Quadern de Bitàcola nº 10 – IGGY POP – Palau Blaugrana de Barcelona, 16 maig de 1978

El primer cop que vaig veure IGGY POP també estava molt il·lusionada. N’era super fan! També hi havia molta gent en aquell concert, per això ens vem col·locar pel davant, però en una banda, per si havíem de sortir-ne a mig bolo. Els teloneros van ser DISTRITO V, de qui coneixíem al Vidi Vidal, però estava massa nerviosa per veure l’Iggy. Després d’esperar el canvi de grup durant molta estona, la ‘Iguana’ va sortir com una fera i amb un so estruendós! Realment va ser un concert més que punk! L’Iggy va estar provocant la gent sense parar de moure’s amunt i avall de l’escenari, molt frenètic i rondinaire, escopint a tort i a dret i ensenyant la polla de tant en tant. Era difícil saber què tocaven fins que no arribava als coros. Hi havia un rebot de so enorme, els músics tenien els vats a tope. L’Iggy continuaba boig revolcant-se per l’escenari i de cop va caure daltabaix! Vem pensar que s’havia trencat el cap, però no, va tornar a pujar a l’escenari encara més rabiós, i llavors va començar a pujar per la muntanya de Marshalls que tenia al darrera. Allò es movia d’un cantó a l’altre, mentre ell grimpava cap amunt. Va haver-hi un moment en què vaig témer el pitjor, que aquell munt d’amplis ens caigués pel cap, perquè, a més a més, ell els anava sacsejant mentre pujava! Finalment va arribar a dalt de tot, i llavors va venir el pitjor. Va enfocar el micro davant dels amplis i va provocar un ‘acople’ que ens va deixar a tots sense timpans per una estona, el cabró! Recordo que de cop ho vaig veure tot vermell, només sentia un xiulet a les oïdes insuportable. El vaig maleir! Però no me’n vaig desenamorar. Va ser un super concert amb l’Iggy en tot l’esplendor d’aquells temps. Vaig tenir el super poster de l’Iggy d’aquell dia, que va treure Disco Expres, penjat a la meva habitació durant uns quants anys. 

Quadern de Bitàcola nº 9 - CHICK COREA, Pavelló Joventut Badalona, 21.4.78

Tampoc em vaig voler perdre el concert de CHICK COREA. Tots els músics que havien passat per les bandes de MILES DAVIS ens interessaven, i l’Ant, que ja treballava, es podia comprar tots els discos que volia. Així havíem anat fent una col·lecció de jazz-rock amb el que ens agradava o anàvem descobrint. Aquell any, amb RETURN TO FOREVER havien tret un ‘Live’ que escoltàvem molt, però en aquella gira el COREA venia amb uns altres músics. Portava una gran banda. Recordo un escenari ple de llums i colors, i molta gent fent el que se’n deia ‘jazz-fussion’, o sigui, una barreja d’estils amb molta improvisació pel mig. En aquell concert també duia una invitada, la GAYLE MORAN, una pianista que també va posar veus en alguns temes. Recordo que se’m va fer molt llarg, hi havia moltes parts de solos de piano i altres instruments, i no va ser tant divertit com m’esperava. Moltes vegades els solos em semblen una pèrdua de temps, o una excusa perquè la resta del grup descansi. Si ho haguessin concentrat tot en una hora i un bis hauria estat magnífic!

 

Quadern de Bitàcola nº 8 - TANGERINE DREAM, Pavelló Joventut de Badalona, 13.3.78

Feia un any i poc que els havia vist quan TANGERINE DREAM van tornar de gira. Aquest cop venien amb un bateria, fitxat quan Peter Baumann va deixar el grup. Acabaven de treure el ‘Cyclone’ o estaven a punt. El concert va ser diferent del primer, però també van fer sessions llargues. Crec que va ser el cop que van fer un show amb làser, una novetat d’aquell moment que encara no havíem vist mai en un concert. Com l’altre va ser molt improvisat, o almenys eren sessions que no estaven en cap disc. Recordo que lo del làser no em va flipar tant com m’esperava, però realment era el de menys, duien un gran show de llums. També he de dir que en aquells moments TD ja no era un dels mes grups preferits. Des de l’Stratosfear del 76 ja no m’interessaven tant. Malgrat continuar comprant els seus discos i anant als bolos, jo ja havia canviat una mica els meus gustos i escoltava altres coses. Em va passar amb molts dels grups que m’agradaven el 75, a partir del 76/77 van deixar de fer-ho (Queen, Pink Floyd, Yes, Genesis, etc.) amb els seus nous àlbums, però si venien de gira jo encara hi anava, sempre queia algun tema dels antics!

Quadern de Bitàcola nº 7 - RAVI SHANKAR, Santa Maria del Mar-BCN, setembre 1977

 

Tampoc no vaig guardar l’entrada del concert de RAVI SHANKAR a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, el setembre del 77. Crec que era un tiquet petit on no hi deia res i el devia extraviar, per això no sé el dia exacte, però recordo que era el mateix dia del II Festival de Jazz de Masquefa, on KLAMM havien estat convidats a formar part del cartell junt amb TETE MONTOLIU, LOU BENNET, SANTI ARISA, LA LOCOMOTORA NEGRA, etc. etc. Per a KLAMM allò va ser un luxe, feia tan sols un any que tocaven i ja els convidaven a un festival tan important! Imagino que seria perquè ells sempre feien improvisació, i en aquells moments podien sonar jazz-rockeros. Jo me’ls vaig perdre per primer cop, perquè vaig decidir anar al concert del SHANKAR. Teníem el seu disc ‘Shankar Family & Friends’, que havia fet amb George Harrison i altres músics, i el posava molt quan volia música més tranqui. Hi vaig anar amb el Kike, un de la colla, i el seu germà gran, Francesc C, que tenia un Dyane 6, on ens molava anar drets i descapotats, i també una gran col·lecció de discos. I com que ma mare ja els coneixia a tots dos i sabia de la importància del SHANKAR, em va donar diners per  l’entrada.  Del concert recordo la grandiositat de l’església. Abans de començar, va sortir un tio per dir que ens estiguéssim quiets i callats en tot moment i que es prohibia fumar. Uff.. vaig pensar.. se’m farà llarg això.. estàvem asseguts als bancs de resar. Però quan va començar aquella música suau i obsessiva, amb el Ravi al mig amb el seu gran sitar i a cada banda un músic, un amb una tabla i l’altra amb una tempura, em vaig deixar portar, i tot va anar passant com en un somni (aquest és el record).  En sortir vem tornar ràpid cap a Masquefa per enganxar el festival, però ja no vem veure KLAMM, que havien tocat primers i es veu que Santi Arisa s’havia apuntat a la seva Jam amb les percussions i la flauta!

Quadern de Bitàcola nº 6 – SANTANA + PACO DE LUCÍA, Palau d’esports de Montjuïc, 21.8.77

L’agost d’aquell 77 hi havia programats dos concerts interessants, ERIC CLAPTON a Badalona i SANTANA a Barcelona. M’hauria agradat anar a tots dos pel fet de veure directes, però demanar tants diners em tallava molt, i com que el Clapton no m’importava tant, el vaig deixar de banda. En canvi, SANTANA havia fet uns discassos que m’agradaven molt, i a més venia amb PACO DE LUCÍA!! Era impossible que no m’hi deixessin anar! Encara no havia vist mai Paco de Lucía, però com tothom em sabia perfectament l’’Entre dos aguas’. I vaig tenir sort, i em van comprar l’entrada! El concert va ser fantàstic! El recordo ple de colors i llum (potser per la música que feien). El Carlos i el Paco van fer un ‘mano-mano’ de guitarres pel gust de tots els guitarristes que hi havia allà, i tots ens vem enamorar del Paco (almenys jo sí). Com tocava! Pèl de gallina! No m’esperava passar-ho tant bé! I el concert de SANTANA, tal com imaginava, amb una canya molt contundent. Portava una gran banda de grans músics que ens van fer vibrar durant tota l’actuació. No recordo com hi vaig anar i tornar, imagino que amb el Lluís R. o algú de la penya de Martorell, com sempre. El fet d’anar a bolos s’estava normalitzant a la meva vida. No tinc l’entrada, la vaig perdre junt amb la de l’Ant just en arribar al concert, perquè al cap de poca estona ja no les vaig trobar. Recordo que com que encara no havien començat i hi havia els llums oberts, vaig demanar a l’Ant de tornar fins a la porta mirant per terra amb l’esperança de trobar-les, però res..  (sniff). Per sort, sempre he anotat les coses importants, i tinc gairebé tots els concerts internacionals apuntats, excepte algun que em va enganxar en un moment més ‘passota’. Amb els nacionals era impossible, cada setmana n’hi havia més d’un.

Quadern de Bitàcola nº 5 – CALELLA CAMPING ROCK, 6.8.77

L’agost de 1977 es va muntar el festival Calella Càmping Rock una setmana després que el Canet Rock. Jo volia anar al Canet, però la idea no agradava gens als de casa i per molt que vaig suplicar no m’hi van deixar anar (passar una nit en un festival era massa per ells). Vaig estar tota la setmana de morros, molt enfadada per haver-me perdut l’esdeveniment, i suposo que per això vaig aconseguir que els meus pares m’acompanyessin a Calella, perquè pogués anar, ni que fos un dia, al seu festival. Vem arribar el darrer dia, diumenge al matí. Ells em van deixar davant de la porta i vem quedar per retrobar-nos a la nit. De seguida que vaig entrar vaig veure l’Antonio i el Santi R. (l’Hendrix del Baix Llobregat), que ja hi eren des del divendres. Vem estar una estona voltant per allà, no recordo si ja tocava algú. Després  vem anar a dinar a un ‘xiringuito’ de la platja. Estava petat de gent, era ple agost, els turistes i els del festival ho omplien tot de gom a gom, allò era una munió de persones amunt i avall sense parar. Van trigar molt a portar-nos el menjar, i també trigaven molt a portar-nos el compte, pel que el Santi va dir: marxem!, i ens vem aixecar, vem saludar, i vem fotre el camp cagant llets, corrent per la platja pixant-nos de riure. Després vem anar a fer petes sota un garrofer abans de tornar a entrar al festival. D’aquell dia recordo sobretot els bolos de COZ, BHAKTA i ATILA. El dia abans m’havia perdut TRIANA, que presentaven el seu disc ‘Hijos del agobio’, que jo ja tenia, i, com el primer, m’agradava molt. I També els SUCK ELECTRÒNIC, un grup que m’interessava per l’experimentals que eren, i la Jam amb tot de músics coneguts (sniff). L’Antonio em va explicar que ell i el Toto (KLAMM) van descobrir que l’escala de darrera l’escenari tenia alguna cosa mal feta i que tothom s’hi ensopegava. Es veu que ells es van asseure per allà per veure les trompades (hehehe), i van veure com el batera de TRIANA es fotia una bona batacada! A les tantes vaig tornar on havíem quedat. Llavors va ser mon pare qui va fer morros per l’hora que era, els havia fet esperar un munt, em va saber greu i vergonya, però jo ja havia pogut gaudir d’un dia molt guai. La llàstima va ser perdre’m els altres dos dies de festival. Però tot no pot ser!

Quadern de Bitàcola nº 4 - STANLEY CLARKE, Cinema Rambla, Terrassa, 27.7.77

 Un dels meus baixistes preferits abans de conèixer Jaco Pastorius o Tony Levin, era l’Stanley Clarke. Tenia un so i una personalitat amb el baix que m’encantaven. Crec que va obrir una porta als baixistes en prendre un paper dominant dins el grup. També me n’agradaven d’altres aleshores, com el Wetton de King Crimson, el Percy Jones o fins i tot el Crzukay, que no era un bon baixista, però m’encantava. En Clarke aquell moment ja havia tret el seu àlbum ‘School Days’, del qual la cançó que li donava títol va ser un gran èxit d’aquells anys, tot i ser de jazz-rock. Crec que això va ajudar que hi pogués anar, el jazz era cultura, i no em podien dir que no. Al concert de Terrassa van fer-ne una versió llarguíssima , amb molta improvisació pel mig. Recordo que l’Antonio es va enamorar del batera. La veritat és que duia una banda de super músics i t’ho passaves bé mirant-ne qualsevol, com passava en els grups de jazz.