Lisa. Crònica del 15M - Capítol VII

A banda de tot això, ella i jo sempre trobàvem algun moment per poder tornar a les nostres íntimes xerrades. Ella necessitava treure tot el que pensava i mai no tenia prou temps per dir-ho tot. I jo necessitava escoltar-la.

Un dia vem quedar per anar junts a la llibreria Laie de Pau Claris perquè ella volia comprar-se un llibret de l'Stéphan Hessell que corria de boca en boca des de feia uns quants dies. El llibret, titulat "Indigneu-vos" -un panflet que exhorta la joventud a indignar-se contra el frau dels poders financers- feia poc que havia estat publicat a França amb un gran èxit de vendes. Ens el vem llegir a la mateixa llibreria mentre dinàvem, la Laie és llibreria-restaurant amb una petita terrasseta exterior. Me l'havia descobert un noi de la classe a qui li havia preguntat per llibreries interessants i quan l'havia descobert m'havia encantat. Hi havia Laies en diferents carrers de Barcelona, però la de Pau Claris era on m'hi trobava millor. Els dissabtes que  sortia a comprar llibres o discos solia acabar en aquella libreria, menjant alguna cosa mentre llegia algun dels llibres que havia acabat d'adquirir.  Aquell dia La Lisa i jo ens vem acabar d'indignar del tot i vem fer una mena de manifest en el qual ens comprometíem a lluitar per la causa humana de per vida. Ho vem celebrar brindant: "Acabem amb les classes socials!", i ens va passar una mica tanta indignació.

El següent dissabte vaig tornar a quedar a la Laie amb la Lisa. Havíem dit de trobar-nos-hi  al migdia, però jo hi havia anat abans perquè volia regalar-li algun llibre i encara no sabia quin. Mirant pels estants vaig trobar una novetat que em va fer pensar en la Lisa, es titulava "La estupidez. Veintiocho siglos hablando de ella". Vaig fullejar una mica el llibre, escrit per Lucien Jerphagnon, i vaig pensar que a ella li agradaria. Si més no, no havia vist res que m'hagués cridat l'atenció. La Lisa era una tia sorpresiva i aquest cop volia ser jo el que li causés sorpresa.

Com que feia un dia bo i clar em vaig asseure a la terrasseta a fullejar aquell llibre sobre l'estupidesa humana mentre l'esperava. Ella va arribar passades les dotze, tota de negre, com sempre, amb la seva melena rissada envoltant-li aquella carona de Madonna de Botticcelli i obrint un somriure d'orella a orella que em va deixar el cor glaçat. Crec que sense adonar-me'n me n'hi estava enamorant, però aquell sentiment d'inseguretat i de timidesa que encara arrosegava no m'ho deixava veure clar. Ella va demanar una cervesa al cambrer que hi havia voltant per allà i es va asseure davant meu. Jo encara tenia el llibre a les mans i li'l vaig passar: "T'he comprat un llibre..."

Ella va fer cara de sorpresa i em va mirar amb aquella mirada múrria i tan simpàtica que posava de tant en tant, com si jo hagués fet alguna malifeta divertida i innocent. Llavors es va mirar el llibre i li va canviar l'expressió radicalment, va aixecar les celles i va obrir la boca de bat a bat  mentre esclatava de riure:

"Ostres, que bo! Em porten vint-i-vuit segles d'avantatge! Jo que em pensava que havia fet un gran descobriment...", i va continuar rient molt feliç. "Gràcies Max, segur que m'estalvies haver de pensar moltes coses". I va agafar el llibre i se'l va guardar a la bossa. A mi em va estranyar que no el fullegeix i que no tingués cap curiositat per llegir-ne al menys alguna de les frases, perquè crec que és el normal quan tens un llibre a les mans. Això em va posar una mica neguitós, vaig pensar que segurament no li havia agradat gaire, i em va pujar una mena de vergonya d'aquelles que t'agafen quan l'has cagat en alguna cosa. Em vaig liar un Pueblo* per calmar-me una mica i llavors vaig pensar que possiblement ho havia fet per les seves ànsies de parlar. La realitat és que ella tenia mil coses a comentar, com sempre, i no volia perdre ni una gota de temps. Va fer dos petits glopets de cervesa i sense més preàmbul em va preguntar: "Tu què creus que fem malament els humans?"

Lisa. Crònica del 15M - Capítol VIII

La pregunta em va venir de sobte i em vaig quedar parat sense saber ben bé què dir-li. Jo pensava que els humans ho fèiem gairebé tot malament, excepte quan creàvem alguna cosa maca, per això no sabia per on començar la meva resposta. Ella, sense esperar gaire que jo acabés de meditar va contestar: "La sotenibilitat. Tot se'n va a la merda per una mala gestió dels recursos". Me la vaig mirar, sorprès que m’hagués sortit amb allò, i amb un gest de la cara li vaig demanar que s'expliqués.

"Mira, toootes les civilitzacions s'han iniciat igual, o sigui, ha anat bé fins que els han començat a mancar els recursos, llavors n'han hagut de buscar en un altre lloc, fent guerres i colonitzacions si cal,  i s'han quedat allà fins que els han tornat a manca els recursos, i llavors n'han buscat un altre... La història es repeteix i tot el que sabem és que la humanitat neix, creix i s'estén com una bomba expansiva, arrassa amb tot el que troba i desapareix quan ja no queda res. I crec que ara estem a punt, perquè si no parem d'engreixar la maquinària petarà tot ben aviat".  Va fer un petit silenci i va continuar:

"Per exemple, des de fa poc més de cent anys tot el que tenim gira a l'entorn del petroli. Tot vol dir tot, des de qualsevol manufactura fins a l'enciam més ecològic del món, perquè tant la pala amb que han cavat la terra com el vehicle en què l'han de transportar han requerit el preuat oli negre. Des de fa molts anys els científics i biòlegs vénen avisant sobre l'escassetat d'aquest producte i malgrat això, en els darrers trenta o quaranta anys els països rics n’hem gastat molt més que en tota la història coneguda de la humanitat. I aquest tema, en lloc  de fer-nos reflexionar, crec que ens ha empés cap a un suïcidi col.lectiu de la nostra espècie. Per això torno a dir que tot es tracta d'una conspiració".

Ja tornava amb aquella idea. Jo feia esforços per comprendre la rel del que volia dir, desitjava entendre-la per pensar com ella, però no veia conspiració en el malgastament del petroli, simplement pensava que el món occidental ens havíem tornat massa consumistes i que era aquella passió per comprar i llençar la que ens havia portat en aquest estat. Jo crec que acabarem amb els recursos de tot el món per ser massa ambiciosos. I així li ho vaig explicar. A ella li va agradar aquella definició i va dir: "L'era de l'estupidesa i l'ambició". Després va mirar enlaire com per reflexionar un moment i va continuar:

"Mira, els sistemes s'han encarregat molt bé per tenir-nos a la seva disposició en cada època de la història d'una manera o altra. Des de fa més de cinquanta anys ens eduquen com a robots; des de nadons ens apliquen un aprenentatge a la seva conveniència i ens amaguen tot el saber que contenim dins. Mira el canvi en educació d'un nen de començaments del segle passat i d'un d'actual, nosaltres mateixos, per exemple. La meva besàvia només va anar a escola fins als dotze anys, però tot el que va aprendre fins aquell moment tenia molta més amplitud cultural que no pas el que hem après nosaltres fins al dia d'avui. Vull dir que no eren màquines de memoritzar com els nostres pares o de sintetitzar com ens ha tocat a nosaltres. Ells aprenien a reflexionar, tenien una educació molt més creativa i això els va fer millors persones. Ara volen que sapiguem sintetitzar sense abans haver-ne après l'essència de res. Per això estem tan perduts quan volem indagar en els nostres pensaments més íntims. Ens han amagat tot un món emocional que, en definitiva, és el que ens afecta més directament. És més, no tan sols l'han amagat, sinó que l'han capgirat amb les seves normes i ensenyances, com vénen fent des de milenis les religions, que són les grans culpables de la feblesa humana."

Aquella idea la vaig trobar molt interessant, i li ho vaig dir. Llavors li vaig preguntar com creia que havia de ser l'educació segons ella:

"Doncs mira, crec que per sobre de totes les matèries hauria de ser una educació emocional. Aquest hauria de ser el primer nivell de l'ensenyament, tant a casa com a l'escola. Però ni tan sols els pares són capaços d'explicar-nos res d'això, perquè ells també estan igual de perduts, i en cas que no ho estiguin tant, en cas que siguin éssers purs i ens eduquin en l'amor -que no vol dir amb amor, que això ja se sap-, haurem de lluitar igualment contra la malatia dels altres, perquè sempre ens hi haurem de barrejar. Si primer ens coneixem les emocions i comprenem que cadascú en té unes de pròpies, després tot ha de ser més fàcil. Sabem que cada caràcter té uns neguits o unes carències diferent dels altres i per entendre'ns hauríem de començar per aquí. La comprensió, la tolerància, la compasió... tot són estats emocionals que ens poden ajudar a viure. Però en canvi, des de petits, saboregem els gelos, la possessió, l'ira, la venjança... estats emocionals que ens portaran un mal viure. Potser no els vivim en pròpia pell, però són els que ens envolten i inculquen des de petits a través de tots els mitjans coneguts. Això és normal? A la nostra societat sí; la nostra societat eleva els valors més baixos a categories supremes, matar en nom de Déu o de qualsevol ideologia és el pa de cada dia."

A mi m'hagués anat molt bé tenir una educació emocional. En aquest aspecte encara estava ben perdut i era totalment esclau de les meves emocions. Per això en aquells dies bullia d'una manera especial. Hi havia massa coses noves per mi, la fugida de casa, l'entrada a la universitat, tot l'enrenou estudiantil, les converses amb la Lisa, les revoltes del Nord d'Àfrica... sentiments i  experiències inimaginables que s'amuntegaven al meu cervell colapsant-lo d'informació mal digerida. Però a mi tant me feia, en volia més, anava assedegat de novetats i m'interessava tot el que sentia, sobretot si ho deia ella.

Lisa. Crònica del 15M - Capítol IX

Un dia, que no hi havia classe perquè s'havien convocat assemblees, la Lisa i jo ens vem quedar xerrant una estona més al bar de la facultat abans d'entrar a la reunió. No recordo ben bé de què vem parlar, crec que ella criticava una mica els representants que teníem a la universitat, però després, com si res i sense demanar-me'n l'opinió, havia continuat amb un altre tema. Tenia un poder especial per fer-ho lligar tot, o al menys a mi m'ho semblava. Jo no sabia res al seu costat, res que no hagués estat escrit en els llibres escolars i poca cosa més, però ella, amb la mateixa edat que jo, ja tenia mil idees formades que es creia cegament, com fan tots els joves idealistes. Així doncs, passant d'una conversa a l'altra va dir:

"Crec que hi ha tres tipus de persones: els estúpits, els ambiciosos i els creatius. No, creatius no, creadors, els creadors d'art en majúscules. Aquests darrers no compten, perquè la seva ambició o estupidesa els porta a fer grans obres per a la humanitat, i això està bé, però en són una mínima part. En canvi, els dos primers grups, als que pertanyem la gran majoria d'humans, som o una cosa o l'altra i hem de lluitar molt per poder-nos-en sortir. S'ha d'aprendre molt per ser lliure, aprendre-ho i desaprendre-ho tot, com fan aquells monjos budistes o els bruixots mexicans. I aquesta és una tarea dura que els humans no volem suportar. Per això ens quedem tan tanquils en el món dels estúpits o en el dels ambiciosos i juguem les cartes que ens han donat sense voler fer canvis. Cosa que vol dir que guanya l'estupidesa, perquè també els ambiciosos són estúpits en no veure on els portarà la seva ambició. És com el bé i el mal, el ying i el yang, no hi ha una cosa sense l'altre."

Aquí la vaig tallar i li vaig preguntar: "I els intel.ligents? No creus que hi hauria d'haver una categoria per als intel.ligents?"

"Mira, els intel.ligents pertanyen a alguna de les dues primeres categories. I si el que tu vols dir són els savis, doncs aquest estarien dins dels creadors, perquè la saviesa és creació.

Sempre tenia respostes per tot aquella noia, i jo cada cop m'hi trobava més lligat. Per a mi va passar a ser com un d'aquells llibres o discos dels quals no et pots desprendre, perquè sempre hi trobes algun pensament nou o alguna nota desconeguda. No parlo de llibres d'autoajuda, parlo de llibres que t'enganxen perquè et mostren noves formes de pensament i t'obren moltes portes. Parlo de llibres com els Tròpics de Miller o les novel.les d'Auster, obres que acabava de descobrir i que m'acompanyaven aquells dies mostrant-me factors amagats de la naturalesa humana.

Al final vem anar a l'assamblea. Quan hi vem arribar ja estaven ultimant les consignes per a la manifestació del dia 15, només quedava una setmana i hi havia molta feina a fer. La Lisa i jo, com sempre, vem anar a la biblioteca per fer córrer totes les novetats des de les nostres xarxes. Va ser una tarda esgotadora, però també plena per tot el que estàvem fent. Per a mi era un honor poder acompanyar aquella revolta, mai no m'havia pogut queixar de res i ara em queixava per mi i pels altres. Volia no parar de queixar-me perquè el món, després de les xerrades i dels fets actuals, encara em semblava més merda.

Aquella setmana va ser estressant. Tothom corria d'un cantó a l'altre mobilitzant tots els grups socials afectats per la crisi, des d'estudiants a parats, des de gent que havia perdut la casa però no la hipoteca, fins als que lluitaven per l'estat del benestar que ens estaven arrancant a la força. La convocatòria semblava un èxit i la gent esperava ansiosa el diumenge per poder sortir tots junts al carrer. Jo també estava pletòric, tenia un neguit positiu que em corria per dins i notava com si fos el primer cop a la vida que fes alguna cosa important. A l'hora d'esmorzar vaig anar al bar, com sempre, i vaig demanar un cafè amb llet i un croissant mentre esperava la Lisa. Ella va arribar al cap d'uns minuts, feta pols. Semblava que havia plorat i feia una cara d'absoluta tristor. Es va asseure tota callada i va deixar el paquet de llibres i quaderns sobre la taula. Em va mirar amb aquells ulls tristos i em va dir: "No hi ha res a fer...".

Una mica nerviós pel seu aspecte -mai no l'havia vist així-, li vaig demanar què li passava i que què volia dir amb que no hi havia res a fer. Ella, aguantant-se la ràbia per no caure en el plor em va explicar que havia estat pensant tota la nit, i que malgrat que ens manifestessim no canviaria res. La vaig intentar convèncer que alguna cosa s'aconseguiria si tants milers de persones com semblava que seríem sortíem junts al carrer. Però ella negava amb el cap i em mirava volent-me dir que jo estava molt equivocat: "Quan ens han fet cas? Quan ens han escoltat? Quantes vegades hem sortit al carrer a milers, a milions en tot el món, i no hem aconseguit el que volíem? Quantes?

Era veritat, mai no s'havia aconseguit res del que la gent volia, al menys al nostre país. No era estrany que la Lisa ho posés tant en dubte. De cop, aquella plenitud que tenia abans de veure-la s'havia desgranat en mil miques i jeia esbarriada per sota els nostres peus, el seu estat i tot el que acabava de dir posaven un vel negre a les meves esperances i a les esperances de tothom. Era massa negatiu i li ho vaig dir. Ella de seguida va respondre:

"Però, Max, mai no se li ha fet cas al poble i mai no se li'n farà fins que aquests sistemes corruptes arrossegats des de mil.lennis siguin exterminats per la seva mateixa força del mal. Els sistemes són els sicaris de la Conspiració... Trobo la humanitat tan impotent front tot el que ens envolta que em desanimo i em deprimeixo fins al punt de no voler existir".

Lisa. Crònica del 15M - Capítol X

La Lisa va parar perquè dues grans llàgrimes li van omplir els seus bonics ulls clars, aquell dia de mirada afligida i pesarosa. Jo no sabia què dir-li per treure-la d'aquell estat tan llastimós i només se'm va ocórrer animar-la dient-li que segur que alguna cosa faríem, que el món estava canviant cap a una nova visió més harmoniosa, com tants cops havíem dit, i que havíem de confiar amb el que havien predit els Mayas, que una nova Consciència Universal ens podria salvar. Malgrat tot, no sé si les meves paraules la van calmar.

"Tens raó, tenim l'esperança de la nova consciència. Tant de bo encara hi siguem a temps. Però saps, crec que aquesta gran crisi que ens envolta ha estat totalment i absoluta programada amb anterioritat perquè petés just en aquest moment, el moment en què l’Univers ens obre una porta cap a la Consciència, d’aquesta manera ens tornen a tenir lligats pensant en altres coses, com per exemple com sobreviure, o com pagar les hipoteques, o com recuperar els estalvis que s’han quedat els bancs... I tot el que és aquest flux de saviesa que ens pertoca per “desig universal” -ho va dir fent cometes amb els dits- s’escolarà cap al no-res, i haurem perdut un altre cop la nostra oportunitat de crèixer”. Va callar un moment i se’m va quedar mirant. Jo estava astorat, si el que deia la Lisa era veritat, no hi hauria cap escapatòria, cap esperança...  

“Disculpa'm, avui ho veig tot negre i em costa superar-ho, per això estic trista, perquè el que vull és ser positiva i donar llum i no foscor, però no puc. El que ha passat m’ha deixat trastornada. Max, avui estic molt trista perquè he vist com la vida d'una bona família se n'anava en orris".

"Què vols dir?". Li ho vaig demanar creient-me que parlava de la seva família i que els havia passat alguna cosa greu.

"Mira, la Montse, la noia que ajuda a casa quan ma mare està viatjant, s'ha quedat al carrer, sense casa i amb tres nens petits. Es veu que com més de mig país es van hipotecar perquè el banc els ho va oferir com la millor opció, parlant-los sense parar de tots els avantatges que tindrien en front els lloguers -com que estaven pagant un lloguer car, pel mateix preu es podien anar comprant la casa-. I per això ho van fer, com la majoria de la gent. L'augment dels lloguers va ser part de la conspiració d'aquest país perquè tothom s'hipotequés amb els bancs i caixes, i ara la meitat o més d'ells es quedaran al carrer com la Montse i la seva família". Jo assentia perquè sabia sobradament com anava tot, internet n'estava ple de casos com aquest. Ellà continuà: "El seu home guanyava molt perquè era especialista amb alguna cosa de construcció, però és autònom i des del 2009 que no té feina i les lletres se'ls han menjat. Pobre gent, quina humil.liació! Ahir es veu que van aparèixer els del jutjat i els van fer fora de casa. Hauries d'haver vist el Pere; es va quedar mut de l'esglai, no t'imagines la cara que feia allà assegut, amb la mirada absorta i sense poder articular ni un mot. Han passat tots cinc la nit a casa meva, perquè ma mare s'estima molt la Montse, la tenim des que va començar a viatjar amb Metges sense Fronteres, i d'això ja fa més de deu anys, ella encara no estava ni casada i per a mi era com una germana gran. Només ens portem nou anys!". Va dir aquesta darrera frase preguntant-me amb la mirada si podia entendre-ho.

"Els meus pares van estar tot el vespre trucant a amics i advocats per veure què podien fer, però tothom els ho va pintar molt negre. Sigui com sigui, ara estan al carrer i amb un deute al banc de 100.000 euros. No és horrorós?"

Se'm va posar la pell de gallina. El que li passava a aquella família vaig pensar que més que horrorós era terrorífic. Sabíem que la gent s'estava quedant al carrer, però conèixer un cas directament, encara que fos a través de la Lisa, em va afectar més encara -els dolors dels coneguts fan més mal que els dels desconeguts-. Em vaig entristir sobiranament per aquells amics de la Lisa i no vaig saber trobar cap lògica per allò que havien deixat passar al nostre país. Començava a veure clara la Conspiració de la qual tant parlava la Lisa. Mig món ha estafat l'altre mig amb la especulació corrupta i delictiva de tot, començant pels aliments, base de la nostra vida; i tot perquè quatre se'n beneficien suntuosament. Ho vaig comentar a la Lisa, i li vaig dir que ara començava a entendre la seva teoria de la conspiració, i que comprenia tota aquella negativitat de "no futur" de la qual havia parlat.

I llavors va ser ella qui em va voler ajudar. Jo m'havia quedat blanc d'estupefacció, el sentiment que havia sentit vers tota la gent que es trobaven en la mateixa situació que aquella família, o sigui en mig del carrer, sense res, sense saber on anar ni què fer (com passava a molts dels immigrants que no tenien família ni amics que els puguessin acollir) m'havia desbordat i el meu cap ja no sabia què pensar, la ràbia tornava a prendre protagonisme de la meva persona. Tot era més fosc que el forat del cul. La Lisa em va llegir el pensament i va voler animar-me amb una idea que encara no havia expressat mai:

"Per sort tenim una petita llum on arrapar-nos... Sempre la trec quan m'agafa una baixada com aquesta, però ja et dic que malgrat que la tingui no em salva de gran cosa, ja ho veus...".

Li vaig preguntar quina era aquella ancora on ella s'amarrava, necessitava urgentment un punt de recolzament perquè tots els meus ideals s'estaven enfonsant a marxa ràpida. Ella em va respondre com sempre amb una vomitada de pensaments seguits i, també com sempre, em va deixar bocabadat:

"Mira, fins ara sempre hem parlat d'història perquè és la història la que ens afecta el conscient, segurament no hauria d'estar així, però som humans i això ens fa pensar en tres dimensions de temps: present, passat i futur... sobretot en present. Però per sobre que som humans som cèl.lules vives que com les de tots els altres éssers vius l'únic que volem és evolucionar, i per fer-ho hem de crear noves cèl.lules que siguin superiors a nosaltres. L'error està en què ens reproduim de forma expansiva, cosa que significa que en uns milers d'anys podem arrassar amb tots els recursos del planeta si no els cuidem bé. I pel que es veu mai no ho hem sabut fer. Som tan inconscients com les cèl.lules cancerigènes d'un tumor, que només volen créixer i créixer emportant-s'ho tot per davant sense pensar que quan se'ls acabi aquell cos moriran amb ell".

"Això és amb el que ens hem tranformat, en cèl.lules cancerigènes per al nostre planeta", vaig afirmar. Ella va afirmar amb la mirada i va continuar:

"No som conscients que tots formem part d'un mateix cos i que l'estem devorant a marxes forçades, perquè els senyals que hem rebut des del naixement han estat els de treballar per a la metàstasi, o sigui la gran cospiració. Crec que la Terra està totalment envaïda per aquest càncer i que ja no tenim salvació.  Sempre m'he imaginat la Terra com un cos viu en mig de l'Univers, equivalent a qualsevol cos viu que coneguem, des de l'unicel.lular fins al més desenvolupat mamífer. Crec que tots som iguals, i que això forma part de la Vida sense més explicacions. La cèl.lula és un ínfim cos en el nostre món humà, i nosaltres som ínfims cossos en el món de la Terra, i aquesta és un ínfim cos en el d'una galàxia... i es pot continuar  fins a l'infinit tant cap endins com cap enfora. I llavors ve la meva gran pregunta: de què serveix ser humans i tenir tanta intel.ligència com diuen que tenim si al cap i a la fi continuem comportant-nos com simples cèl.lules cancerígenes, o sigui, reproduint-nos sense parar fins arrassar el cos que ens acull?". Jo no vaig saber què dir.

"Doncs perquè la cultura imposada de milers d'anys ha tapat el record genètic i només podem recordar que pertànyem a la metàstasi, oblidant per complert qui som, i tornant a caure amb la mateixa maleïda pedra". 

Lisa. Crònica del 15M - Capítol XI

Va parar un moment i sense consultar-m'ho va fer un glop del meu cafè amb llet, abandonat juntament amb el croissant des que ella havia arribat, i després de passar-se un toballó pels llavis va remprendre el discurs:

"I ara et diré una cosa que segur que no t'agradarà gens, crec que la culpa de tot el que acabo de dir la té la química del mascle -a part de l’educació és clar-, ja que aquest ADN masculí està programat per comportar-se com una simple cèl.lula".

Jo devia posar una cara rara perquè de seguida va dir: "Parlo en l'aspecte reproductor. Només de pensar que en cada orgasme el mascle escup milions d'espermatozoos i que pot tenir quatre orgasmes en un dia ja t'ho explica tot. La humanitat evolucionarà quan el mascle creï pocs espermatozoos, perquè llavors els haurà de cuidar com fan les famelles amb els òvuls i no els espamparan tan a la lleugera. Semblava que ho havien après algunes cultures, però el sistema necessita mà d'obra per enriquir els "amos" de cada civilització, i recolzant-se en l'oblit inciten les noves generacions a parir altra vegada desmesuradament. Per això estic segura que n'hi ha uns quants que ho controlen tot, que saben exactament com aniran les coses i que fan i desfan al seu caprici, fins i tot jugant amb els records genètics. Saben que com a cèl.lules actuarem per la supervivència, doncs això és el que fan, mantenir-nos tots amb el cervell capat per poder jugar amb nosaltres com si fossim fitxes d'uns escats, cadascú al seu nivell: el rei necessita peons per engrandir el seu territori, però perquè aquests obeeixin ha de posar lleis i comandaments per damunt seu. Neixem com esclaus dels diferents sistemes o religions, perquè al cap i a la fi tot ha acabat sent el mateix: armes de poder en mans de quatre."

Jo vaig preguntar o més ben dit vaig deixar anar: "Si sabem això, si sabem que aquesta és la causa, per què deixem que ens emboliquin amb els seus bruts negocis?..."

"Ufff... Ens ha tocat viure l'era de l'estupidesa. És tanta la mentida, la manipulació, les creences tergiversades, l'engany, l'estafa.... que ens han colapsat el pensament. Tot ha estat i és un engany des dels segles dels segles... Des que tinc ús de raó m'he trobat estafada per tot, no et pensis que perquè jo hagi tingut una vida plàcida no m'he adonat de la gran estafa mundial en què tenen sotmesa la humanitat des de la naixença. Tot és un engany de cap a peus, la metàstasi s'ha escampat massa i la humanitat està podrida. Només la salvaria tallar de soca-rel els causants de tanta infecció, però això costaria molt més que les guillotinades de la Revolució Francesa. Per això dic que no hi ha res a fer, només l'extinció d'aquesta civilització podria ser l'esperança per a la resta del món sensat”. 

Va ser un dia fosc de sentiments i d'esperances truncades. La Lisa tenia raó, la humanitat estava tan podrida que vaig pensar que  només un miracle la podria salvar. Vaig tenir una nit inquieta, amb malsons que es repetien com un loop: hi havia molta gent enmig d'un carrer ample o una plaça, tothom cridava i es queixava per alguna cosa i jo, que era al mig, només veia boques obrint-se i tancant-se al meu voltant. De mica en mica, es va anar fent de nit i el cel va agafar un color vermellós, la gent encara cridava enfurismada però quan els vaig mirar ja no eren els d'abans, les cares i els cossos sí, però no l'expressió que feien ni els crits que deixaven anar. M'hi vaig fixar bé, perquè enmig de tanta cridòria no els entenia, i llavors, com si haguessin abaixat el volum ambiental, els vaig anar sentint un per un. Tots volien el mateix, endur-se-me'n amb ells, tal com animals famolencs babejant per la meva ànima. Jo estava molt espantat; una vella em deia que anés amb ella mentre em posava un crucifix davant la cara, un home gros com un porc m'ensenyava un feix de bitllets amb cara de cobdícia mentre amb l’altra mà em feia que hi anés, d'altres em cridaven aixecant el puny esquerre i encara uns altres clamaven amb la mà dreta estesa i alçada mentre m'exigien que els seguís... Tots em feien molta por i jo no sabia com escapar-me'n. De cop vaig sentir la veu de la Lisa que em cridava. Vaig buscar amb la mirada cap a totes bandes mentre aquells cossos s'esvaïen enmig dels seus crits. Llavors la vaig veure. Però no era la Lisa de sempre, tenia cos de gat, un gran gat ros assegut al damunt d'una barana. Malgrat tot, jo sabia que era la Lisa. Em va parlar d'una manera especial, no recordo les seves paraules, però sí que recordo que quan m'anava a dir alguna cosa molt important, van apareixer els mossos antiabalots i ella, el gat, va fugir. Els mossos se'm van tirar al damunt brandint les porres enlaire i just en aquell moment em vaig despertar, amarat de dalt a baix i amb el cor bategant-me depressa. 

Em vaig aixecar i vaig anar al lavabo per pixar, estava completament moll i amb una sensació estranya al cos. Vaig agafar la toballola per assecar-me la suor que em rajava per tot arreu i vaig fer uns llargs glops d'aigua de l'aixeta mentre intentava recordar aquell estrany somni que ara em tornava en petits flaixos, però sobretot per recordar quienes eren les paraules que havia pronunciat el gat, o sigui la Lisa; però no en vaig ser capaç. Ho vaig fer tot sense encendre el llum, ho feia sempre així per no despertar-me gaire, i finalment vaig tornar-me a ficar al llit. Però ja no em vaig treure el regust del malson en el que quedava de nit.

Lisa. Crònica del 15M - Capítol XII

El temps va passar depressa i aviat vem entrar al mes de les flors. Els dos dies anteriors al 15 de maig la Lisa i jo no vem tenir ocasió ni de parlar. Tot eren preparatius per a la gran manifestació. Nosaltres ens vem passar hores altre cop a internet per penjar les notícies que trobàvem pel twiter i pel facebook, i per acabar de reunir la màxima gent possible a la nostra convocatòria. Les espectatives eren esplèndides, la societat sencera estava indignada i semblava que hi hauria una resposta multitudinària. Els ànims dels estudiants eren bons i tothom esperava amb esperança l'arribada del diumenge.

El dia de la manifestació vaig trobar la Lisa a Plaça Catalunya. Havíem quedat allà amb el nostre grup, amb qui havíem decidit fer pancartes en blanc perquè tothom hi escrigués el que vulgués. Aquella era una manifestació en contra de tot, la gent estava farta de tanta estafa i engany, i en aquella crida s'hi veien implicats gairebé tots els estatus i classes socials.

A primera hora no hi havia encara gaire gent, però a mesura que passava el matí, la plaça es va anar omplint de gent: estudiants, obrers, empresaris, parats, hipotecats, jubilats, famílies senceres amb nadons inclosos, intel.lectuals i "perro-flautas" -com se'ls diu als joves que no combreguen amb aquesta societat i que deixen de treballar per a ella, ocupen cases abandonades i es dediquen a fer el que volen, com lluitar per un món millor o simplement gaudir de la vida. Joves que gairebé sempre tenen una o dues carreres a les espatlles, però com que el que els ofereixen són feines de merda pagades a preu de gos, prefereixen "tocar la flauta". Una gent que generalment es preocupa pels altres i fins i tot lluita per coses que a ells no els calen, simplement per ajudar els necessitats. Com els meus amics "adoptius", que sense conèixer-me i només sabent que estava al carrer em van acollir a casa seva, aquell pis del Clot, on sempre hi tenia un racó per dormir-.

La Lisa i jo, doncs, vem estar preparant cartells durant hores i hores, i mentrestant la plaça es va anar omplint fins a quedar plena de gom a gom. A les pancartes tothom expressava la seva queixa, el seu malestar i descontent, d'altres ho aprofitaven per insultar els alts estaments, dels quals polítics i banquers se'n duien la palma. La societat sencera tenia algun motiu per queixar-se i per sortir aquell 15 de maig. I així ho vem fer.

A la tarda, tot el grup ens vem enganxar a la marxa multitudinària de manifestants. Baixàvem per Via Laietana en una gran pinya. Érem milers i milers de persones sota un sol crit, un  sol pensament: "Això no és una crisi, és una estafa", malgrat que expressat en mil crits diferents, -ens havien enganyat i ja n'estàvem fards -. La gent havia respost a la crida i això era un bon senyal perquè les coses comencessin a canviar. Almenys és el que pensàvem nosaltres en aquell moment, i cridàvem fort com tots els altres, estrenyent-nos la mà en un sentiment de plenitud i d'eufòria.

Era el primer cop que la Lisa i jo ens agafàvem de la mà. Havia estat un acte reflex, sense pensament pel mig, que ella havia fet tal com fan els nens quan agafen la mà de la mare per por de perdre's en mig d'una gentada; però recordo que em va saltar el cor en sentir el primer lleu contacte amb la seva pell. Va ser una sensació electritzant que no havia notat mai a la vida, una barreja de sensacions que em va deixar garratibat per un instant i de la qual no vaig reaccionar fins a notar altra cop la seva fermesa. La petita mà de la Lisa m'apretava fort i em transmetia una mena d'il.lusió per la vida que potser jo no havia sentit mai. Ja no recordàvem la idea de "no futur" de feia quatre dies, perquè aquella gran massa de gent ens empenyia a creure en una esperança. I tota aquella eufòria que ara ens lligava em va fer adonar que l'estimava. El cor em bategava d'amor cada cop que la mirava i vaig notar molt endins que ja no m'hi podria separar mai més.

A Barcelona la manifestació va ser un èxit rotund, i malgrat que els mitjans oficials gairebé ni en van parlar i com sempre van dir que era cosa de quatre "perro-flautes", nosaltres l'havíem viscut en pròpia pell, així com milers i milers d'altres persones. Per sort, la gent estava ben informada a través de notícies d'internet i el dia següent a tot el món ja es parlava del nostre país. Això va animar molt els "indignats", tal com els mitjans van començar a anomenar-nos a tots els manifestants a causa del llibret de l'Stéphan Hessell. 

Hi va haver manifestacions multitudinàries a totes les capitals i grans ciutats de l'Estat. Aquell dia, a Madrid, van decidir no abandonar la plaça. La multitud no va marxar de la Puerta del Sol fins ben entrada la nit i gairebé un centenar de persones s'hi van quedar en senyal d'ocupació. Allò va ser el primer gran pas. L'endemà, els estudiants de les diferents Comunitats vem fer més assembles per convocar acampades a les places de totes les grans ciutats. A Barcelona es va proposar una acampada a Plaça de Catalunya, tal com estaven fent els estudiants de Madrid a la Puerta del Sol,  i després d’unes hores de reunions hi va haver gairebé un centenar de persones que van decidir constituir-la i instal.lar-s'hi l'endemà mateix.  

Lisa. Crònica del 15M - Capítol XIII

D’aquesta manera, el 17 de maig es van començar a ocupar les places de les grans ciutats per recolzar els manifestants de Madrid. Però malauradament, aquella mateixa nit, la policia va desallotjar violentament els acampats de la Puerta del Sol. Aquest motiu va fer créixer encara més la indignació de la gent a tot l’Estat. Durant aquella setmana les acampades es van estendre fins i tot fora de les fronteres, en 50 ciutats del món hi havia gent ocupant les places. El món sencer es fixava en nosaltres i això ens donava força i valor per persistir. Així, cada dia vem continuar fent manifestacions pacífiques contra aquest sistema capitalista antidemocràtic i antisocial que hem de suportar.

La Lisa i jo ens vem quedar allà amb els acampats, i va ser increïble. Als mitjans ja es titllava de "maig de 2011" evocant el "maig del 68" francès. Cada dia hi havia desenes de petites reunions on cadascú parlava del seu problema i entre tots es buscaven solucions. El dia a dia era molt dens, però tot estava molt ben organitzat i podíem aguantar a la plaça el temps que calgués. Ens rentàvem a les fonts, fins i tot alguna roba. Hi havia llocs que repartien esmorzar i, tal com a la facu, fèiem cua cada matí per obtenir-lo. Ens tractaven molt bé, hi havia entrepans, o pastes embossades i sucs i cafè, i després d'esmorzar tothom netejava el tros que ocupava, i es tornava a començar amb les xerrades i la recerca de solucions. Estàvem creant un Manifest per exigir un canvi de sistema econòmic i polític, i es feia a partir de la gent del poble, dels anònims com nosaltres. No hi havia representants ni portaveus, tots anàvem a una, i això és el que tothom tenia més clar. Ja no es confiava en cap dels partits polítics que podien guanyar. Una de les consignes va ser la de no votar-los, perquè al cap de tres dies, el 22 de maig, hi havia les eleccions generals del país.

A la nit, la Lisa i jo, derrotats de tanta làvia i emocions, ens tancàvem a la tenda improvitzada que ens havíem construït amb un tendall vell, i ens ajeiem damunt dels sacs per parlar unes quantes hores més abans de caure totalment rendits. Els nostres caps, innocents encara, vessaven de pensaments i noves idees; tot era nou per a mi, i era massa.

La tercera nit ja érem molts més els acampats. Cada dia se’ns unia gent que compartia la mateixa lluita i l'acampada semblava cada cop més establerta. També cada dia es creaven noves comissions per discutir les noves propostes que anaven arribant. Durant el dia la plaça s'omplia de gom a gom de tot tipus de gent que venien a informar-se, a dar-nos suport o a portar-nos coses.  Molts ens oferien llibres i es va començar a fer una biblioteca oberta. D'altres duien menjar o aigua. Però tots, absolutament tots, tenien alguna queixa a fer a l'actual sistema. La plaça ni es veia, tot era ple de pancartes que expressaven l'opinió de cadascú: "No és la crisi, és el sistema", "Política i banquers la mateixa merda és". "Hem callat massa temps", " La societat està malalta!". "Polítics, vosaltres sou el problema!". "Hipòcrites i corruptes". "El món fa pudor!"... i així fins a centenes, cadascú amb la seva frase, la seva queixa o la seva burla. Com sempre, a darrera hora de la tarda, ens reuníem amb tots els milers de persones per fer una assamblea general. Allà comentàvem totes les activitats que havíem fet durant el dia, tothom s'asseventava de tot i participava en tot. despré es feien propostes de cap a on havíem de tirar el nostre manifest. Aquell era un lloc per expressar-nos, cada un amb les seves paraules, però tots en la mateixa direcció.

Els dos dies abans de les eleccions l'ambient estava força carregat perquè es volien desallotjar les places de tot el país, ja que la Junta Electoral va declarar il.legals les acampades dels dies 21 i 22. Es van tornar a convocar reunions massives a Plaça de Catalunya i després de debatre-ho entre tots plegats es va decidir restar allí i respondre'ls amb les seves paraules, o sigui que "El poble declarava il.legal la Junta Electoral". Finalment el Govern Central del PSOE se'n va desdir i no van desallotjar-nos, suposo que van témer fer pujar encara més la indignació dels manifestants -en temps d'eleccions cal que el llop es posi la màscara de xai-, a més havien d'anar en compte si volien els nostres vots. O potser va ser perquè érem massa milers i van tenir por de no poder amb nosaltres. La veritat és que aquells dies vem tenir més suport que mai. Cada cop que s'amenaçava de desallotjar-nos apareixia molta més gent per recolzar-nos. Així doncs, els governs de les diferents ciutats van aguantar estoicament les acampades, esperant segurament l'arribada del nou govern del PP, que tothom ja daba per feta. 

Malgrat tot, en aquell mes havien nascut nous partits polítics sorgits del poble, com Democràcia Real o com el Partit Pirata, copiat dels alemanys, amb la intenció de desestabilitzar el poder dels dos grans partits majoritaris, el  PSOE i el PP. La gent començava a moure's activament, creant associacions, plataformes socials, partits polítics -als coneguts ja ningú no se'ls creia- i tot el que fes falta. Finalment semblava que seria possible acabar amb el bipartidisme, o això era el que pensàvem nosaltres dos en aquell moment.

La nit del 21, doncs, va ser tranquil.la. Aquell dia ningú no es va moure de les places i la gent que no estava acampada es va quedar fins ven entrada la nit. Era el dia de reflexió i a Plaça de Catalunya s'havia fet una reflexió col.lectiva entre els milers i milers d'assistents que s'hi havien anat reunint durant tot el dia. La qüestió principal, més que la d'escollir un partit, era el fet de votar o no votar. Realment hi havien opinions creuades en aquest aspecte, els uns creien que havíem de votar als partits minoritaris o als recents grups creats pel poble que havien aconseguit entrar a les llistes; d'altres, però, es negaven a seguir-los el joc, opinaven que el sistema electoral també està corrumput, ja que tal com el tenim és impossible que cap grup minoritari pugui entrar al Parlament, i per això deien que no hi havíem d'anar. Hi havia qui deia que s'havia de votar nul, per dir-los a la cara que ningú ens agradava... Era un gran debat on totes les veus eren escoltades. Finalment, una gran majoria va decidir fer cas al lema de no votar-los, o sigui, de no votar els partits majoritaris, enormement corrumputs.

Però els dubtes de darrera hora corrien en ments de molts dels votants, i la nit, malgrat que tranquil.la, va ser de pensar-hi molt. Per a la Lisa i per a mi era la primera vegada a la vida que podíem votar. Com tanta gent teníem dubtes: "Si la gent no hi va guanyaran segur, i a més diran que som uns passotes i que tot ens importa una merda; i si hi anem igualment guanyaran ells, perquè els minoritaris no tenim res a pelar en aquest sistema". La Lisa es referia al PP, el partit que havia governat del 1996 al 2004 privatitzant moltíssimes empreses públiques de serveis indispensables (telefonia, aigua, gas...) i alliberant el sòl per a la urbanització descotrolada, van ser els culpables de provocar el començament de la gran especulació i de l'estafa a gran escala que s'ha mantingut fins ara. I tothom ja veia a venir una altra ensarronada com aquella.

Finalment, el diumenge 22 es van fer les eleccions sense cap problema afegit. La gent de les acampades i tots els manifestans volíem donar una lliçó de civisme a les autoritats i tots vem netejar la plaça de bon matí, fins i tot alguns van ajudar els efectius de neteja de l'Ajuntament. Més tard, hi va haver una concentració pacífica amb plantada de tomàquets inclosa, una idea d'un dels grups ecologistes acampats que havien muntat un petit hortet als parterres de la plaça durant aquells dies. La Lisa estava eufòrica, li entussiasmava aquella idea d'hort comunitari i vem estar per allà ajudant a plantar bastanta estona.Tothom hi va col.laborar, la plaça era plena de famílies i de gent que d'alguna manera volien participar en tot allò, i semblava més un dia de festa que no pas d'eleccions.  Qui va voler va anar a votar, però molts dels votants havien decidit fer un gran boicot al sistema electoral. Les notícies de la nit van parlar d'un 55% d'assitència i, com ja se sabia, va guanyar el partit de dretes, els hereus de l'antic dictador. Com sempre les esquerres van castigar els seus partits, que és el que fa l'esquerra quan la decepcionen, i la dreta ho va aprofitar per obtenir la majoria absoluta, que també és el que fa sempre.