Steve i Claire - Capítol XII - "Indicis"

Veient com estaven les coses, la Claire va decidir enviar el detectiu a Salamanca, ell es desenvoluparia millor buscant entre els arxius, i així ella podria aprofitar per descansar una mica uns quants dies. Feia més de tres setmanes que no parava i a les nits dormia malament, pel que estava totalment esgotada. Així doncs, després d’acomiadar el detectiu va passar per la botiga de comestibles per abastir-se d’unes quantes coses, ja que havia pensat fer una cura de son i no sortir de l’habitació de l’hotel fins que no la truqués l’agent amb alguna nova notícia.

Van passar cinc dies abans que sonés el telèfon de l’habitació de la Claire. Ella havia fet realment una bona cura i es notava totalment recuperada. I encara es va entusiasmar més quan el detectiu li va dir que havia descobert una cosa interessant, malgrat que no era segur que fos la resposta que buscaven. No obstant, ella es va animar, i van quedar que es veurien el dia següent quan ell arribés a Barcelona.

El detectiu s’havia passat cinc dies cercant tot el referent a la primavera del 41 a l’Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca. Després de mirar-se centenars de papers, havia trobat un quadern escrit al Castell de Montjuïc -amb el segell de la presó- pertanyent a aquell mateix any, del qual es podia derivar que era un llistat de defuncions. Al paper no hi apareixien noms, només les inicials de persones, una data i una creu al costat de cada sigla. Era la primera pista que trobava des que havia arribat i per això va mirar-se-la amb lupa -sobretot les pàgines corresponents als tres mesos de primavera-, fins que va topar amb les inicials JFV, datades el dia 24 de maig de 1941. En aquell moment va pensar que ben bé podien correspondre a les de Joaquim Ferrer i Valls, l’avi de l’Steve, i després d’acabar de repassar tot el quadern va trucar a la Claire per informar-la.  

D’aquesta manera, la reunió de l’endemà gairebé va posar punt i final a la investigació. El detectiu havia fet una feina exhaustiva. Tots dos sabien el difícil que era trobar informacions sobre aquest tema tan amagat encara. La Claire es va donar per satisfeta amb aquell paper. Creia que les sigles JFV eren molt possiblement les de l’avi de la seva companya, i si fos així, ja tindria un lligam amb el que havia dit la vident. Tot coincidia i segons l’agent no hi havia cap altre nom amb aquelles mateixes inicials. Així doncs, ja no hi havia res més a fer. La Claire ja havia posat la denúncia. L’Associació per a la Memòria Històrica i la Comissió de la Dignitat coneixien el seu cas i el continuarien investigant, com a tants milers d’altres. Ella ja no podia fer res més a Barcelona. Era moment de tornar a New York.

Steve i Claire - Capítol XIII - "El desenllaç"

Just arribar a la ciutat dels gratacels, la Claire va demanar cita amb Mss Schailly per explicar-li tota la història que havia descobert. Després d’escoltar-la, la vident va pronosticar que era ben possible que l’Steve s’hagués trobat amb el seu avi, mort en aquella muntanya, i que per aquestes coses del destí o la física quàntica, la noia havia traspassat el llindar d’aquest món. A la següent reunió, va intentar comunicar-se amb l’Steve, però no va tenir èxit. Llavors la va derivar cap a una amiga seva espiritista, ja que va creure que potser seria més fàcil comunicar-se amb l’avi mort.

Durant mig any, la Claire va portar l’Steve a les sessions d’espiritisme de Mss Crowley, però malgrat que la dona deia poder comunicar-se amb Joaquim Ferrer i Valls, també deia que aquest no volia posar-la en contacte amb l’Steve i que feia “orelles sordes” quan li parlava del tema. L’únic que va poder desxifrar de les seves estranyes “converses” amb l’avi de la noia és que l’Steve estava bé i que no es recordava de la seva “altra” vida en aquest món. Segons Mss Crowley es tractava d’un fenomen que passava de tant en tant. Durant la seva llarga vida ella n’havia conegut quatre o cinc casos, tres dels quals no van arribar a tornar. Els altres dos, després de moltes sessions, havia aconseguit fer-los tornar, però la sotragada del pas havia estat massa forta per a les víctimes, que s’havien quedat sota una mena de amnèsia i ja mai més havien pogut recordar qui eren o havien estat en aquesta vida.

Amb aquestes perspectives, la Claire va decidir tirar la tovallola. Havia fet el possible per tornat l’Steve en aquest món, però després de dos anys de lluitar intensament per i per a ella, es va haver de rendir. Es va arrapar a la idea que l’Steve estava bé i sense pensar-ho gaire més, va vendre la galeria, va dividir els guanys entre els tres socis i se’n va tornar a Queensland, on es va retirar a la granja dels seus pares i ja mai més no en va tornar a sortir.

Txt 20

Un sentit cíclic 

es girà cap a l’atzar,

tan incansable

que mai 

li n’hauria vingut de gust.

Txt 19

La piel de la muchacha se contrajo después de miles de kilómetros en su máquina verde -la mujer de sus fantasías era muy rara, le provocaba una sensación de jeringuilla-. Ella había sustentado tocar el piano a pesar del calor denso. Siempre había tenido que imaginarse -seguramente desde la sombra- una parte de sus conocimientos, aplicando el movimiento de algunas personas en probabilidad de supervivencia.

Luego se dirigió a todos los ciudadanos y se puso a gritarles cierta esperanza al oído, a menudo enarbolando el mal. ¿Quién querría hacer tal cosa?

Antes que sucediera esto, ya se habían producido algunas víctimas…

Txt 18

Asentado en una perezosa curva, estaba muy comprometido con su brillante profesor de física. Sus incontables charlas llevaban sus cuerpos hacia la pared que estaba enfrente del escenario.

¿Cómo pasó?

Se estaban ahogando, sin embargo dispuestos a correr e iluminar el mar. Luego fueron empujados por la marea hacia la playa, satisfechos de haber escapado de los montones de leños, probablemente el único lugar que estaba claro.

La gente comentaba, mientras, si podrían regresar…

Txt 17

L’estiu esclata en una rialla, 

doncs el primer a sortir de la terra 

està sempre a l’aguait dels punts cardinals.

Txt 16

La gent de les rodalies castiguen una malifeta com si fos seva, però aquell poca-solta, a l’hora de dinar, és un cant a la laboriositat sense gaires detalls. Per sort se’l coneix pel nom i, segons la tradició, adverteix de nou la gent d’uns accidents geogràfics.