Quadern de Bitàcola nº 28 - ELVIS COSTELLO & THE ATTRACCIONS + RADIO FUTURA, Pavelló Joventut de Badalona, 13.12.79

Al COSTELLO el coneixia, però no en teníem cap disc, perquè no ens havia enganxat. Aleshores estava de moda, ja que amb el tercer disc, ‘Armed Forces’ (79), havia tingut èxit fora d’Anglaterra. En aquell concert portava RADIO FUTURA de teloneros, que encara no havien tret cap disc, ni els coneixia ningú d’aquí. Crec que no els vaig prestar gaire atenció, perquè no recordo gran cosa. De l’actuació de l’ELVIS tampoco recordo gran cosa, només flaixos, segurament perquè no coneixia les cançons, però sí que era un home curiós, i tenia una personalitat musical diferent. El bolo era una mena de R&R mesclat amb el que es portava en aquells moments, o sigui, sonava modern i canyós, malgrat el seu so seixanter. Segurament les lletres crítiques era  el que el situava dins el punk. No va estar malament, però tampoc el vem seguir després. 

Quadern de Bitàcola nº 27 - LOU REED, Palau d’Esports de Montjuïc, 4.10.79

Era el meu segon concert de LOU REED, i també el segon cop que venia a Barcelona (el primer havia estat el 1975, però jo l’havia vist el 77 a Amsterdam). Nosaltres estàvem super contents de tornar-lo a veure, ja n’érem híper fans. Acabava de treure el ‘The Bells’, un disc amb un so i una música diferent del que ens tenia acostumats.  Però a nosaltres ens agradava molt també. Si no m’equivoco, aquell va ser un concert molt accidentat. Altre cop es va colar molta gent, perquè l’entrada era caríssima. Fins i tot ens va semblar sentir un tret! Crec que aquest va ser el cop que ens va deixar penjats. Primer va trigar molt a sortir i la gent es va enfadar. I quan va sortir, semblava molt col·locat i cantava aguantant-se al pal de micro per no caure.  Va haver-hi un moment que la gent el va escridassar molt, perquè li demanaven més marxa, i ell es va quedar com aturat, i van venir un parell de tios i se’l van endur fora de l’escenari. La banda va continuar tocant, però la gent es va emprenyar molt i el va insultar i jo què sé... Recordo que nosaltres estàvem asseguts a les grades, en una banda,  i ens feia una pena enorme, perquè si anava massa ‘cego’ i no s’aguantava, no s’hi podia fer res per molt que el cridessin. (L’Ant i jo, al Lou Reed i al Pau Riba, els ho perdonàvem tot, hehe..). No ens vem enfadar, però si que vem sortir-ne decebuts. 

 

Quadern de Bitàcola nº 26 - PREMIATA FORNERIA MARCONI, Festa del Treball-Montjuïc, 15.9.79

PREMIATA FORNERIA MARCONI era un grup d’aquells que havíem seguit feia uns anys. Els havia descobert l’Antonio, perquè era molt fan de Keith EMERSON, d’E.L.&P, i el seu segell havia tret el ‘Photos of Ghosts (73), el primer disc que els italians havien fet en anglès, i que va tenir un cert èxit a EEUU. A nosaltres ens havia agradat molt, i al viatge de final de curs del 76 a Itàlia ens havíem comprat els altres tres que tenien fins aleshores (però ja no els vem seguir més). A la Festa del Treball potser hi hauríem anat igualment, però venint PFM encara més. Va ser una festa multitudinària, estava a ‘tope’ de gent amunt i avall. Nosaltres ens vem col·locar al davant de tot en una banda per veure’ls millor, però presentaven el seus darrers discos,  ‘Jet Lag’ (77) i ‘Passpartù’(78), i no van tocar res del que coneixíem, només el tema ‘Celebration’. El so era bastant pèssim des d’allà, i tanta gent angoixava una mica, potser per això no puc recordar qui més hi havia al cartell d’aquell dia.

Quadern de Bitàcola nº 25 – WEATHER REPORT + JEFF BECK & STANLEY CLARKE + CAMARON, Plaça de Toros Monumental de Barcelona, 13.7.79

El concert de WEATHER REPORT l’esperava amb candeletes! Feia un any que els coneixia, i ens n’hi havíem fet molt fans. Els vaig descobrir en una de les revistes de la meva tia-àvia, on hi havia una ressenya del seu recent publicat ‘Mr Gone’ (78). Recordo que vaig acompanyar l’Antonio a comprar discos a Gay&Company, i que aquell dia vem sortir d’allà amb el ‘LOW’ i l’’Heroes’ de Bowie, el Never Mind.. dels Sex Pistols i el Mr. Gone de Weather Report. Eren grups que no coneixia, o que encara no m’agradaven, com Bowie. Però aquells quatre discos em  van flipar molt, cada un tenia coses a dir-me, i m’hi vaig identificar amb tots. Així, sent super fan de WR, vaig anar a aquell meravellós concert. Veure grups que m’encantessin era/és com un orgasme infinit. El festival va començar amb CAMARON, que presentava 'La leyenda del tiempo', el disc que va revolucionar el flamenc, fussionant-lo amb rock, jazz i poesia, i amb el que tots els puristes se li van tirar al coll. Però com sempre, l’art va passar pel davant de la puresa. Va ser un concert molt íntim i bonic, amb una mica més de so hauria estat perfecte; potser des de baix se sentia millor, però nosaltres estàvem a les grades, darrera la taula de so, per gravar el millor possible. I llavors va venir el moment tan esperat. Veure ZAWINUL, SHORTER, PASTORIUS i ERSKINE junts era el ‘no va más’. Estava enamorada de tots els baixistes i bateristes que havien passat per WR, sobretot l’època de l’Alphonso Johnson (en un any ja teníem tot el que havien tret i ho havíem escoltat molt), però amb el Pastorius i aquell seu so de baix, el grup va ser encara millor! I així els havia conegut, amb ell com a baixista del ‘Mr Gone’ (un disc diferent, perquè bàsicament el van fer el Zawinul i el Pastorius), malgrat que al bolo no van tocar-ne cap tema, crec. Aquell concert va ser magnífic, no vem deixar de flipar ni un segon! Encara ara quan l’escolto (el tenim gravat) se’m posen els pèls de punta, en recordar el plaer que em van causar en directe (justament aquests dies l’Ant està digitalitzant Lives, i fa poc el vem tornar a escoltar!), plaer absolut! Un tema rere l’altre i no n’hi ha cap d’avorrit! Aquell va ser un dels concerts en què més bé ho he passat a la vida! Va ser tant la flipada que vaig experimentar, que quan van sortir JEFF BECK & STANLEY CLARKE, dos dels grans de grans, em van semblar una misèria (amb perdó!). No sé si és que havia gastat tota la meva energia amb WR, segurament que sí, però després d’un orgasme com aquell, qualsevol altra música fins i tot em molestava. De mica en mica vaig anar entrant al concert, però sé que no el vaig disfrutar tant com si els hagués vist només a ells dos, i em va fer una mica de ràbia no poder prestar-los l’atenció que calia. BECK i CLARKE era impossible que em decebessin en directe. Però després de WEATER REPORT, no hi havia cabuda per a res més dins del meu cap!

Quadern de Bitàcola nº 24 - CHICK COREA + HERBIE HANCOK + ICEBERG, Palau d’Esports de Montjuïc, Barcelona, 22.6.79

Era el segon cop que venia CHICK COREA, però aquesta vegada ho feia amb HERBIE HANCOK. Els ICEBERG van obrir el concert presentant el seu disc "Arc-en Ciel", i els vem veure des de les grades. Els quedava poc temps de vida, ja que aquell mateix any es van dissoldre. Com anècdota diré que el primer disc que em vaig comprar per estrenar el meu tocadiscos (comprat als 15 anys després de treballar els tres mesos d’estiu) va ser ‘Tutankamon’ d’ICEBERG, no l’haguera triat com a primer, perquè n’hi havia molts d’altres que em flipaven més, però aquell va ser l’únic que em va agradar de la botiga de discos del poble, que era una única capsa de Lp's i una de Singles a la tenda de fotografia. El concert va estar guai, eren bons músics, i si haguessin tingut un bon so, potser m’ho hauria passat millor que amb l’actuació dels dos pianos. Perquè el bolo de COREA i HANKOC no me l’esperava! A l’escenari només hi havia dos pianos de cua, un davant de l’altre. Quan ho vaig veure em vaig decebre una mica! M’esperava una gran banda funky-jazz-rockera, però no! Ells van anar fent sessions junts i per separat, creant el seu diàleg, més divertit o més avorrit. Hi va haver moments de ‘subidon’, però també d’altres  de molt pesats. En general no va estar malament, vaig tenir alts i baixos, però veure gent tocar sempre em mola, encara que realment jo m’ho passo molt millor amb una banda sencera.

Quadern de Bitàcola nº 23 - NATIONAL HEALTH, La Paloma, Barcelona, 21.4.79

NATHIONAL HEALTH va ser una sorpresa per a nosaltres. Era un grup desconegut, i era estrany que vinguessin a Barcelona. Però algú va tenir-ne la idea i els va portar a la sala La Paloma. Era una banda de bons músics de l’escena de Canterbury, amb aquelles composicions rebuscades i tempos fora del normal tan característics. Però per a mi eren diferents dels altres, almenys en aquell moment els hi trobava. El grup havia estat fundat per Bill BRUFORD de KING CRIMSON i DAVE STEWART d’ HATFIELD AND THE NORD, i segurament per això els coneixíem i teníem el seu disc ‘Of Queues and Cures’ (78), on també hi havia gent de HENRY COW. El disc ens agradava molt, i el concert va ser igual d’interessant. Crec que també hi vaig anar amb els KLAMM. El que aleshores ho ens podíem ni imaginar era que aquell baixista tan guai, JOHN GRAVES, apareixeria uns anys més tard per l'estudi on KLAMM gravava el seu disc, acompanyant Manel Rubiales, que n'estava fent la portada; i que seria un convidat sorpresa a l'‘Africa Roja’ (83), on ell va posar la veu a ‘Billy’s Back’, i on també va gravar tota una línia de piano, que finalment no es va incloure al disc. Però, a més, en aquella sessió, John Graves també va tocar un tema al piano i veu, acompanyat pel Leo Mariño, com a regal per a KLAMM, que va demanar de no publicar al disc. I que es pot escoltar aquí:  https://youtu.be/ckgHcmpc56s?si=Jnj2O0h7-IZ814GT

Quadern de Bitàcola nº 22 - IGGY POP + HUMAN LEAGUE, Pavelló Joventut de Badalona, 31.5.79

El segon concert d’IGGY POP ja va ser ‘més normal’, almenys no ens va martiritzar tant com en l’anterior. Per sort hi vem anat d’hora, perquè hi havia un munt de gent al vol de les portes del Pavelló, i ens feien entrar de gota en gota. Per això, al cap d’una estona es va liar, perquè el concert ja començava i quedava molta gent al carrer; i també perquè com sempre hi havia els que es volien colar. Molta gent es va perdre HUMAN LEAGE. Nosaltres ens havíem col·locat a les grades d’una banda, a prop de l’escenari, però no vem fer gaire cas dels HUMANS, perquè no ens interessaven gaire. Finalment va començar l’IGGY i la seva banda. Ell va sortir frenètic com sempre, sense parar de moure’s, es va rebolcar, ens va insultar, va saltar i va fer tot el que volíem que fes sense deixar de cantar amb aquella veu meravellosa. I va fer un bon concert, malgrat el so. Jo cada dia n’estava més enganxada! L’Iggy era d’aquells que em salvava la vida!