Balcons de pedra de majòlica
blanca
expressen el sentit de la vida
fermentant contínuament
la vanitat dels homes
amb un segell de vida
del qual no podem saber res.
La sang flueix calenta
al meu voltant
debilitant l’ànima del tot,
Instant el meu destí
cap a aquesta certesa
que no podem oblidar.
Potser pensem
no estar convençuts
de la nostra relació
amb les paraules,
i potser no hi haurà
un temps sorprenent.
Però la poca llum
ens fa conscients
d’aquesta fortalesa
assetjada del tot,
desfeta d’emocions
emmidonades.
I en aquests moments
afegim resolucions,
mentre vivim
palpitant
dins una sensualitat
desenfrenada.
De fet, som com autòmats
confessant pensaments
entre nosaltres,
fins que s’acabi el món
i el temps hagi purificat
les cendres del silenci.
