Quadern de Bitàcola nº 21 - JOY DIVISION???, Melkweg, Amsterdamm, 4.4.79

Aquest concert no el puc verificar del tot, malgrat que tant l’Antonio com jo juraríem haver vist JOY DIVISION al Melkweg d’Amsterdam, sense que estiguessin programats, o potser sí, i no ens hi havíem fixar perquè encara no els coneixíem. Ho creiem perquè com sempre vem gravar aquell bolo i el vem escoltar molt, i al cap d’uns mesos ells van treure l’‘Unknown Pleasures’, i era pràcticament el mateix de la nostra cinta. Sempre vem pensar que havien tocat d’incògnit (això es feia molt) per veure la reacció que tindria aquell disc. Malauradament, com tantes altres cintes de la nostra vida, va desaparèixer, o de moment no ha sortit, per això dic que no ho puc assegurar amb cap prova.  Però el que puc dir, és que ho fossin o no, sonaven igual, i ens van encantar! Va ser un dels meus nous grups preferits d’aquells moments, fins que es va morir en Curtis i es van transformar a New Order.

Quadern de Bitàcola nº 20 - MIKE OLDFIELD, Palau d’Esports de Montjuïc, 31.3.79

Era el primer cop que Mike Oldfield venia a Barcelona. Havia anunciat una gira amb una gran orquestra i cors. Tot un esdeveniment. A nosaltres no ens agradava i no el seguíem, malgrat que quan va treure el ‘Tubular Bells’ (73), a mi sí que m’havia molat, per diferent i especial. Però no tant com per comprar-me el disc, l’escoltava a casa d’una amiga. Però al Leo de KLAMM encara li molava i vem anar-hi junts. Realment l’actuació va ser espectacular. Portava tants músics i cantants! La gira es deia ‘Tubular Show’, i era un repàs per tot el disc, però amb tot tocat o cantat per diferents músics (el disc l’havia fet pràcticament sol). Com a concert orquestrat va ser molt bo! Vaig tenir moments més avorrits (sóc massa rockera), però em va molar d’haver vist aquell gran show.  

Quadern de Bitàcola nº 19 - ZAPPA, Palau d’Esports de Montjuïc, 13.3.79

El ZAPPA era un d’aquells concerts que considerava importants. Realment no el coneixia gaire, només corrien un parell de discos per casa, però li tenia un respecte absolut. El mateix respecte que tenia per Miles Davis. O sigui, tots els músics que sortien de les bandes del ZAPPA o del DAVIS  ens interessaven (que després m’agradessin o no, ja era una altra cosa). A Franc Zappa el vaig conèixer d’una manera ben estranya. Qui primer em va parlar d’ell va ser la meva tia-àvia, de gairebé 80 anys, quan jo devia tenir-ne 14 o 15. Ella acabava de llegir-ne un article en una de les revistes que col·leccionava (Destino o Blanco y Negro), i me’n va parlar molt bé. La curiositat va fer que em llegís també l’article i que ja em caigués bé abans d’escoltar-lo. Després vem tenir aquells dos discos, i malgrat que eren interessants, no em van enganxar ‘per la vena’ com altres grups. Però això no vol dir que no tingués ganes de veure’l a ell i a la seva super banda en directe. A aquell concert hi vem anar tots els KLAMM junts, allò segur que seria una bona lliçó de música. I ho va ser! Però també se’m va fer estrany que ZAPPA no toques la guitarra gairebé gens, es va passar tot el concert dirigint la seva banda!! Recordo que en mig del bolo es va sentir un soroll molt fort, i al cap de poc vem saber que s’havia colat un munt de gent! (era habitual en concerts multitudinaris). Però allò ja estava petat, realment no s’hi cabia, nosaltres estàvem en mig del ‘mogollon’, tan apretats que ni es podia respirar! Va ser un concert llarg, i quan ja portàvem una bona estona, es veu que em vaig desmaiar, però com que no vaig poder caure a terra, els Klamm no se’n van adonar fins que la 'marabunta' no es va moure una mica, i jo vaig anar escorrent-me cap en sota en vertical. Uff! Ho vaig passar realment malament, perquè no podia sortir d’allà al mig, no podíem moure ni un dit, era angoixant! Els meus amics van intentar fer-me una mica de barrera contra aquella munió, i armant-me de valor, vaig aguantar fins al final!

Quadern de Bitàcola nº 18 - IAN GILLAN BAND, Palau d’Esports de Montjuïc, 10.3.79

A IAN GILLAN no el coneixia. Sabia que era el cantant de DEEP PURPLE, però es pot dir que aleshores només coneixia l’’Smoke on the Water’, el tema amb que tots començàvem a tocar la guitarra en aquells temps. L’Antonio tenia el ‘Burn’, que m’havia posat el primer cop que havia anat a casa seva (finals del74), però no n’hi havia fet gaire cas, perquè també m’havia posat l’’Ege Bamyasi’ de CAN, i aquell m’havia robat el cor. Vaig anar al GILLAN perquè ja anava a tot el que podia, l’Antonio ja tenia cotxe i jo no tenia problemes per tornar a casa. Realment no recordo gran cosa d’aquell bolo en concret, només en tinc flaixos, segurament perquè no en coneixia cap tema. El que no ens imaginàvem era que al cap de 17 anys faríem una gira de GÀRGOLA per tot Espanya amb ell i els PURPLE, i que repetiria al cap de 7 anys amb els LILITH! Ni que ens faríem ‘amiguets’ de gira!!

Quadern de Bitàcola nº 17 - QUEEN, Palau d’Esports de Montjuïc, 20.2.79

 

El concert de QUEEN era tot un esdeveniment ! Malgrat que ja feia temps que no els seguia (només ho vaig fer en els tres primers discos), els volia veure, perquè ja m’havia perdut el concert del 74, just quan havia fet 14 anys, i era impossible que hi pogués anar. Però  si que hi havien anat dos amics meus, el Kike i el Lluís C (el meu noviet d’aleshores), i això que eren un any més petits que jo ! (però eren nens, i tenien més llibertat que les nenes). Recordo que l’endemà el Lluís C. em va explicar tot el concert per telèfon. Quina enveja! Per això volia anar-hi! Segur que tocarien temes dels antics! I així va ser ! Aquella gira estava promocionada com una cosa de llums i so fora del normal. Venien amb quatre o cinc hiper trailers, i es deia que tots eren pels llums! La veritat és que s’ho van currar. Quan vem entrar a l’estadi només es veia una mena de capsa negra gegant en mig de l’escenari, però de cop es va fer fosc, i aquella capsa es va anar obrint i treient mil ratjos de llum cap a totes bandes. I a dins hi eren ells!  Van començar a tope, i van recórrer a temes de tots els seus discos. M’ho vaig passar realment bé quan van tocar coses del ‘Sheer Heart Attack’ i dels dos anteriors, però he de confessar que també se’m van fer una mica pesats en algun tema. I també hi va haver un moment en què ho vaig passar malament. Em vaig posar més ‘cega’ del compte i amb la gentada i la calor em va agafar una ‘pàjara’. Em sentia marejada, i com que estàvem al davant vaig anar a recolzar-me a l’escenari. Recordo que de cop vaig obrir els ulls i vaig veure unes dents que s’obrien i es tancaven per damunt d’una dutxa de ‘capellans’ que em queia a sobre, tenia el Fredy Mercuri cantant-me a un pam de la cara i mirant-me estranyat! (aquella visió m’ha quedat marcada!). Després em vaig recuperar, i tot va anar bé fins al final. Realment, QUEEN van fer un gran show,  i estic contenta d’haver-los vist!

 

Quadern de Bitàcola nº 16 - McLAUGHLIN, CORYELL, de LUCÍA, Palau d’Esports de Montjuïc, 13.2.79

El concert del trio de guitarres que van muntar John McLaughlin, Larry Coryell i Paco de Lucía tampoc me’l podia perdre! No havia vist mai McLaughlin, però m'agradava molt la seva MAHAVISHNU Orchestra, i també teníem discos seus en solitari que ens agradaven molt, i veure’l i escoltar-lo en directe em feia molta il·lusió. També repetir el ‘Paquillo’, com li deia ell durant el bolo, em tornava a flipar. A Coryell no el coneixia, només sabia que era un guitarra de jazz. Al concert van fer dues parts, a la primera van sortir d’un en un tocant coses seves. Tots tres eren virtuosíssims i rapidíssims,  però la màgia del McLaughlin i ‘el alma’ del Paco es menjaven la rapidesa del Larry. A la segona part, van anar fent duets de diàlegs super xulos amb les guitarres, i finalment van acabar com a trio, amb unes versions i solos de cadascú que et feien aixecar de la cadira. Van fer bases de Mahavishnu amb solos del Lucía pel damunt, que eren una preciositat, i temes de flamenco amb els altres solejant per sobre. Va ser molt guapo, i no em vaig avorrir gens, cosa que em temia una mica en un concert acústic només de guitarres. Crec que tothom s’ho va passar bé, i ells tres encara més! Finalment vaig sortir d’allà més enamorada del Paco de Lucía, la seva ‘alma’ em va enganxar més que les altres. Molts temps després vaig llegir una entrevista amb De Lucía on deia que en aquells primers concerts de trio no s'ho havia passat gaire bé, perquè no sabia improvisar; i que va ser Coryell qui li va donar les pistes perquè pogués estar lliure amb la guitarra. Vaig flipar!

Quadern de Bitàcola nº 15 - JIM CAPALDI + SALVADOR, Pavelló Joventut Badalona, 16.12.78

El concert de JIM CAPALDI no me’l volia perdre! M’havia agradat molt la seva banda TRAFFIC (en tenia quatre discos), i em flipava veure’l en directe. Amb el seu nou grup ja no tocava la bateria, anava de frontman amb la guitarra o els teclats. Havia tret el disc ‘The Contender’, d’on la cançó ‘Elixir of Life’ va sonar com un hit al cotxe de l’Antonio durant un temps (sempre ens preparàvem cintes de ‘Varios’ per anar en cotxe, encara en guardo moltes). Perquè l’Ant ja tenia cotxe des de feia un parell de mesos. Al bolo de CAPALDI, però, hi vem anar amb el del Lluís R. El concert va començar amb SALVADOR, un guitarra que havia tocat amb bandes de rock espanyoles, i que aleshores presentava el seu disc  en solitari, ‘Banana’. I que uns anys després formaria el grup heavy BANZAI. No van estar malament. I CAPALDI i la seva banda tampoc em van decebre.  En directe feien una canya funky-rock molt guapa, menys ‘popera’ que al disc, i molt contundent. Ens van molar a tots i vem sortir feliços de l’actuació. Però en arribar al cotxe ens havien petat un vidre i ens havien robat l’abric de pells recent estrenat de la Carme P. (regal avançat que li havia fet sa mare per Nadal), el meu abric de pells (comprat de segona o  quarta mà al Waterlooplein d’Amsterdam en aquell viatge de l’Institut), el ràdio-cassette i ves a saber què més. El fort és que en entrar al Pavelló ens havíem creuat amb uns 'manguis' dels pisos de Martorell, i vem pensar que podien haver estat ells. Quina ràbia i quina tallada de rotllo!