Text 47

Gairebé com una carícia. Així escrivia quan bevia. Sé de què parlo. En lloc de contestar s'ensorrava a treballar amb les paraules, com una part del problema, envoltada d'una bellesa calma. S'havia resignat a ranquejar el trasllat de cada significat, i acudia a desagradables pensaments per desenganxar-se les llàgrimes de l'oblit, tan difícils que li remordien la consciència. Es passava la vida dins d'aquest tràngol insalubre, i sempre tenia alguna recaiguda abans d'acabar el seu article. Però, qui no?

Ésser de futur

Continua donant corda, irrefrenable, a la humanitat. Un ésser de futur, sofisticat, que ens imposa la tecnologia per vocació, i que decideix el creixement dels riscos, l'índex del que no sabem, i que ocupa estrictament l'autoengany, com un mite de la consciència, com un instrument separador i al·lucinant.

Hi ha moltes maneres de respondre i d'organitzar-se!

Text 46

 Sigui quin sigui el motiu, brollava el terror, de la mateixa manera que aquell poder malèfic s'havia quedat ben afermat al boc del cabró. 

Text 45

 De vegades es dedicava a arreplegar sacs de cendra per escoltar precisament el no-res, temorós del pitjor, mentre el temps avançava com una sargantana. 

Text 44 (Sant Jordi, 42è dia de confinament)

Un gest, gairebé una carícia, li va donar vida aquell vespre. La mateixa sensació que tants secrets guerxats l'havien ensorrat antigament. Les paraules li ressonaven a les orelles com part d'alguna cosa sospitosa, però d'una bellesa difícil d'esborrar.
Si s'hagués resignat a les mentides, no sentiria aquell moviment accelerat cap a una mort imminent. Li era força desagradable intentar esbrinar el misteri, havia passat molt de temps i ell sempre anava equivocat.

text 43 (34è dia de Confinament)

Un huracà va fer fugir, en certa mesura, els tràfecs dels pobres, els talls de la llum, les velles clavegueres, el glaç del terror...

Durant un temps de foscos presagis, pragmàtics i mal parits, la convicció ha estat dividida, sotmetent-se al malson d'aquesta realitat.

El judici d'intimitat, la senzilla raó per la qual hi ha un sol lloc al món que dóna nom a gent estranya,  la cínica defensa que el fi justifica els mitjans... 

Mai no baixen l'aguait aquells intel·lectuals en aparença que haurien hagut d'entendre el somriure dels qui emprenen una cursa particular de falses expectatives. 

Una situació incòmoda. Uns casos concrets de silenci i de negació. Tot empitjora per moments. Ningú no pot assegurar el seu futur. Hem arribat fins aquí.

I sense haver de justificar res als ulls del món ens diagnostiquen un punt d'equidistància entre les nostres vides, amb la tensió acumulada de tantes accions delictives. 

Com gosen?

Parmi la mort

Toujours rien

Quoi faire?

Tout est sur la même place

comme son visage sur la glace

Pour nous,

les sièges craquent

après les soubresauts

d'un bon sauvage

Qu'est-ce qu'il y a du vrai

dans tout ça?

Les mains pleines de meurtres

Je puis le dire sans me vanter

Je peux parler de tout mon coeur

J'ai toutes les marques de la frayeur

Je soufre ce goût affreux

Et tout cela est inutile,

comme le mouvement de sa figure dans la glace

Tu le sais bien

Le bonheur n'est pas tout

ne l'oubliais pas

Mais ce n'est pas ce que nous aimons

La raison est difficile

celle te donne seulement le desir

de chercher et comprendre

Le bel amour n'est pas une plaisanterie.

Rejoignez, les hommes,

pendant qu'il en est temps!