jueves, 10 de enero de 2013

Ceferino Oliver-Cap IV


Tras unos minutos abrió los ojos, pero todo permanecía exactamente igual, ni una mota de tiempo se había movido de su lugar. Volvió a mirar a un lado y a otro para intentar decidir qué dirección coger. Miraba hacia lo profundo escrutando en la oscuridad, dejándose llevar por cada ínfima sensación, queriendo averiguar… primero a un lado, después al otro… Nada era distinto, tal espejo reflejo de todo. Nada cambiaba en su interior, tal sueño apacible de una tarde otoñal. 

Y así pues, ¿qué hacer? Su instinto, guía de tantas de sus metódicas búsquedas, estaba ahora inmerso en una nada. Así que cogió una moneda y lo echó a la suerte. Cara para el lado derecho, cruz para el izquierdo. Se colocó la moneda encima del pulgar, tal como hacen los árbitros de fútbol antes del encuentro para sortear los campos, y pulsó con todas sus fuerzas para que la moneda subiera a lo más alto. Y luego la vio caer, girando ante sí hasta tocar el suelo, sin provocar ningún ruido, ningún tintineo, sin tan siquiera un leve movimiento. Quedó plasmada, tal imán ante una chapa de hierro.

Ceferino Oliver se agachó para cogerla. Sus ojos, fijos en ella, dudaron un instante, pero la decisión ya estaba echada y no podía volverse atrás. Así que, ya sin ver el trozo redondo de metal, se fijó en el resultado del tiro, y por enésima vez volvió a sorprenderse, pues la cara y la cruz de la moneda se iban intercambiando a modo de capas superpuestas, tal cual dos aguas uniéndose en un mar. 

Y con los ojos desorbitados volvió a levantar la cabeza y se dio cuenta de que estaba en medio del parque de los perros. Tenía una moneda en la mano, pero sus ojos lagrimosos no se la dejaron ver. 


FIN

miércoles, 9 de enero de 2013

Pensaments (gener 2013)


Pensaments foscos
se m’emporten més enllà.
No hi ha res en aquest món
que els pugui aturar.
Passen veloços com el vent
o s’hi estableixen com la fam,
sempre furgant en el més endins
d’allò que tenim al voltant,
com forques rossegades
pel temps i el que vindrà.

Txt 11


L’amor per l’ésser huma…
Massa tard per tenir enyorances.
No és un joc.
No.
De la barreja brutal de la terrible desgracia
de la criatura que juga i s’emporta els fruits
cap a l’abdomen
-punxat en el seu esperit en mig de la indigència imprudent-,
Ens sentim ben incapaços
- amb exasperació-
de tornar reconvertits
o metamorfosats
en coherents preocupacions interminables.

martes, 8 de enero de 2013

Txt 10




Respectuosament,
deixen rere seu
el menyspreu,
com una fúria viciosa
de vellut blau nit
que no pot deixar de ser
el que és.

                     

Txt 9


De moment suporta
un munt 
del mateix tipus d’emocions.
I he constatat
que n’hi ha
de diferents versions,
realment boniques
-com per descuit-,
per molt que sàpiga
que el món és lleig.

  

Txt 8


Em tolera de meravella
sense exigir-me gaire,
m’ofrèn una llibertat
de cos i ànima…
I jo, al meu torn,
espero el señal
-un truc de gran savi-
que em salvi
dels destins biològics
d’aquest esplendor.

                                                            

viernes, 4 de enero de 2013

Lligada a mi (gener 2013)

He passat el llindar de mitja vida
durant la qual m'he deslliurat de cadenes,
lligams i de tot el que podia.
He volat lliure i fent la meva,
però mai no he pogut deixar-me anar
de la corda més fina,
la de mi mateixa.