Text 38

La prometedora manera de acertar una expresión contraria podía hacerle sentir escéptico. 
El desorden no tiene sentido.
En el momento en el que ha hablado con su acompañante frente a su escritorio, ha nacido un vínculo extraño y absolutamente direccionado hacia el norte.  
La mujer muerta, conectada a sus textos gracias a una espléndida crítica, es incapaz de abrir su cuerpo en un momento de autoconfianza. 
Tenía que acordarse que estuvo en la bañera murmurando para no venirse abajo.

Text 37

Somiava que podia fer-ho tot, com un espiritat.
S'havia quedat per la zona amb una trista necessitat, que creia que podria minimitzar.
La primera cosa que li travessà la ment va fer-lo adonar-se que tenia potencial per arruïnar l'accent del seu pare. S'havia estat fixant en com s'havia de prémer la música per poder explicar-la a tothom. Llavors es va adonar que no portava ni dos dies definint-se, i no gaire amablement, ni evasiu -tot s'ha de dir-.
La projecció de la seva lluita contra les grans conseqüències de la història no eren cap prova de res. 

Potser no, que no ho podia fer tot.

Text 36

Va deixar-se relliscar fins a poder ser tocada. Va girar-se cap a la persona tombada al seu costat, parlant i cridant, obrint-se pas cap als seients del davant sense aturar-se, ràpidament, com una boja. 

Amb un posat compungit aixecà els ulls cap a les dues rengleres de foc, sense alè a la boca. I apoderant-se de qualsevol llavor del terreny va tornar a riure i va marxar sense girar-se. 

Llavors va tornar a començar. Però aleshores, milions d'insistents frustracions van somiar cridant que calia que es mostrés sempre vigilant, tot i que ella no va obrir la mirada.

Las damas i el Orador (parte V)

Siempre igual. Los líquidos de sudor interceptados finalmente se esfumaban brumosos, ahogándose entre las Damas con empeño obsesivo bajo pasos ingrávidos. 

Pero Knut seguía recitando con voz inorgánica mientras su máscara ojeaba sin ninguna dificultad el frenético y bronco reptil, e invocaba teatralmente el libro del Poeta. El abanico de palabras se desplegaba ofreciendo una estocada limpia a las Damas, que gritaban con fuego de mujer de labios paralizados, soportando las ondas gesticulantes de Knut, que todavía se extendían ingratas por sus cuerpos, como verdugos funestos ahora exultantes. 

Knut les volvía a describir su fascinante bondad mientras ojeaba levantando sus cejas desconcertado, de pronto ya no soportaba prepararse para sus conversaciones de ebrio exceso, las cuales le impedían sufrir la importancia danzarina con un brío plenamente bárbaro. Así, les abrió su rechazo sin ningún desprecio, en una época rica en exposiciones que, aunque le proporcionaban sentimientos condenados, él les prometía amontonar para sus futuras charlas. No sabía nada de la importancia muerta del amor, por eso se arriesgaba con su espíritu y su cabeza para soportar otro espanto levantado.

Text 35

Recordo aquells dies de la primera etapa del viatge, a mig hivern, tot i que encara era ben visible el roig dels avets de la tardor. Sovint, i sense cap raó, s'escampava la llum del sol sobre el cel mort. Després, com una mala cosa, i sense preàmbul, m'endinsava a una distància raonable, sense cap destinació.

Havia interpretat a fons el bon rendiment, com un tret decisiu per fer-ho enlluernar tot amb un realisme que ara em crida l'atenció d'una manera molt virginal. 

No era el fet d'incorporar tan remots records de tristesa dintre meu, sinó que el llaç es doblegués, com una manera de canvi en la dosi del meu potencial sobrenatural. 

Qualsevol altre seria lliure de si mateix sense necessitat de pensar en el seu futur, sense topar de costat amb el dia, cansat i desfet.  Però les seves pròpies vides abandonades són com ombres agitades, perquè l'única cosa que els sobreexcita també els malhumora. 

El soroll quasi imperceptible els porta una pausa i els deixa com els ha trobat, com bocins de cendra que es consumeixen per tornar a la vida. 

Text 34

Tenia raó! De veritat!

Vaig tenir esperances. Tot havia estat tan ben construït. Vull dir, encara que hagués sobreviscut. Però en aquell moment no em trobava entre els que tenien un cervell pensarós.

Potser va ser el dubte. Però no deuria ser tan gran considerant que després s’havia quedat sense cap altre contacte i havia començat a esvair-se. Així vaig poder continuar amb aquell petit i molt real objectiu, pensar a no malgastar res. 

Però no sabia ni si seria capaç de notar aquella obertura dins el meu cap ple de foscor.

Text 33

No penso continuar amb tot això. El futur rau en els límits de la memòria.