lunes, 13 de junio de 2016

Las Damas y el Orador (Parte III)

En aquella nueva charla, Knut incluyó sus recuerdos antes de que se echaran a perder. Sin amargura ni seriedad.
Knut siempre fue totalmente distinto e insuficiente, un orador que se sentaba a menudo en su escritorio para hablar objetivamente de su arte, al que siempre juzgava de desacato o injurioso, para desgracia de las damas. 
Éstas lo sometían a discusión y lo contradecían. Le explicaban que lo que juzgaba no era su persona, sinó la situación en la que se encontraba. Y lo tranquilizaban manifestando claramente que atravesaban con naturalidad, y de forma casi humorística, sus constantes despistes.
El efecto que sus palabras le producían era de un valor insospechado para Knut, un refrigerio a su autoestima. Entonces se ponía a escribir otra vez, aunque fuera a altas horas de la noche, aunque fuera con ideas muy imprecisas, aunque fuera exclusivamente para proyectar su sombra sobre los ojos de ellas...
Y luego se dirigía arrastrando los pies profundamente, de manera que los miembros inferiores formasen un círculo para estar más unidos a la naturaleza. Así y sólo así podía transmitirles lo que le gustaba menos de todo ese rigor.
Pero por alguna extraña curiosidad todo le parecía vacío. Entonces se pasaba la mano por la pálida frente, las miraba con desdén y retornaba a evocar sus recuerdos.

lunes, 16 de mayo de 2016

El temps de l'oblit



Balcons de pedra de majòlica blanca
expressen el sentit de la vida
fermentant contínuament
la vanitat dels homes
amb un segell de vida
del qual no podem saber res.

La sang flueix calenta
al meu voltant
debilitant l’ànima del tot,
Instant el meu destí
cap a aquesta certesa
que no podem oblidar.

Potser pensem
no estar convençuts
de la nostra relació
amb les paraules,
i potser no hi haurà
un temps sorprenent.

Però la poca llum
ens fa conscients
d’aquesta fortalesa
assetjada del tot,
desfeta d’emocions
emmidonades.

I en aquests moments
afegim resolucions,
mentre vivim
palpitant
dins una sensualitat
desenfrenada.

De fet, som com autòmats
confessant pensaments
entre nosaltres,
fins que s’acabi el món
i el temps hagi purificat
les cendres del silenci.

martes, 19 de abril de 2016

Text 24



Paraules
 com
 llengües
 de
 foc
es
 cruspeixen
 les
 idees
 i 
devoren
 l’esperit
 dels
 pobres

Passanelles cap al mar (Cadaqués, Festa de la Passanella - 20 Aniversari -16.4.16)





Les passanelles han saltat
Tan joioses com donzelles
Per damunt el blau de mar
Esquitxant-ho tot amb elles

Quina arribarà més lluny?
Quina en serà la primera?
Tothom n’està expectant
Fins a sentir-ne la cantarella.

Quina saltarà més amunt?
Quina botarà més fort?
Les altres, guardades dins del puny
Esperen que els arribi el seu torn

Dotze bots faran un SOL
Tal veloç com la corxera
Però de tres a quatre salts
El FA en serà la reina

I si només en fa un o dos
Ai, pobre passanella!
No us preocupeu pas
Que el DO no queda mai enrere
I pujarà cantant fins a la solfa propera.



Cançó de la passanella (Cadaqués, Festa de la Passanella, 20è Aniversari 16.4.16)

 

D’una pedra nicorella
Jo n’he fet una passanella
Quan m'he posat davant de mar
La passanella he llançat

Tan petiteta i planeta és
Que a la butxaqueta me la guardo
Tan petiteta i planeta és
Que se’n va botant i no torna mai més

La Passanella va saltant
Per damunt de la mar blava
Saltironets en va donant
Fins a caure dins de l’aigua

Tan petiteta i planeta és
Que a la butxaqueta me la guardo
Tan petiteta i planeta és
Que se’n va botant i no torna mai més

Ha baixat per la riera
Quan hi ha hagut una torrentera
Ha arribat fins arran de mar
I sobre la platgeta s’ha quedat

Tan petiteta i planeta és
Que a la butxaqueta me la guardo
Tan petiteta i planeta és
Que se’n va botant i no torna mai més

La Passanella va saltant
Per damunt de la mar blava
Saltironets en va donant
Fins a caure dins de l’aigua

Tan petiteta i planeta és
Que a la butxaqueta me la guardo
Tan petiteta i planeta és
Que se’n va botant i no torna mai més