jueves, 22 de abril de 2021

Las Damas y el Orador (Parte VI)

Bajo un cielo cercano a los enfrentamientos, bajo la piel de aquel lugar, Knut sólo estaba preparado para afirmar su presencia, a pesar de que solía refugiarse en su titubeo. Ellas lo recibían como un trabajo educativo edulcorante. Y él volvía, muy animosamente a Manhattan, reprochándose repetir la experiencia, pues le llenaba de un estado de tensión  conmovedor; un mal menor, si uno se fija bien. 

Knut pensaba breves performances para las bocas que corrían a refugiarse junto a él, tan silenciosas en realidad, provenientes con frecuencia de los mayores  alegres y alborotados demonios que ellas llevaban dentro. Nada grato.

Las Damas se esforzaban, como es lógico, para no correr riesgo alguno durante la conferencia, privándose así de un conocimiento ofensivo para ellas, lidiando con chismes represivos que deambulaban por la sala. Pero Knut tenía la bondad de un amante, casi de un niño, un lumbreras honrado como pocos quedaban, sin miedo de aquella atmósfera de comodidad anodina. 

Y tras un lapsus mental (era muy propenso a ellos), se despertaba insensato creyendo en él. Nunca pronunciaba un saludo profundo ni prosaico. Decía las cosas para esas desalmadas en tono placentero, depositando sus crónicas abandonadas en una improvisación más bien opresiva, y asaltándolas con sus ilusiones. 

Devant la mort

Le soir, j'eus un enfantin désir, mon coeur palpitait pour une maternelle vie, pour ce paradis terrestre mêlé aux saveurs ardeurs intolérables de cette sphère inconnue. Je volulais y assister et me quitter la terreur que ça m'inspirait. Mais pendant que dans le monde on construisait des objects de pouvoir -en agravant l'injustice que cela entraîne-, je reconnus la mort, si singulièrement heureuse, que me fit sentir la vie.

Et lorsque j'etais effrayée de cette ironie, placée devant les fautes commises, dans lesquelles je peux lire mon âme, quoique j'en reçoive un coup de poign au coeur, je puisse ainsi, peut-être, me plaindre de mon destin, tel qu'une "parfaite exécution".

Je peux me passer tous mes détestables idées avant je soie moins vive, inspirée par une fertile honte, plus horrible que les fatales susceptibilités des humains.

In memoriam Enric RS

martes, 20 de abril de 2021

Text 48

 Arbres morts després de la tempesta

allarguen el seu tronc, fosc, sec, cap al més amunt

alçant el pit en nom dels déus

per aturar els embats de la terra

Text 47

Gairebé com una carícia. Així escrivia quan bevia. Sé de què parlo. En lloc de contestar s'ensorrava a treballar amb les paraules, com una part del problema, envoltada d'una bellesa calma. S'havia resignat a ranquejar el trasllat de cada significat, i acudia a desagradables pensaments per desenganxar-se les llàgrimes de l'oblit, tan difícils que li remordien la consciència. Es passava la vida dins d'aquest tràngol insalubre, i sempre tenia alguna recaiguda abans d'acabar el seu article. Però, qui no?

lunes, 19 de abril de 2021

Ésser de futur

Continua donant corda, irrefrenable, a la humanitat. Un ésser de futur, sofisticat, que ens imposa la tecnologia per vocació, i que decideix el creixement dels riscos, l'índex del que no sabem, i que ocupa estrictament l'autoengany, com un mite de la consciència, com un instrument separador i al·lucinant.

Hi ha moltes maneres de respondre i d'organitzar-se!

domingo, 18 de octubre de 2020

Text 46

 Sigui quin sigui el motiu, brollava el terror, de la mateixa manera que aquell poder malèfic s'havia quedat ben afermat al boc del cabró. 

viernes, 18 de septiembre de 2020

Text 45

 De vegades es dedicava a arreplegar sacs de cendra per escoltar precisament el no-res, temorós del pitjor, mentre el temps avançava com una sargantana.