DIC ENSEMBLA’, amb un espectacle irrepetible i inoblidable. Els seus projectes amb el Pau o sense no s’acaben, perquè ha estat una dona imparable!

I forta i valenta, malgrat ser mare amb divuit anys i haver-se de buscar la vida, malgrat patir episodis de salut desagradables, malgrat topar amb unes institucions culturals nefastes, malgrat tants desacords.. no ha deixat mai de lluitar, fins i tot quan ja no li quedaven forces -ni ànims, ni esperança- després de la mort del Pau.

Agraeixo a la vida l’haver-la conegut, l’haver pogut compartir amb ella tants moments, bons i dolents, íntims i divertits, creatius i apàtics... D’haver format part d’aquesta gran família que ella ha creat. D’haver parit un fill a qui estimo com fill meu. D’haver cuidat el Pau i haver-nos cuidat a tots.

Memi, ets molt gran! T’estimem.