Amb una cirera, no pas un raïm, ens netejà la bogeria, escombrant-la dels nostres mapes com a un pària rebec ple de remordiments.
El passat canvia a les nostres carns, cau en un precipici com un ramat de xais angoixats. No ens enganya amb la por ni el sofriment, ens estima com l'astre sol, a pesar de llançar-nos cap a una madura saviesa amb crits i renecs.
És bona filosofia, ens explica i mostra el 'com', i com no es pot resoldre ni amb les pedres ni amb la ràbia.
Tot va transcórrer a la perfecció, malgrat tanta tristesa, malgrat la pluja constant, confiats com estàvem de no confondre'ns. Què més podíem fer? No hi havia gaires possibilitats, considerant el lloc, la situació.. Ens hi vem acomiadar com ell ens havia ensenyat..
A reveure, Pau, ens trobarem al cosmos
8 de març de 2022
En sus numerosas amenazas, la sangre era el deber, sin camino hacia atrás, como un huesped escondido bajo una piel deliciosa. El hecho de estar cerca, gracias al escalón prohibido, no podía desenfrenarle descortesia ante su víctima, por así decirlo a toda prisa, por mucho que a ésta se le hubiera marcado con una cruz repugnante.
Éramos los últimos capaces de explicarlo de manera inteligente. Y, mientras informábamos a cientos de miles de corazones, se nos iluminaban ambas manos, ante las cuales todo era irrevocable.
El poeta ja torna a
cantar
El seu cant és una
joia
Sentint-lo prop de la
mar
Sàvies paraules l’envolten.
Quin gran goig veure’l
ballar
Amb els dits sobre la
guitarra.
Quina gratitud poder
escoltar
els seus cants de
matinada.
L’orgull inconscient
Li arrenca pell i ossos,
Però també aquest
orgull
Li torna a acoblar
els trossos
D’aquest cos que ara
li minva.
Jeu al jaç on va
jaure el poeta
L’últim d’usar la
caseta
Abans d'arribar el
temps de glaç
I copsant encara el
seu dolor al ventre
Invoquem l’Univers que
no li deixi empremta,
Que els ‘deus’ el
salvin ràpid
Que el seu cos torni
a brillar
Enigmàtic
Que els seus mots ens
omplin les oïdes
Que el puguem gaudir de
nit i de dia
Fins d’aquí als seus
cent anys!
Can Riba, Cadaqués
Nit del 13 d’octubre
de 2021
Dormir a l’espai del
gran poeta..
A sota, hi jeu el
jove, ara ja gran
És dins d’una
teranyina que l’està devorant
El vòmit se li enduu
l’ànima, li xucla l’esperit,
se li cruspeix la
carn..
Oh! Gemecs..
Ais i uis s’escapen
del seu alè compungit
No pot sentir ni un sospir
del seu ventre
Un soldat ferit que
pugna contra un dimoni
que no s’acaba mai..
i el va engolint.
Ai, el poeta jove,
ara ja gran
Per què s’ha topat
amb aquest mal percaç?
No podria la
Providència sanar aquesta consciència?
Metges i
especialistes,
Psicòlegs, xamans i
naturistes..
Què foteu?
No veieu el risc, i ho
teniu a les mans!
Ai, pobre poeta..
Un crit al cel per
salvar la terra
On és el Bruixot? Poder
que tot ho cura.
Convocat d’immediat
junts hem de salvar
el gran narrador.
A Pau Riba
Nit de l'11 d'octubre de 2021
Can Riba, Cadaqués
L’espiral va brunzir altra vegada amb tota la força abans de refredar-se. Totes les sotragades li anaven mostrant lentament una mena de peces, que ell, assegut davant la fossa, evidenciava mentre s’evaporaven. De sobte, s’havia procurat, ben orgullós, una erecció molt desitjada. Llavors es va deixar caure, interessadament, cap a la ignorància, com en una tomba on sentia el contacte amb els cucs, que volien ajudar-lo finalment a abraçar les respostes, quan aquestes encara no devien pas ni haver sortit de la seva mirada.
Immediatament, va separar la pelvis per estar més
còmode sota terra. Va estar a punt de quedar-se fora, li calia una força més
carregada que d’habitud. Llavors va tancar els ulls esperant sentir-se dins del
laberint, i uns segons després va aconseguir aquella excitació que tant l’alertava
i, alhora, l’irritava. I llavors va tornar a obrir-los, encara excitat, sentint
una certa vergonya que dividia el seu esperit. Es va estirar al mateix lloc,
com la gent que es mor il·luminada i que ningú no coneix. I va intentar fugir.
