Quadern de Bitàcola nº 14 - CAMEL + MICHAEL CHAPMAN, Pavelló Joventut Badalona, 29.11.78

Aquest sí que va ser un concert per tot el morro. No era fan de cap dels grups, ni tan sols m’agradaven, ni tan sols els coneixia. Bé, a CAMEL sí, per discos d’amics, però no m’havien interessat i no els seguia. Però si que coneixia el cantant i baixista que portaven en aquell moment, el Richard Sinclair, per la seva banda  HATFIELD AND THE NORTH, i sobretot pel seu disc  "The Rotters' Club", que encara ara podria cantar de memòria. Així, per escoltar el Sinclair hi vaig voler anar. Però un cop allà no m’ho vaig passar tan bé com esperava. El MICHAEL CHAPMAN venia sol amb la guitarra, i era com molt folk. I CAMEL també em van avorrir bastant. Eren molt progressius i virtuosos, però no del meu gust, i se’m van fer pesats. Potser dos anys abans m’ho hauria passat una mica millor.

Quadern de Bitàcola nº 13 - BB KING + JORDI SABATES, Palau d’esports Montjuïc, 31.10.78

El concert de BB KING va ser més fàcil d’aconseguir, perquè me’l vaig demanar com a regal d’aniversari (que era al cap de quatre dies), i perquè ma mare ja el coneixia, era un dels importants del blues. I a més, venia amb JORDI SABATÉS, de qui teníem tres discos que a ella també li agradaven molt. No és que a mi m’agradés el blues, no tenia cap disc de BB King ni de  cap ‘blusero’, però era un directe, i com a tal m’interessava; i també, sobretot, pel Sabatés, que m’agradava des d’OM i el ‘Dioptria’. Crec que hi vem anar amb el Jordi T. i el seu Mini verd fosc. (I ara recordo que amb el Jordi també vem anar un dia a veure ‘Aida’ al Liceu (això no sortirà als quaderns), però ens va tocar un lloc de merda des d’on no es veia gran cosa de l’escenari si no ens posàvem drets). Però, tornant al tema, tinc bon record de totes dues actuacions. El Sabatés va tocar bastant de ‘Tot l'enyor de demà’, el seu darrer disc. I el BB King va tocar molt blues, però també temes amb molta canya. I no em vaig avorrir gens!

 

Quadern de Bitàcola nº 12 - AL DI MEOLA, Pavelló Joventut de Badalona, 27.9.78

 Coneixia AL DI MEOLA per un disc que tenia l’Antonio de RETURN TO FOREVER, la banda del CHIC COREA, per això vem comprar l’’Elegant Gypsi’ (77), on hi participava el Paco De Lucía en algun tema. El disc m’agradava, però no és que fos gaire fan del Di Meola en concret, només que ja anava a tots els concerts que podia, m’agradessin molt o no, perquè un directe és un directe, i segur que el Di Meola portaria una bona banda. La veritat és que no recordo gran cosa de l’actuació, ni amb qui hi vaig anar de la penya de Martorell, a part de l’Ant. Venia a presentar el seu disc ‘Casino’, i portava un gran grup, això sí. El concert va ser com de flamenco-jazz-rock, per dir alguna cosa, que era el que ell feia. I m’ho vaig passar bé, perquè estava ben habituada a escoltar jazz-rock, i flipava en com tocava aquella gent, sobretot el baixista, a qui no coneixia. Baixistes i bateristes sempre és el que més em crida l’atenció dels directes.

 

Quadern de Bitàcola nº 11 - CANET ROCK – 2 i 3 de setembre de 1978

I per fi vaig poder anar al Canet Rock! Però em va costar! Tot i ja tenir els 18 anys, la cosa tampoc canviava gaire. A casa encara no els feia gens de gràcia que passés la nit en un festival, i es van posar molt durs amb la seva negativitat. No m’ho podia creure! S’hi van negar rotundament! Crec que és el cop que em vaig enfadar més amb ells. I ja ho estava per haver-me perdut el concert d’STRANGLERS el mes anterior, on l’Antonio sí que hi va anar, i el Canet de l’any anterior!! Aquell era el primer Canet que portava grups internacionals, i en venien alguns dels que era molt fan, com ULTRAVOX o BLONDI, però també velles glòries com la NICO, DAEVID ALLEN o KEVIN AYERS, i perdre-m’ho em posava rabiosa. Em sentia tan ‘desgraciada’ i era tant el neguit de perdre-m’ho, que a la fi vaig decidir anar-hi sense el seu consentiment. Però la meva penya ja hi eren, i no sabia de ningú que encara hi hagués de marxar. Recordo que em vaig recórrer el poble amunt i avall esperant trobar algun conegut, i finalment vaig trobar un amic de la meva germana, l’Àngel D. Li vaig explicar el meu problema i com de rabiosa estava per no poder anar al Canet, i ell, molt amablement, em va dir que m’hi acompanyava, perquè també li venia de gust el festival. Ell sempre anava en moto, en aquell moment tenia una Ducati 24 Hores, pel que vaig haver d’anar a casa a buscar una jaqueta, i ja vaig aprofitar per anunciar-los que me n’anava al Canet amb l’Àngel diguessin el que diguessin. I van claudicar! (el que no vaig dir-los és que hi anàvem amb moto). I així ho vaig fer! Vem marxar, doncs, amb la 24 Hores, però abans d’arribar a Martorell es va posar a ploure, així que vem dar la volta per anar a buscar el R4 ‘llaunes’ que ell tenia pel curro. Entre ‘pitos i flautes’ devíem arribar cap a les vuit o les nou del vespre. Llavors el que em preocupava era poder trobar els amics enmig de tanta gent, però just entràvem pel llarg passadís que duia al festival, veiem l’Antonio i un altre amic que sortien pel mateix lloc. Increïble! La primera persona que vaig veure era l’Antonio!! En aquell moment se’m van passar tots els mals, estava salvada i entre els meus! Aleshores, l’Àngel va anar pel seu compte, érem molt diferents i ens agradaven musiques diferents.

Crec que el primer grup que vaig veure van ser BIJOU, uns punks gavatxos a qui no coneixia i que em van divertir. També la NICO i el seu 'muermo organillo’, que va acabar bastant escridassada pel públic. Però era la Nico, la nostra ‘musa’ que tant ens havia inspirat amb la VELVET, i molava veure-la ni que fos mig concert (pq crec que no el vem aguantar tot). Recordo molt l’actuació de BLONDI, perquè ja n’érem fans, i ella estava guapíssima. Presentaven el ‘Parallel Lines’ i el bolo em va encantar! I ja super nerviosa, perquè s’acostava mitjanit i el bolo d’ULTRAVOX, l’Ant i jo vem anar a buscar primera fila. Ens van tenir allà un temps interminable, i quan ja estàvem preparats i a punt d’explotar per l’emoció, surt el putu Àngel Casas (DEP) i demana al públic què preferim, si TEKILA o ULTRAVOX!!! I tothom conesta: TEEEKIILAAAA!!! Quèeee?!!! No ens ho podíem creure!!! Feia més d’una hora que estàvem darrera aquella reixa, esperant aquell bolo i ens canviaven el grup que més ens agradava pel que més odiàvem!! Érem els únics que havíem cridat ULTRAVOOOX!!! al menys per allà on érem. Quina decepció tan brutal! Quina ràbia altre cop! Vem veure un o dos temes i vem marxar lluny per no sentir els argentins; i aleshores vem haver d’esperar que es fes de dia perquè sortís Ultravox. Així, cap a les sis del matí va sortir la banda britànica amb una mala llet que quasi ho trenquen tot. El John Foxx va tirar per terra el micro trenta vegades, va tirar plats de la bateria, llançava el peu de micro d’una banda a l’altra, i va cagar-se amb tot. Però el bolo va ser bestial!! Duien tanta ràbia que encara eren més punks. Presentaven el ‘Systems of Romance’, però també van tocar temes del HA! HA! HA! que em feien pujar per les parets! De fet, era el meu disc preferit. A partir del Vienna els vaig deixar de seguir, pq s’havien transformat molt, (però si que vaig seguir el FOXX en solitari). Segur que aquell dia vaig veure més grups, però no em devien interessar tant, perquè els recordo poc o gens. Al matí dúiem un ‘ressacon’ dels grossos, i cap al migdia vaig marxar amb l’Alex de MARXA, crec, amb la Teresa (una de la colla) i un italià que no la deixava viure! Per cert, el super cartell el va fer el Pau Riba, però el gobierno el va trobar escandalós i el van prohibir! (té tota una història conceptual al darrera lligada amb el festival). Aquí el teniu!

 

Quadern de Bitàcola nº 10 – IGGY POP – Palau Blaugrana de Barcelona, 16 maig de 1978

El primer cop que vaig veure IGGY POP també estava molt il·lusionada. N’era super fan! També hi havia molta gent en aquell concert, per això ens vem col·locar pel davant, però en una banda, per si havíem de sortir-ne a mig bolo. Els teloneros van ser DISTRITO V, de qui coneixíem al Vidi Vidal, però estava massa nerviosa per veure l’Iggy. Després d’esperar el canvi de grup durant molta estona, la ‘Iguana’ va sortir com una fera i amb un so estruendós! Realment va ser un concert més que punk! L’Iggy va estar provocant la gent sense parar de moure’s amunt i avall de l’escenari, molt frenètic i rondinaire, escopint a tort i a dret i ensenyant la polla de tant en tant. Era difícil saber què tocaven fins que no arribava als coros. Hi havia un rebot de so enorme, els músics tenien els vats a tope. L’Iggy continuaba boig revolcant-se per l’escenari i de cop va caure daltabaix! Vem pensar que s’havia trencat el cap, però no, va tornar a pujar a l’escenari encara més rabiós, i llavors va començar a pujar per la muntanya de Marshalls que tenia al darrera. Allò es movia d’un cantó a l’altre, mentre ell grimpava cap amunt. Va haver-hi un moment en què vaig témer el pitjor, que aquell munt d’amplis ens caigués pel cap, perquè, a més a més, ell els anava sacsejant mentre pujava! Finalment va arribar a dalt de tot, i llavors va venir el pitjor. Va enfocar el micro davant dels amplis i va provocar un ‘acople’ que ens va deixar a tots sense timpans per una estona, el cabró! Recordo que de cop ho vaig veure tot vermell, només sentia un xiulet a les oïdes insuportable. El vaig maleir! Però no me’n vaig desenamorar. Va ser un super concert amb l’Iggy en tot l’esplendor d’aquells temps. Vaig tenir el super poster de l’Iggy d’aquell dia, que va treure Disco Expres, penjat a la meva habitació durant uns quants anys. 

Quadern de Bitàcola nº 9 - CHICK COREA, Pavelló Joventut Badalona, 21.4.78

Tampoc em vaig voler perdre el concert de CHICK COREA. Tots els músics que havien passat per les bandes de MILES DAVIS ens interessaven, i l’Ant, que ja treballava, es podia comprar tots els discos que volia. Així havíem anat fent una col·lecció de jazz-rock amb el que ens agradava o anàvem descobrint. Aquell any, amb RETURN TO FOREVER havien tret un ‘Live’ que escoltàvem molt, però en aquella gira el COREA venia amb uns altres músics. Portava una gran banda. Recordo un escenari ple de llums i colors, i molta gent fent el que se’n deia ‘jazz-fussion’, o sigui, una barreja d’estils amb molta improvisació pel mig. En aquell concert també duia una invitada, la GAYLE MORAN, una pianista que també va posar veus en alguns temes. Recordo que se’m va fer molt llarg, hi havia moltes parts de solos de piano i altres instruments, i no va ser tant divertit com m’esperava. Moltes vegades els solos em semblen una pèrdua de temps, o una excusa perquè la resta del grup descansi. Si ho haguessin concentrat tot en una hora i un bis hauria estat magnífic!

 

Quadern de Bitàcola nº 8 - TANGERINE DREAM, Pavelló Joventut de Badalona, 13.3.78

Feia un any i poc que els havia vist quan TANGERINE DREAM van tornar de gira. Aquest cop venien amb un bateria, fitxat quan Peter Baumann va deixar el grup. Acabaven de treure el ‘Cyclone’ o estaven a punt. El concert va ser diferent del primer, però també van fer sessions llargues. Crec que va ser el cop que van fer un show amb làser, una novetat d’aquell moment que encara no havíem vist mai en un concert. Com l’altre va ser molt improvisat, o almenys eren sessions que no estaven en cap disc. Recordo que lo del làser no em va flipar tant com m’esperava, però realment era el de menys, duien un gran show de llums. També he de dir que en aquells moments TD ja no era un dels mes grups preferits. Des de l’Stratosfear del 76 ja no m’interessaven tant. Malgrat continuar comprant els seus discos i anant als bolos, jo ja havia canviat una mica els meus gustos i escoltava altres coses. Em va passar amb molts dels grups que m’agradaven el 75, a partir del 76/77 van deixar de fer-ho (Queen, Pink Floyd, Yes, Genesis, etc.) amb els seus nous àlbums, però si venien de gira jo encara hi anava, sempre queia algun tema dels antics!