Quadern de Bitàcola nº 7 - RAVI SHANKAR, Santa Maria del Mar-BCN, setembre 1977

 

Tampoc no vaig guardar l’entrada del concert de RAVI SHANKAR a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, el setembre del 77. Crec que era un tiquet petit on no hi deia res i el devia extraviar, per això no sé el dia exacte, però recordo que era el mateix dia del II Festival de Jazz de Masquefa, on KLAMM havien estat convidats a formar part del cartell junt amb TETE MONTOLIU, LOU BENNET, SANTI ARISA, LA LOCOMOTORA NEGRA, etc. etc. Per a KLAMM allò va ser un luxe, feia tan sols un any que tocaven i ja els convidaven a un festival tan important! Imagino que seria perquè ells sempre feien improvisació, i en aquells moments podien sonar jazz-rockeros. Jo me’ls vaig perdre per primer cop, perquè vaig decidir anar al concert del SHANKAR. Teníem el seu disc ‘Shankar Family & Friends’, que havia fet amb George Harrison i altres músics, i el posava molt quan volia música més tranqui. Hi vaig anar amb el Kike, un de la colla, i el seu germà gran, Francesc C, que tenia un Dyane 6, on ens molava anar drets i descapotats, i també una gran col·lecció de discos. I com que ma mare ja els coneixia a tots dos i sabia de la importància del SHANKAR, em va donar diners per  l’entrada.  Del concert recordo la grandiositat de l’església. Abans de començar, va sortir un tio per dir que ens estiguéssim quiets i callats en tot moment i que es prohibia fumar. Uff.. vaig pensar.. se’m farà llarg això.. estàvem asseguts als bancs de resar. Però quan va començar aquella música suau i obsessiva, amb el Ravi al mig amb el seu gran sitar i a cada banda un músic, un amb una tabla i l’altra amb una tempura, em vaig deixar portar, i tot va anar passant com en un somni (aquest és el record).  En sortir vem tornar ràpid cap a Masquefa per enganxar el festival, però ja no vem veure KLAMM, que havien tocat primers i es veu que Santi Arisa s’havia apuntat a la seva Jam amb les percussions i la flauta!

Quadern de Bitàcola nº 6 – SANTANA + PACO DE LUCÍA, Palau d’esports de Montjuïc, 21.8.77

L’agost d’aquell 77 hi havia programats dos concerts interessants, ERIC CLAPTON a Badalona i SANTANA a Barcelona. M’hauria agradat anar a tots dos pel fet de veure directes, però demanar tants diners em tallava molt, i com que el Clapton no m’importava tant, el vaig deixar de banda. En canvi, SANTANA havia fet uns discassos que m’agradaven molt, i a més venia amb PACO DE LUCÍA!! Era impossible que no m’hi deixessin anar! Encara no havia vist mai Paco de Lucía, però com tothom em sabia perfectament l’’Entre dos aguas’. I vaig tenir sort, i em van comprar l’entrada! El concert va ser fantàstic! El recordo ple de colors i llum (potser per la música que feien). El Carlos i el Paco van fer un ‘mano-mano’ de guitarres pel gust de tots els guitarristes que hi havia allà, i tots ens vem enamorar del Paco (almenys jo sí). Com tocava! Pèl de gallina! No m’esperava passar-ho tant bé! I el concert de SANTANA, tal com imaginava, amb una canya molt contundent. Portava una gran banda de grans músics que ens van fer vibrar durant tota l’actuació. No recordo com hi vaig anar i tornar, imagino que amb el Lluís R. o algú de la penya de Martorell, com sempre. El fet d’anar a bolos s’estava normalitzant a la meva vida. No tinc l’entrada, la vaig perdre junt amb la de l’Ant just en arribar al concert, perquè al cap de poca estona ja no les vaig trobar. Recordo que com que encara no havien començat i hi havia els llums oberts, vaig demanar a l’Ant de tornar fins a la porta mirant per terra amb l’esperança de trobar-les, però res..  (sniff). Per sort, sempre he anotat les coses importants, i tinc gairebé tots els concerts internacionals apuntats, excepte algun que em va enganxar en un moment més ‘passota’. Amb els nacionals era impossible, cada setmana n’hi havia més d’un.

Quadern de Bitàcola nº 5 – CALELLA CAMPING ROCK, 6.8.77

L’agost de 1977 es va muntar el festival Calella Càmping Rock una setmana després que el Canet Rock. Jo volia anar al Canet, però la idea no agradava gens als de casa i per molt que vaig suplicar no m’hi van deixar anar (passar una nit en un festival era massa per ells). Vaig estar tota la setmana de morros, molt enfadada per haver-me perdut l’esdeveniment, i suposo que per això vaig aconseguir que els meus pares m’acompanyessin a Calella, perquè pogués anar, ni que fos un dia, al seu festival. Vem arribar el darrer dia, diumenge al matí. Ells em van deixar davant de la porta i vem quedar per retrobar-nos a la nit. De seguida que vaig entrar vaig veure l’Antonio i el Santi R. (l’Hendrix del Baix Llobregat), que ja hi eren des del divendres. Vem estar una estona voltant per allà, no recordo si ja tocava algú. Després  vem anar a dinar a un ‘xiringuito’ de la platja. Estava petat de gent, era ple agost, els turistes i els del festival ho omplien tot de gom a gom, allò era una munió de persones amunt i avall sense parar. Van trigar molt a portar-nos el menjar, i també trigaven molt a portar-nos el compte, pel que el Santi va dir: marxem!, i ens vem aixecar, vem saludar, i vem fotre el camp cagant llets, corrent per la platja pixant-nos de riure. Després vem anar a fer petes sota un garrofer abans de tornar a entrar al festival. D’aquell dia recordo sobretot els bolos de COZ, BHAKTA i ATILA. El dia abans m’havia perdut TRIANA, que presentaven el seu disc ‘Hijos del agobio’, que jo ja tenia, i, com el primer, m’agradava molt. I També els SUCK ELECTRÒNIC, un grup que m’interessava per l’experimentals que eren, i la Jam amb tot de músics coneguts (sniff). L’Antonio em va explicar que ell i el Toto (KLAMM) van descobrir que l’escala de darrera l’escenari tenia alguna cosa mal feta i que tothom s’hi ensopegava. Es veu que ells es van asseure per allà per veure les trompades (hehehe), i van veure com el batera de TRIANA es fotia una bona batacada! A les tantes vaig tornar on havíem quedat. Llavors va ser mon pare qui va fer morros per l’hora que era, els havia fet esperar un munt, em va saber greu i vergonya, però jo ja havia pogut gaudir d’un dia molt guai. La llàstima va ser perdre’m els altres dos dies de festival. Però tot no pot ser!

Quadern de Bitàcola nº 4 - STANLEY CLARKE, Cinema Rambla, Terrassa, 27.7.77

 Un dels meus baixistes preferits abans de conèixer Jaco Pastorius o Tony Levin, era l’Stanley Clarke. Tenia un so i una personalitat amb el baix que m’encantaven. Crec que va obrir una porta als baixistes en prendre un paper dominant dins el grup. També me n’agradaven d’altres aleshores, com el Wetton de King Crimson, el Percy Jones o fins i tot el Crzukay, que no era un bon baixista, però m’encantava. En Clarke aquell moment ja havia tret el seu àlbum ‘School Days’, del qual la cançó que li donava títol va ser un gran èxit d’aquells anys, tot i ser de jazz-rock. Crec que això va ajudar que hi pogués anar, el jazz era cultura, i no em podien dir que no. Al concert de Terrassa van fer-ne una versió llarguíssima , amb molta improvisació pel mig. Recordo que l’Antonio es va enamorar del batera. La veritat és que duia una banda de super músics i t’ho passaves bé mirant-ne qualsevol, com passava en els grups de jazz.

 

Quadern de Bitàcola nº 3 - CAN + AMON DÜÜL II, Pavelló Joventut de Badalona, 21.5.77

 

El tercer gran bolo de la meva vida va ser el de CAN i AMON DÜÜL II, un concert importantíssim per a mi, ja que CAN era (és i serà) la meva banda preferida. He de dir que no hi havia gaires concerts en aquella època, i entre els diners de l’entrada i l’haver de suplicar als pares que em deixessin passar la nit fora de casa, només els demanava el just i necessari per ‘viure’. I CAN ho era! Recordo anar a aquell concert amb una il·lusió suprema. La cosa va ser una mica rara, perquè la gira europea era presentada amb AMON DÜÜL II com a cap de cartell, però aquí, no sé perquè, va ser al revés. Això aleshores jo no ho sabia, per a mí era normal que CAN fossin cap de cartell, ja que m’agradaven més. L’estrany va ser que van sortir els AMON DÜÜL II amb molta mala llet, gastant un volum exagerat que ressonava per tot el pavelló, tant que em xiulaven les orelles i ho veía tot fosc! en tinc un record super heavy. Però després va actuar CAN, amb un volum normal, potser una mica fluix, però per sort s’escoltava millor. Estàvem a baix, a primeres files, però al cap d’una estona vem anar a seure a les grades de darrera de l’escenari, perquè l’Antonio volia veure bé Jaki Liebezeit, el bateria. Allà estàvem molt a prop d’ells i molava molt! Com sempre, ho vem gravar al Phillips portàtil. En aquella gira CAN presentava el ‘Saw Delight’ (que ma mare m’havia regalat pel meu 17è aniversari), i portaven Rosco Gee al baix, a qui coneixia de TRAFFIC,  i el percusionista Rebop Kwaku Baah, mentre que el Czukay s’encarregava de fer sons amb les ràdios i altres aparells. Hauria preferit poder veure’ls en format original, però el fet que vinguessin ja ho era tot! M’ho vaig passar esplèndidament bé! Va ser màgic! Si ja n’estava enamorada, a partir d’allà encara em van enganxar més! Quan tornàvem cap a Barcelona, vem coincidir per la carretera amb el Cadillac rosa dels AMON DÜÜL, i durant molt tros vem anar-hi paral·lels amb la furgoneta del Jaume, que era plena de penya cridant i parlant amb els alemanys fins que els vials ens van separar. La meva amiga Pili i jo vem baixar a Barna, perquè ens quedàvem a dormir a casa seva. I l’endemà al matí vem pujar a Zona Universitària per fer autoestop cap a Piera, i ens va parar una cabina de tràiler sense remolc acabada de sortir de fàbrica, super moderna, com la cabina d’un avió. Quan li vem dir al paio que veníem d’un concert, va treure una mena de cartutx, que no havíem vist mai, i va posar BEATLES durant tot el viatge.

 

Quadern de Bitàcola nº 2 - LOU REED, Jaap Edenhall, Amsterdam, 6.4.77

 

El meu segon gran concert internacional va ser el de LOU REED a Amsterdam, durant un viatge de final de curs de l’Institut.  Un viatge ben estrany, perquè de tres aules només ens hi vem apuntar deu alumnes de noranta. Tothom va votar per anar a Eivissa! Però vem tenir la sort que dos profes ens hi van voler acompanyar. I així, en un autocar públic, vem poder fer el nostre tan desitjat viatge. Lo de Lou Reed va ser inesperat. Quan vem arribar a Amsterdam vem veure que presentava la gira "Rock And Roll Heart" aquella setmana, i al Kike, un de la colla, li agradava molt. Va demanar als profes d’anar-hi, però li van dir un ‘no’ rotund. Aleshores, ell i l’Antonio van proposar d’escapar-nos-hi. He de dir que en aquell moment jo encara no n’era fan, però un concert en directe no me’l volia perdre, i també m’hi vaig apuntar, malgrat que suposava gastar-me gran part del pressupost que tenia per menjar (el canvi de pesseta a florins era bestial i l’entrada més del doble de cara que aquí!). Així doncs, ells dos amb 16 anys i jo amb 17, sols i de  nit per una ciutat de la que no enteníem res de l’idioma, vem arribar fins l’estadi,   després d’una odissea de busos i trams. Aquell bolo va ser brutal! Lou Reed portava una banda de músics fantàstica, Jeff Ross a la guitarra i coros, Bruce Yaw al baix, Michael Fonfara als teclats,  Marty Fogel als vents i Michael Suchorsky a la bateria. Presentaven el Coney Island Baby, però van fer un recorregut per tots els seus grands èxits, començant amb un ‘Sweet Jane’ que tombava per terra! Vaig sortir-ne enamorada totalment. El Coney Island va ser un dels meus discos preferits, i també el R’n’R Animal, que em recordava molt aquell bolo, però m’agradaven tots! Lou Reed per la vena!

 

Quadern de Bitàcola nº1 - TANGERINE DREAM, Pavelló Joventut de Badalona, 26.11.76

El primer concert internacional que vaig veure va ser el de TANGERINE DREAM. Feia poc que havia complert els 17 anys, i encara costava molt que em deixessin anar sola de concerts i, encara menys, passar tota una nit fora de casa. Els bolos es feien a Barcelona o a Badalona, i no hi havia res per tornar al poble (ara tampoc). Ja me n’havia perdut tres o quatre per ser massa petita, però aquell no me’l volia perdre per res. Havia descobert CAN a finals del 74 i me n‘hi havia enamorat. A rel d’això, la colla d’amics de l’institut vem aprofundir amb el Krautrock i la Kosmic Music alemanya, i cada cop que algú anava a Andorra o per Europa en portava discos nous. Aquí també se’n trobaven en algunes tendes, sobretot els de Tangerine Dream, que potser s’havien popularitzat més, però no arribava tot el que sortia allà. Així doncs, feia un any i mig que escoltava molt Krautrock, i un dels meus discos preferits en aquell moment era el  ‘Phaedra’ de TD, per això no m’ho volia perdre per res del món. Deuria fer-me moolt pesada amb els meus pares, perquè al final m’hi van deixar anar. Ma mare sabia l’important que era per a mi aquell grup que no parava de sonar per casa, i em va comprar l’entrada. Per sort, la meva millor amiga vivia a Barcelona, i allò va facilitar-ho, ja que podia anar a dormir a casa seva. El dia del bolo ens vem trobar a Martorell amb la colla, i vem marxar tots cap a Badalona amb la furgoneta verda del Jaume A. El concert va ser molt flipant! Molt diferent a tot el que havia vist fins aleshores, i el lloc era molt gran i ple de gent! Recordo com se’m va accelerar el cor quan es van apagar els llums, tothom va cridar o xiular, i va començar la música. Ells tres, Edgar Froese, Chris Franke i Peter Baumann, amb les seves super màquines plenes de cables i botons, ocupaven tot l’escenari, i jo, super col·locada de petes, em deixava omplir amb aquella música còsmica, asseguda a terra com tots els altres. Van fer diferents parts amb sessions improvisades i també alguna versió de temes seus; m’esperava més coses conegudes, però tampoc tenia ni idea del que feien en directe. Per a mi, tota aquella aventura va ser una experiència nova molt flipant, fins llavors no havia pogut veure en directe un grup del que fos molt fan. I em va encantar!